01 juny 2011

Un relat alternatiu















El relat ja està construït. El Govern actual ha rebut una herència econòmica horrible, que ha obligat a prendre mesures improvisades. El Govern anterior ha estat com un mariner, que es gasta els sous en les tavernes abans d'arribar a port. Funciona perquè te dues virtuts: Permet oblidar els compromissos del programa i encapsar els somriures de campanya i permet atorgar tota la responsabilitat de la situació a uns altres. El cert és que el relat té molts forats, com el guió de Lost. No hi vull dedicar massa temps, perquè els hi volia parlar d'altres qüestions, però els hi proposo tres esmenes .

El primer problema és l'hemeroteca. Efectivament, el Govern actual ha de lluitar amb un dèficit molt elevat, però convé recordar que l'anterior Govern va recollir una herència d'un dèficit de 1.177 milions d'euros (quan els comptes públics parlaven d'un superàvit de 284 milions) i un deute de 17.000 milions d'euros. I tot això en el moment àlgid del creixement econòmic del país.

El segon problema és l'hemeroteca. El Pla de reducció del dèficit de les comunitats autònomes es va aprovar l'estiu de 2010 per totes les comunitats autònomes i amb el vist-i-plau de CiU en el Congrés. El juny de 2010 és anterior al novembre de 2010, quan se celebren les eleccions de les rialles convergents, de manera que CiU no pot al·legar sorpresa per un requeriment conegut amb llums i taquígrafs.

I el tercer problema és l'hemeroteca. El juny de 2010 el Parlament va aprovar un programa molt sever de reducció de la despesa pública, amb mesures com la reducció d'un 5% dels salaris públics. És divertit consultar el diari de sessions del juny. El portaveu convergent criticava el major atemptat de la història contra l'estat del benestar; CiU votà en contra, i uns mesos més tard apel·la a la responsabilitat per reclamar un vot favorable als seus comptes restrictius. Ai, l'amnèsia.

Un relat alternatiu

Els hi proposo un relat alternatiu, que està basat en dos punts que m'agradaria debatre amb tots vostès més enllà del run - run parlamentari. Perquè sospito que el relat del Govern distorsiona el veritable debat, que ens permet pensar no en el pressupost per aquest any, sinó en el model de país que volem.

Més despesa pública, i no pas menys

Curs i ras, el dèficit no està originat per una despesa despropocionada, sinó per una reducció dràstica dels ingressos. No és que el Govern gasti molt, sinó que ingressa molt poc. M'interessa molt destacar que el nivell de despesa pública de Catalunya és baix. Potser sí que en un període de crisi hem de reduir la despesa, però si ho fem, deixem escrit que és només un accident, una minva transitòria, i que després de la crisi recuperarem (i incrementarem) la despesa pública. Si comprem el relat d'un malbaratament dels recursos, acceptarem que en el futur es mantinguin les llistes d'espera o no s'incorporin els ordinadors a l'aula malgrat que les finances públiques s'hagin recuperat. El problema són els ingressos, no la despesa.

La despesa pública catalana és molt baixa perquè la pressió fiscal també és baixa. I si durant el període de creixement econòmic, justificàvem la bonança econòmica per a argumentar la reducció d'aquesta pressió fiscal, semblaria lògic que durant un període de crisi augmentéssim els impostos i no que els baixéssim. Té sentit eliminar l'impost de successions precisament ara?.

No sempre que hi hagut una reducció dels ingressos públics motivats per la crisi, la resposta ha estat una reducció de la despesa. El model keynesià (el que proposa el president Obama) es basa en una inversió pública, que estiri de l'economia i que mantingui els serveis socials. Aquest model genera un dèficit, que és compensat en el futur, amb la recuperació econòmica. El que han fet les economies europees és tot el contrari: Una reducció de la despesa pública, que ha incrementat l'efecte de la crisi i que explica, de retruc, la lentitud de recuperació (i la reducció dels ingressos públics). És cert que la pressió dels mercats obliga a prendre mesures anti-keynesianes, però afirmem tots plegats que això és un programa imposat i, en bona mesura, il·lògic.

Millor despesa pública

En algun moment, hem de dir que el cal no és invertir més o menys, sinó també invertir millor. No només més despesa pública, sinó també millor despesa pública. És incomprensible que en un període de reducció dràstica dels recursos no ens plantegem de forma valenta l'eficiència (i l'eficàcia) dels recursos públics. De fet, el programa convergent s'havia centrat en un concepte interessant ("Farem més amb menys"), que portava implícit l'optimització dels recursos. Els hi explico amb tres exemples.

