06 de juny 2011

congresdesdebaix (III)













Si hagués de condensar la proposta del congresdesdebaix en una paraula diria "federalisme". Si el debat es limita a decidir si el PSC ha de tenir un grup propi al Congrés o no l'ha de tenir, oblidarem el centre del debat polític contemporani, que és la distància entre decisions i societat. Un partit federal és un partit que equilibra les lògiques locals i les lògiques globals.

Congresdesdebaix vol dir en primer lloc, i sobretot, un procés bottom - up o millor, un procés bottom - bottom. Que el partit parteixi dels debats a escala local i que els àtoms de les decisions siguin les agrupacions. M'imagino agrupacions obertes, actives, participatives, amb veu pròpia, amb capacitat de discrepar i sensibles a la pluralitat de l'entorn on se situen.

Congresdesdebaix vol dir en segon lloc federacions autònomes, que donin resposta a les necessitats dels territoris, que modulin l'accent a les identitats locals, que siguin forts en la defensa dels interessos territorials, que siguin espais de debat obert, de preses de decisions, de coordinació de les veus locals, una peça central del disseny bottom - up.

Congresdesdebaix vol dir en tercer lloc un PSC amb identitat pròpia, que entengui la diversitat del país no com un problema o una dissonància sinó com una riquesa, un partit en què les agrupacions i federacions, però també els simpatitzants, els afins, els propers i els una mica llunyans, els indignats, els contraris puguin participar-hi en la construcció d'un relat col·lectiu de país.

Congresdesdebaix vol dir un partit que participa del projecte d'Espanya, que aporta una visió federal, que cerca complicitats, aliances, discursos compartits, que combat les agressions de forma activa, que proposa un nou model d'Estat i un canvi constitucional. I sí, això vol dir una veu pròpia a Madrid. Però pròpia no vol dir autista.

Congresdesdebaix vol dir un partit que sap que els problemes de Catalunya no es resolen només a Catalunya, perquè moltes solucions tenen com a centre de gravetat altres llocs del món. Un partit que vol apostar pel socialisme europeu com a quarta veu mundial (a més dels demòcrates, els republicans i el partit comunista xinès). Si més de la meitat del marc normatiu català són aplicacions de directives europees, no hem de participar del procés europeu de forma activa?.

Resumir les dimensions del canvi a un grup propi al Congrés és una ínfima part del debat. Que és sobretot un canvi de les estructures, dels models de decisió, de l'organització, de la integració de la creativitat, de la intel·ligència col·laborativa, del valor de la discrepància, de les respostes locals, dels compromissos globals.

5 comentaris:

lluis serra ha dit...

Totalment d'acord. Només una objecció. A Catalunya existeix el federalisme, però per federar-se fan falta com a mínim dos. L'últim gran intent de construir un estat "federal" fòu l'Estatut, i ens van deixar ben clar fins on ens deixaven arribar. És evident que Castella s'ha apropiat del projecte espanyol, per ells construir estat significa assumir la seva identitat com a pròpia, renunciant a la nostra llengua, cultura i valors.
Si volem parlar d'un projecte polític comú, com és Espanya, hauriem de començar per respectar els sentiments dels veïns. Fins que els castellans no entenguin això, és impossible una convivència còmoda entre Catalunya i Espanya. Algun dia algú els podrà convèncer de les virtuts d'un projecte federal, que respecti els interessos i sentiments comuns però sobretot respecti la diferència? Fins que arribi aquest dia, a Catalunya hi haurà més federalistes que apostarem per un altre projecte polític per a la nostra nació. La independència.

don-aire ha dit...

Bon dia Lluís

D'entrada, a Catalunya no hi ha un projecte federal. Ni al PSC ni en cap altre partit. Demanem una estructura federal per Espanya, però el model d'organització del país (i també dels partits) és centralista. Només cal veure què ha passat amb les vegueries i el maltractament a l'autonomia i els recursos locals. El projecte federal hauria de començar a Catalunya, aplicant fil per randa el que diu l'Estatut (més municipalisme i vegueries).

En segon lloc, Catalunya no ha tingut una proposta per Espanya. He sentit moltes vegades parlar de federalisme asimètric perquè no es vol pels altres el que s'exigeix per Catalunya.

El "peix al cove" ha fet molt mal. L'intercanvi de vots per privilegis no ha construït un projecte de país, sinó un mercat de transaccions polítiques. I tan legítim és que un partit exigeixi tres competències a canvi de vots com que una situació de majoria absoluta a Espanya generi zero compensacions a Catalunya perquè no calen els vots.

Ens convé autocrítica. No hem formulat un discurs d'estat i hem caigut en els mateixos paranys, manca de respecte i agressions que els veïns. Tinc un munt d'evidències d'aquest espiral compartida. De veritat tenim un projecte per Espanya?. L'hem explicat?. I aquest projecte passa perquè el Conseller d'Economia reclami que s'aturi l'AVE a Extremadura però que es continuïi l'AVE a la frontera francesa?.

I una darrera cosa: Proposes una independència federal o una indepedència jacobina?. Perquè federalisme i independència no són incompatibles, oi?

lluis serra ha dit...

De nou, totalment d'acord amb tu. A part de la crítica hem de saber visualitzar on podem i volem arribar. El progressisme necessita reeixir un projecte, perquè els "grans mercats" no perden el temps.
Una pregunta per quan tinguis temps. Ara estava llegint sobre la llei Omnibus, què en penses?
Salut.

Per[la|pau]* ha dit...

El federalisme asimètric no lluita per a que tercers no tinguin el que es reclama per a un mateix. Ans el contrari, pretén invalidar l'argument que un no pugui assolir certa competència perque un tercer no la vol per si mateix. I més quan s'ha comprovat històricament que un cop conquerida, els tercers, incialment tan contraris, després sempre se sumen al carro, i a cost zero.

don-aire ha dit...

Per la Pau

La posició maragalliana del federalisme asimètric és que tots som iguals, però alguns som més iguals que d'altres. Els mitjans i els líders d'opinió catalans van recolzar sense contemplacions la proposta de limitació / eliminació d'algunes comunitats. Ja en vaig parlar en el seu moment.

Catalunya no té una proposta per Espanya. Catalunya exigeix unes condicions, que no tenen en compte la resta de l'Estat. I jo crec que les reclamacions de Catalunya no només són legítimes sinó absolutament imprescindibles. Però també penso que si formem part d'un projecte que es diu Espanya, hem de saber casar aquestes propostes amb una idea col·lectiva d'Estat.

Quin dia ha sortitun català reclamant que no es laminin els drets d'autogovern de Canàries o d'Andalusia?. Quantes vegades hem reclamat un millor tracte per Extremadura o per Ses Illes?.

La major part dels catalans creuen que el pols és Resta d'Espanya - Catalunya. I això és fals. El pols real és model centralista - model descentralitzat. I en aquest model descentralitzat poden jugar-hi totes les CCAA.