24 de maig 2011

La utopia possible. Josep Vicente


Abans que el far de Sant Feliu completés la primera giravolta d'aquesta matinada fosca, en Josep Vicente ens ha deixat. I com sempre esdevé amb els qui se'n van, la ciutat no s'acostuma a la seva absència i encara el reconec entre les cadires del Casino, amb el seu llapis afiladíssim i uns fragments de textos a la butxaca. I m'ha semblat que compartia la joia d'una descoberta literària amb un transeünt, a qui ha aturat en una cruïlla. Hi ha persones que formen part del paisatge de les ciutats, com una arruga més del temps. I jo no sé imaginar-me Sant Feliu sense ell.

Recordo la casa d'en Josep com un tetris infinit de llibres. I unes finestres immenses obertes de bat a bat a la ciutat. Allà se celebraren les primeres reunions clandestines de la ciutat, amb en Barneda i en Ribas. Allà es refugià en Rob Kitaj en el seu naufragi europeu, en John Palmer, en Josep Albertí, en Jaume Provensal o la Patrícia Langdon-Davis. En aquell cau de llibertat, de llum i d'esperança s'escriví un pedaç de la història de la ciutat. Encara em sembla sentir la remor dels càntics prohibits que dibuixà Kitaj a The singers i la tremolor adolescent de la utopia possible. "Hi va existir un instant" explicava fa unes setmanes en una entrevista "en el que podíem haver emergit cap a una cosa totalment diferent. Aquest moment va existir, va ser real". Aquell moment va ser capturat per sempre més pel seu amic Kitaj, una de les figures més representatives de la pintura anglesa contemporània.

En Josep Vicente fou l'alcalde de la ciutat entre 1980 i 1990 i s'esforçà per construir una ciutat més enllà de la urgència de la ciutat devastada pel franquisme, ésser l'arquitecte de la utopia possible. Recuperà el Monestir, oblidat en el temps. Reconvertí la vella estació abandonada en una escola. Restaurà el Salvament i aixecà el teatre. Si per un instant Sant Feliu fou una ciutat universitària és perquè molts anys abans, en Josep Vicente havia cercat la complicitat de la Universitat Autònoma de Barcelona. Durant deu anys, l'alcalde Vicente es preocupà molt més dels perquès que dels coms, dels significats més que no pas dels significants, del futur imperfecte i no del present continu.

Li agradava el verb enraonar, parlar amb voluntat de raó. I en Josep ha estat un gran enraonador, un cercador de sentits, un col·leccionista de fragments de veritat, un idealista obstinat i creatiu. El recordo així, enraonant de forma espontània, amb la generositat de qui comparteix la ideologia de boca a orella, com en una àgora discontínua. El recordo obstinat per mantenir el sentit de tot plegat, el valor primer de l'esquerra de les utopies, enmig d'un paisatge de cendres. Ha estat cronista del "no era això, companys", no amb la amarga malenconia del temps passat, sinó amb la força creativa del temps que venen. Ara que el far ha tancat una altra giravolta i que el temps sembla suspès per un instant a la recerca d'un sentit, haurem de rescatar el mosaic ètic i humanista que ens ha llegat

Publicat a Diari de Girona