Imaginem dos centres públics que presten el mateix servei, una biblioteca, un centre sanitari, una universitat o un llar d'infants. La dotació de recursos mai té en compte la productivitat d'aquests serveis. No és el maetix una biblioteca que genera activitats, que aconsegueix ràtios de lectura excepcionals i que té estàndards de qualitat de servei elevats que una biblioteca gris, anodina i amb personal maleducat. La reducció d'un 10% dels recursos a les dues biblioteques és una solució. Però potser la primera (simplifico) es podria mantenir i la segona podria reduir la seva dotació en un 25%.

Imaginem dos professors universitaris. El primer investiga, publica, fa transferència, fa una docència de qualitat, es dedica a tasques de gestió i contribueix de forma objectiva a la millora del servei públic. El segon no investiga, no gestiona i fa deu anys que explica les mateixes sessions, amb una evident manca d'il·lusió. Tots dos tenen la mateixa retribució. Reduir un 5% el salari als dos professors és molt més ineficient (i injust) que incrementar un 10% el salari al primer i reduir un 25% el salari al segon.

Imaginem que un servei públic ha de comprar un vehicle. Si adquireix un híbrid (o encara millor un elèctric) tindrà una despesa inicial molt més elevada, però amortizarà la inversió amb la reducció de la despesa en combustible i l'increment de l'esperança de vida del vehicle. O imaginem que hem de construir una nova Facultat. Incorporar criteris bioclimàtics o domòtica incrementarà el pressupost inicial, però reduirà els consums posteriors (llum, calefacció, refrigeració...), el que permet amortitzar la inversió.

El que ha fet el Govern és simplement aplicar una reducció sistemàtica dels recursos, sense incorporar criteris d'eficiència de la despesa, que és el que proposa l'encertada proposta Farem més amb menys.

En resum

Deixo de banda la batalla política de les responsabilitats, les culpabilitats i les autories. No m'interessen. Parlem del relat.

Vull més despesa pública, molta més. El meu model és l'europeu, una elevada prestació de serveis públics de qualitat, que són finançats amb un sistema fiscal elevat. I vull millor despesa pública. Incorporem criteris d'eficiència, de racionalitat, de rendibilitat social, de productivitat en la gestió dels diners de tots.

20 comentaris:

Anna ha dit...

Completament d'acord. Fa temps que reivindico que es deixin de fer auditories a les administracions públiques en base, exclusivament, al procediment. Perquè, per bé que és important ajustar-se al que estrictametn diu la llei, més important és saber donar explicacions spbre com contractem, com gastem, com invertim. Cal fer auditories de criteris per davant de tot. Gran apunt!

Anònim ha dit...
Un administrador del bloc ha eliminat aquest comentari.
don-aire ha dit...

Avis per a tots els comentaristes

Tots els missatges són benvinguts. Fins i tot els anónims. I les crítiques pujades de to, també. Ara bé, els insults anònims seran lògicament esborrats. Aquest és un espai lliure de trolls.

Moltes gràcies

jmones ha dit...

Don-aire,

Més despesa pública no és una opció. No ho dic jo, ho diu Salgado, del teu mateix partit. També diu que hem de cumplir un 1.3% del PIB de dèfit que, traduït, vol dir que la retallada del 10% és insuficient, que el PSOE vol que retallem un 20%.

Quina és la teva opinió d'aquest tema? Com congraciem la postura del PSC al Parlament amb la del Gobierno de España del PSOE?

Gràcies,

Josep

Narcís Sastre ha dit...

Benvolgut Don,

un post, com sempre, escrit amb un estil admirable. En alguna cosa hi podem estar ben d'acord, no ho nego pas. Només un detall: dona la sensació que estàs parlant de Catalunya com si fos un estat independent, no subjecte al dictat de Madrid (i d'Europa!). Limitació del 1,3% del dèficit a banda, en cap moment parles del dèficit fiscal de Catalunya ni dels diners que no paga el govern de l'Estat (xifrats, conjuntament, en uns 2.500 milions €). No trauré el tema del vot del PSC respecte el fons de competitivitat, ja que em consta que no hi vas estar d'acord (a no ser que estigui equivocat. Em sembla haver llegit un tweet on ho deies).

