02 de juny 2011

congresdesdebaix (II)

Què és congresdesdebaix?. No els hi sabria dir ben bé. És un procés espontani, col·laboratiu i crític que uneix persones i sensibilitats diferents entorn una idea: La renovació del socialisme català. El debat es mou entre twitter, facebook i una wiki, sense un guió predeterminat ni un objectiu a priori. És més una tertúlia en obert, una nit d'estiu amb la remor del mar de fons, en la que una trobada casual ha acabat en una conversa apassionada. Com totes les converses, un moment la conversa cesarà i esdevindrà un endemà, i les idees hauran estat útils. O potser no. Debatre en obert, que no és poc.

Imaginem que podem re-construir el partit a partir d'aquesta lògica, és a dir que congresdesdebaix no és un només una proposta espontània a favor d'un partit diferent, sinó un model d'una forma diferent de gestionar el partit.

Imaginem un partit sense lideratges. Imaginem que Daniel Innerarity té raó i vivim en una societat post-heroica que no necessita un moisés que guiï cap a la Terra Promesa. Si és així, tant és qui se situa en el punt més alt de l'estructura perquè la qüestió no serà qui imposa les seves pròpies idees, sinó qui articula les idees col·lectives.

Imaginem un partit en xarxa sense centre, basada en el principi de la intel·ligència col·laborativa, que crea les condicions necessàries per a què el diagnòstic de la realitat i la construcció de les utopies, el difícil equilibri entre ara i demà, es construeixi a partir de les aportacions dels nodes que integren la xarxa. Ningú no sap més que tots plegats, i és el contrast permanent (no l'addició) de les idees dels uns i dels altres el que crea un relat compartit.

Imaginem un partit de fronteres difoses, que no demana adscripcions absolutes a la causa, sinó compromisos parcials. Imaginem que obrim les portes a les idees progressistes dels altres sense exigir una conversió absoluta al partit; una estructura amb les portes obertes, que permet les entrades i les sortides sense barreres ni controls. I que és compatible formar part del partit i discrepar d'algunes iniciatives.

Imaginem un partit que accepta les seves febleses, que admet que vivim en un món en canvi, que el pensament està en construcció, que optem més pels compromissos que pels contractes amb notari, que no volem ser els més savis sinó els qui aprenem més de pressa, que l'error forma part de la vida política però que els errors s'han de confessar i disculpar. Un partit beta permanent.

15 comentaris:

Ramon Camps Garcia ha dit...

Difícil de fer, entre tots possible!!!

Rafa Moya ha dit...

Estic totalment d’acord en cada un dels punts, i amb a idea general. Jo m’imagino un partit pensat com una xarxa neuronal col•lectiva on les idees circulen amb fluïdesa i que existeixen neurones hubs (líders) que enllacen grups de neurones diferents. On moltes idees neixen i desapareixen i altres resten solides a la xarxa. On apareixen hubs espontàniament i agafen el pes i la feina d’altres hubs. Finalment, l’objectiu d’aquesta xarxa neuronal és un relat argumentat, comunicable i construït òbviament des de la col•lectivitat.

Jordi Vicente ha dit...

Un partit en el que s'escolta a tothom, un partit en que el receptor del misstege sempre serà escoltat i valorat. Un partit plural en idees i buscant la pluralitat de persones. Un partit amb llistes obertes, restricció del mandat públic i que es prima la honradessa amb la paraula. Aquest ha de ser el partit.

Ferran ha dit...

brillant.

jordimenendez ha dit...

Sí, sí. Aquests ingredients són bons. Per fer un partit més obert, menys elitista, més transparent, més en contacte amb la "nostra gent". Però, atenció. Això és "el com", i no és pas que els procediments no siguin importants. Però hem de posar l'accent en el "què". Per quina raó s'han d'acostar els ciutadans a nosaltres, o nosaltres als ciutadans? Què volem representar? Qui són "els nostres"? Jo resumeixo en una bateria de 7 punts el contorn del nostre projecte: 1) defensors d'un concepte clau: totes les persones són iguals 2) igualment, defensors de les llibertats individuals 3) convençuts de la conveniència de l'economia de mercat 4) igualment convençuts de que l'Estat ha de tenir un fort paper regulador 5) conscients de la necessitat d'una política fiscal que faci possible la redistribució i l'equitat. 6) compromesos en la defensa del medi ambient i 7) compromesos en la millora de l'autogovern de Catalunya i en la construcció d'un projecte federalista per a Espanya.

Rafa Moya ha dit...

a comencem amb abstraccions que qualsevol partit signaria: Per exemple:


Totes les persones són iguals

Defensors de les llibertats individuals

política fiscal que faci possible la redistribució i l'equitat

defensa del medi ambient

millora de l'autogovern de Catalunya

Això ho podria firmar CIU,PP i qualsevol partit ..És obvi que quan més generalitzem menys coses direm. Que passa qeu per exemple els del PP no diran que son defensors de les llibertats individuals. Des de fa molt temps la política ha posat l'accent al “que” i sobre tot al “qui” i ara volem saber com, si com ho volem fer, como volen que totes les persones siguin iguals, o és que ara el PSC no busca que les persones siguin iguals ?
.....

don-aire ha dit...