Salutacions!

Narcís

PD:

tenim una trobada pendent. T'ensenyaré una cosa que em sembla que t'agradarà ;-)

Anònim ha dit...

Jose Antonio,

Sincerament penso que esteu fent un flac favor a la societat. Qualsevol persona amb dos dits de front sap que quan es gasten més diners dels que s'ingressen en algun moment s'ha de posar el fre de mà.

I això és el que està passant, ni més ni menys.

I a més ha de ser així perquè no se li talli a la Generalitat de manera definitiva l'aixeta del crèdit.

I a més és així perquè el govern de l'estat hi obliga (de fet, obliga a encara més!)

Pretendre fer creure que CiU sent alguna mena de plaer o bé espera treure algun rèdit de les retallades que es veu obligat a fer, a banda de ser d'un cinisme majúscul venint de qui ve fa que la gent se senti tractada d'idiota.

Us extranya realment que cada vegada menys gent voti o que la fractura amb la classe política vagi en augment?

Gràcies,

David

don-aire ha dit...

jmones

No m'he explicat bé perquè em pensava que la meva postura sobre aquest tema era prou explícita.

"Potser sí que en un període de crisi hem de reduir la despesa, però si ho fem, deixem escrit que és només un accident, una minva transitòria, i que després de la crisi recuperarem (i incrementarem) la despesa pública."

Jo estic en contra d'aquesta absurda política anti-keynesiana que està retardant la sortida de la crisi i en el seu moment vaig trobar absurd l'acord de l'1,2%. Potser sí que hi ha una pressió dels mercats i potser sí que no hi ha una sortida ni un pla B.

Només dic que ho deixem clar. Que escrivim que el problema és aquesta obsessió per reduir el dèficit enimg de la crisi. que és com intentar emprar una torxa per apagar un incendi.

Si ho deixem clar, si no acceptem el relat de la despesa heretada per l'orgia del Govern anterior, quan hagi escampat la boira tornem a recuperar el temps perdut i exigim un nivell de despesa públic com l'anterior.

don-aire ha dit...

Narcís

Reitero que em sembla fatal el llindar de l'1,2%. Un acord que va ser acatat per la major part dels partits al Congrés i per totes les CCAA sense excepció. Com deia, potser no hi ha una sortida. Aquí no tinc prou informació i segurament la pressió dels mercats fa inviable un pla B. Però el model europeu de sortida de la crisi contradiu els manuals bàsics de l'economia pública.

El meu argument és un altre: Si no admetem que les retallades són una imposició del mercat i comprem el relat del malbaratament del tripartit, llavors quan s'acabi la crisi no tenim legitimitat per reclamar un retorn a la despesa precedent.

Sobre el dèficit fiscal, el meu model és l'acord de finançament que em sembla raonable. També els lands alemanys tenen dèficit fiscal i Girona respecte de Catalunya i Platja d'Aro respecte de Girona. En una altre ocasió he escrit que dèficit fiscal no és (ni molt menys) el que guanyaria Catalunya si fos independent.

I sobre el fons de competitivitat, efectivament vaig piular que la votació del PSC al Congrés va ser un error i que efectivament és immoral que s'ajorni un acord enmig de la crisi.

Una abraçada

Resto l'espera de notícies

Jaume Albaigès ha dit...

Estic totalment d'acord a incentivar l'eficiència i penalitzar l'immovilisme.

Només una pregunta: quina hagués estat la reacció del funcionariat, dels treballadors públics en general, dels sindicats i de l'oposició d'esquerra si CiU ho hagués fet així?

don-aire ha dit...

David

Realment m'explico fatal. A veure si tinc més sort

1. Durant tota la història del segle XX, en períodes de crisi els governs han generat dèficits (els ingressos són inferiors a les despeses) i els han recuperat en períodes de bonança. Això permet dues coses: En primer lloc, manté prestacions socials pels qui més pateixen la crisi i, en segon lloc, l'estat fa de locomotora de l'economia.

2. Ara fem tot el contrari, que és reduir el dèficit precisament enmig de la crisi, de manera que hem fet crèixer

3. En cap moment he dit que CiU no ho ha de fer. I encara menys he dit que CiU (en realitat, el Govern) obtingui un plaer amb aquest acte. No és aquesta la meva crítica. Si rellegeix el post. veurà que vaig en un altre

4. El Govern diu "Oh, quina sorpresa, he vist que he de reduir el dèficit i ja no puc aplicar el meu fantàstic programa". I jo li deia que l'acord de limitació del dèficit va ser VOTAT PER CIU i acordat l'estiu de 2010, abans de les eleccions. Ningú no pot al·legar sorpresa.

5. El Govern també diu (per ser justos, insinua) "Oh, jo volia aplicar el meu fantàstic programa però aquests perversos membres del tripartit han malbaratat els diners públics i ara em toca retallar". I el meu argument és que el dèficit prové d'una caiguda dràstica dels ingressos i que el nivell de despesa és BAIX, no alt. Si comprem aquest relat, haurem d'admetre que encara que pugin els ingressos no pujaran la despesa pública. I això és el que jo reivindico.

6. I tres. Per què les retallades han de ser lineals?. Per què no aprofitem per aplicar criteris d'eficiència de la despesa?

Li asseguro que el meu post no és cap crítica a CiU ni cap defensa al PSC. És simplement una defensa de la despesa pública i una reivindicació de l'eficiència de la despesa.

don-aire ha dit...

Jaume

M'estàs dient, Jaume, que el Govern hauria de fer una cosa i que no la fa per por de la reacció de l'oposició i dels funcionaris?. Uf. Que passi el següent candidat a Govern, sincerament.

Per cert, jo sóc funcionari i d'esquerres. I, com pots veure, m'hi afegeixo encantat a la tesi de l'eficiència de la despesa. Però no et deixis la primera part: M'hi afegeixo també a la tesi de més despesa i no menys.

jmones ha dit...

El que m'estàs dient és que volies dir que "no ens agrada haver de retallar però és una obligació que ens ve dels mercats i de l'entorn econòmic"? Això és el que li sento a dir a Mas-Colell.

Mira, al Nobel Roubini també li agrada Keynes i també creu que ara no toca pujar impostos i que ara no toca, perquè no es pot, demanar deute per estimular la despesa pública. Si vols estimular te n'aniràs a un banc i et dirà que t'hi posis fulles. El mateix li passa a tota persona normal que a dia d'avui vagi a un banc a demanar un crèdit.


En comptes d'estar fent populisme inoculant la idea que les retallades són una opció política (parlaves en clau catalana, no de teoria econòmica) - caient en una contradicció més que evident però aprofitant-vos que no tothom vol veure -, dediqueu-vos a donar suport en uns moments magres en el que no estem per cap alegria. Potser així podríeu demanar a la societat en general que oblidés que l'objectiu de dèficit públic pel 2010 fixat a 2.6% del PIB a juny del 2010 va acabar en un 3.9%. Que és una "petita errada" de 2600 milions d'euros!! I als ciutadans se'ns explica que era un any electoral i ja se sap. Clar, ja se sap! Jo quan me'n torno de festa i miro la cartera l'endemà al matí penso el mateix... Si les retallades s'haguessin començat a fer l'any passat i no s'haguessin de fer a corre-cuita sota amenaça de la Sra Salgado, de la Merkel, del BCE, de Fitch, de S&P, de Moody's, del FMI, etc, doncs potser ara podrien fer-se molt més racionalment del que s'estan fent. Ah, però de propostes numèriques de com fer la retallada no n'he sentit ni una!

Quan els polítics comenceu a parlar amb "relat" i altres paraules d'spin doctor als ciutadans se'ns posen els pèls de punta. Tot l'article per dir "quina relat/idea hem de inocular a la gent"! Deixeu-vos de relats, tempos i framings i parleu d'una vegada de gestió, de pressupost i de control de la despesa! Volem una mica de serietat.

Anònim ha dit...

Don, amb la crítica al fet que les retallades siguin linials i no pas sota criteris d'eficiència hi estic plenament d'acord.

Ara, amb tot el carinyo, però crec que s'entén tot prou bé des del moment que dius que 'el relat ja està escrit'. Jo almenys entenc que amb això vens a dir que el nou govern ja té l'excusa perfecta per aplicar el seu malvat 'programa real' que passa per desmantellar l'estat del benestar.

I això, a algú que està seriosament preocupat pel futur del país, li dol.

Sempre he defensat que a banda i banda de l'arc parlamentari hi ha molt de talent que, sumat i posat al servei de la colectivitat faria molta feina.