Ramon

Potser amb uns quants és suficient

Rafa Moya

Efectivament, treballar en xarxa no és incompatible (al contrari) amb el relat col·lectiu

I d'acord també amb acotar els principis i evitar les generalitzacions

Ferran

Gràcies. El mèrit real és d'en Daniel I.

Jordi

Aquests principis i potser uns altres. Jo crec que ara el més important és el com.

Ian Nowan ha dit...

Vostè em perdonarà, sé que em fico en camisa d'onze vares, però, amb la qual està caient, que no cau poc, té vostè que reconèixer-me que hi ha certa situació risible quan es parla de la renovació del socialisme català, sobretot quan ahir mateix el PSC ha votat de la manita amb el PP, besito en els morros inclòs, l'eliminació de l'impost de successions, que, com vostè sap i sabem tots, es fa perquè els de sempre paguin menys, que als pobres rics això de la crisi els ha fet minvar els beneficis i no és qüestió.

No sóc ningú per a parlar de socialisme i menys del català, sóc un mindundi, un do ningú, com tots els militants de tots els partits, de tots, però no se m'escapa, com no se li escapa a ningú, que si això està així és, primer, per culpa nostra, dels mindundis, dels do ningú, dels militants que ens hem deixat robar la Democràcia, ens hem assegut a veure com la despullaven de sentit, sensibilitat i fons, i segon, dels partits polítics que, també per la nostra culpa, s'han convertit en part del problema, i com part del mateix no han estat, són o seran mai impulsors de cap solució.

Sota el meu punt de vista, la qüestió ja no és si cal replantejar-se la renovació del socialisme, perquè, deixi que l'hi digui, el socialisme, el conservadorisme, el teisme... ja no interessa a ningú. El problema real és que el poble sap que el que cal replantejar-se és la renovació de la Democràcia, no la democràcia de mínims que polítics i partits polítics ens permeten entrellucar, no, de la Democràcia, aquesta amb majúscules que vam perdre i hem de reconquistar, perquè és nostra.

I aquesta qüestió em duu a preguntar-li, si té a bé contestar, Tenim dret a això, o no? Perquè no veig a cap polític contestar aquesta qüestió, i no és perquè no la hi hagin repetit una vegada i una altra des del carrer en l'últim mes.

Anònim ha dit...

No confundir el trabajo en "xarxa" con "la revelion de las masas". Han de exirtir lideres y a ser posible mucho mejores que los actuales. Mi gran apuesta, la excelencia en la politica. Solo asi lograremos dignificarla.

Anònim ha dit...

* rebelion mucho mejor
* existir, tambien

Fdo.El mismo ignorante de antes.

don-aire ha dit...

Señor anónimo

Su concepto de depotismo ilustrado, del liderazgo de los elegidos y del desprecio a las masas está a las antípodas de mi concepción no sólo del partido, sino de la sociedad. Diríamos que mi modelo es exactamente la antítesis del suyo.

Anònim ha dit...

Vamos a ver Don, si usted no me quiere reconocer al "hombre masa" tal cual vaticino Ortega y Gasset es que no tiene contacto con este mundo. En un 90% da en el clavo describiendo a la perfeccion la personalidad del hombre medio de hoy. (entre 18 y 45 años) Un hombre, preocupado por su bienestar y poco solidario con el bienestar de los demas. Es feliz sabiendose igual a todos los demas y pasa olimpicamente de analizar el porque de su "buena vida" y los costes que tiene para el resto del mundo su felicidad.
Ortega no conto que las nuevas tecnologias del 2.0 afianzarian su analisis, igualando mas si cabe a la "masa", en una uniformidad que roza la perfeccion Evidentemente nos quedara la "minoria" que se exigira cada vez mas. Pocos conseguiran sus objetivos puesto que la base "enseñanza" ha sido mediocre, Una sociedad asi no puede aspirar a tener una democracia brillante, de ahi la corrupcion del sistema.
Directamente podriamos culpar en buena parte a la educacion recibida en casa y en las diferentes escuelas publicas y/o privadas. Por tanto, familia y profesores han de entonar el "mea culpa". Estos ultimos mucho mas pendientes de sus recortes economicos (la masa) que de querer cambiar el sistema educativo porque en el fondo les parece bien a todos. Mas MASA????

don-aire ha dit...

Ian Nowan

El socialisme no interessa ningú... Si vostè ho diu, deu ser veritat.

don-aire ha dit...

Ortega se equivocaba. La masa no existe. No sé si existió alguna vez, pero desde los 80 le aseguro que no hay nada en la sociedad contemporánea que se parezca a la masa.

De hecho, tratar a los ciudadanos como masa y no como personas singulares con necesidades específicas nos ha llevado donde nos ha llevado.

Anònim ha dit...

Seria muy interesente iniciar un debate sobre lo que cada uno entiende por "masa" sin embargo no nos conduciría a ninguna parte. Usted por lo que leo lo analiza desde el punto de vista del pensamiento Marxista, yo simplemente lo entiendo como una realidad social actual, a la que usted parece no identificar aunque reconoce que los ciudadanos han sido tratados como tal. I añado, por poderes políticos y fácticos... muchos pues reconocieron en esta sociedad rasgos sociales tal cual indicaba Ortega.
Por cierto, no intento juzgar a las personas, ni hacer juicio de valores éticos o morales sobre si es bueno o malo pertenecer a lo que el llamo "masa"
Nos vemos en otro tema, un abrazo.