Altra cosa no ens la podem permetre, si és que mai havia estat així.

Això del talent va per tu, també.

El post és excel.lent, però no m'agrada allò que se'n destila.

David

don-aire ha dit...

jmones

És terrible la meva incapacitat de comunicar-me. El meu post diur explícitament que la reducció de la despesa és inevitable. Concretament, cito literal:

"Potser sí que en un període de crisi hem de reduir la despesa, però si ho fem, deixem escrit que és només un accident, una minva transitòria, i que després de la crisi recuperarem (i incrementarem) la despesa pública"

"És cert que la pressió dels mercats obliga a prendre mesures anti-keynesianes, però afirmem tots plegats que això és un programa imposat i, en bona mesura, il·lògic."

El problema no són les mesures, sinó el relat. I el relat sí és fals. Es basa en dues idees incorrectes.

1. La situació ha estat una sorpresa. Com estic explicant i com demostra l'hemeroteca, tothom sabia que el topall de l'1,2% era una exigència molt abans de les eleccions.

2. La situació prové del malbaratamet de recursos del Govern anterior. I aquest és el punt central del meu argument. No es tracta de salvar l'honor d'un govern. Tant m'és. Es tracta de no caure en el parany de pensar-se que les retallades són necessàries perquè passarem de la sobredespesa innecessària a una despesa racional, que perdurarà sempre. Que consti en acta que això és un estat excepcional.

La desviació del deficit prové de la reducció dels ingressos. Un pressupost es pot desviar per dos motius: El primer és la sobredespesa i el segon és la reducció d'ingressos. El problema ha estat el segon i no pas el primer. Entre altres coses, perquè com veuràs en aquesta notícia el Govern anterior havia aplicat un criteri de reducció de la despesa brutal, que significà la caiguda d'un 5% en el salari dels treballadors públics. I que per cert (mira't la notícia) va ser votada en contra per CiU perquè implicava la major retallada dels serveis públics de la història.

Em consideres un polític i em sobta. Tan polític és el meu comentari, com el teu. El teu, tot s'ha de dir, amb un to de suficiència - manca de respecte que és perfectament prescindible. T'equivoques quan dius que no he donat alternatives. Jo sí. Per cert, tu no.

La fi del teu comentari és delirant. No t'agrada el concepte de relat, però resulta que has comprat el relat oficial i el repeteixes com si fossis l'Orfeó Donostiarra. No li diré relat i li diré simplement argumentari.

Punt final. Això no va de qui té raó, qui és més guapo i qui és més tonto. He escrit ja tres vegades que a mi m'és igual. Només em preocupen dues coses: Que no acceptem que la despesa pública ha de minvar ad aeternum i que ens plantegem l'eficiència dels recursos (fer més amb menys).

don-aire ha dit...

David

CiU és un partit liberal i va fer campanya proposant "aprimar" l'administració. Tot depèn, com sempre, de les intensitats i de les orientacions estratègiques. Però el meu model és un altre, que és l'holandès, el suec, el danès: Es basa en una pressió fiscal elevada i en uns serveis universals de qualitat.

Ens podem plantejar moltes coses i sens dubte hi ha duplicitats administratives innecessàries i una burocràcia insoportable. Si aprimar volgués dir agilitzar, ja hi estic d'acord. Però si el que vol dir és "Reduïm la despesa pública, perquè d'aquesta manera podem destensionar la pressió fiscal i fomentarem l'economia productiva". Aquest model nord-americà no és pas el meu.

Aquestes línies vermelles són necessàries. Diferencien els projectes i les opcions. I permet que els ciutadans triïn l'opció que millor s'adequa amb el porjecte. Ara per ara, la responsabilitat és de CiU que ha guanyat clarament les eleccions. Té tota la legitimitat per desenvolupar el seu programa. I els qui no hi estem d'acord, podem explicar perquè no ens agrada.

Però el meu concepte del relat oficial no és en absolut aquest. En absolut. Mira't els comentaris que em precedeixen i veuràs l'objecte del meu post.

La meva vinculació amb la política activa és 0%. Si escriure un post és considerat un acte polític (i probablement ho és), llavors haurem d'admetre que tots els comentaris també ho són i el que estem fent aquí és una discussió política. Interessant, per altra banda.

Anònim ha dit...

Debe decir a quienes le enseñarón economia que le devuelvan el dinero(con todo el cariño) jeje
El plan ZP, lo recuerda? suscribio una politica Keynesiana, por tanto si se hizo ese tipo de politica en España y asi nos fue. El poblema no es el endeudamiento en si, todos hemos aprendido a vivir con el y sus intereses, el problema es el super endeudamiento publico y lo que es peor el privado. O ralentizamos esto o se termina el estado del bienestar que por otra parte se inicio en Inglaterra con los conservadores.
Por otra parte, las subidas de Imptos acabamos pagadolas tan sola la clase media media/baja. El resto siempre han buscado las formulas para escabullirse y creame que si mira usted el fraude fiscal español alucinara.

don-aire ha dit...

Gràcies pel consell. Demanaré que em retornin els diners i m'apuntaré a les teves classes de doctorat.

El Plan de dinamización (o si vols Pla ZP) és la versió espanyola del que van fer totes les economies occidentals guiades pel vademecum keynesià. A partir d'un determinat moment els mercats decideixen que non que el que toca és la reducció sistemàtica del déficit en temps de crisi. Per primera vegada, decidim que la contenció del déficit es fa durant la crisi i no després.

És curiós que atribueixis a aquest pla els efectes del déficit. Tant de bo les dimensions del forat fossin aquests. Sempre que s'avalua un pla és bo comparar despeses amb efectes, o si vols el retorn.

Però a mi aquestes batalles sobre la culpabilitat no m'interessen massa. A mi m'agrada més parlar de futur, de programes i de solucions.

don-aire ha dit...

Que els rics no paguen impostos és relatiu. Si mirem les estadístiques de l'Agència Tributària veig que els estrats d'ingressos molt alts són un % molt significatiu del total. I els estudis sobre frau fiscal demostren que és un fenomen molt transversal. No es pot ni imaginar el que m'ha costat que el lampista em doni la factura amb IVA.

En tot cas, si hi ha frau podem fer 2 coses. No apujar impostos o combatre el frau. Jo opto pel segon.

Algú hauria de decidir què és classe mitjana. Perquè la supressió de l'impost de successions ha afectat les successions superiors a un milió d'euros. És classe mitjana?

jmones ha dit...

Don-aire,

En cap cas volia fer-te sentir menystingut. Ben al contrari, et considero una persona molt intel·ligent i valoro la teva predisposició al diàleg. Et demano però que també ens consideris de la mateixa manera als que et llegim. Vagi per endavant que no tinc intenció d'allargar-ho més, que intentaré expressar la meva opinió dels temes que obres i ja ho deixaré així per manca de temps i perquè és evident que no ens donarem la raó l'un a l'altre, si us plau, no t'ho prenguis com una manca d'educació per part meva.

He llegit el diari de sessions i no veig cap objecció pel fet la retallada. Em pots concretar-ne la referència? Veig objeccions perquè es reclamava des de feia 2 anys. Veig que el Fernández Teixidó deia que votarien que no perquè s'apujaven els impostos i no perquè s'estigués en contra de reduir el pressupost. El comentari que dius que va fer Fernández Teixidó que "un govern d'esquerres era autor de la major retallada dels serveis públics de la història" era clarament irònic (una d'aquestes fletxes que us llanceu els polítics que preferiria que us sapiguéssiu estalviar). Denunciava el fet que s'havien negat a fer la retallada insistint en que no es retallarien serveis socials i que al final no era una opció realista. I que, per culpa d'aquesta tossuderia, la retallada tardana era més efectiva i traumàtica. Res de nou, exactament el mateix que se li ha retret a Zapatero.

Estem tots d'acord que va ser necessària la retallada. Jo a més crec que va ser insuficient, com s'ha vist: del 2.6% del PIB de dèficit esperat pel propi Castells vam acabar al 3.9%. Retallant el mateix des de gener estaríem parlant d'uns altres números. Està clar però que el moment també hi té molt a veure el fet que Zapatero obrís foc amb la retallada del 5% del sou dels funcionaris. La traslació a Catalunya era molt fàcil i quasi obligatòria. No per això no va ser una bona decisió. Probablement, més que afectar només als sous dels treballadors hauria estat bé fer retallades programàtiques i preparar l'escenari perquè les retallades futures es puguessin fer de forma més ordenada. Això considero que no es va fer suficientment perquè hi havia eleccions i estàveu per altres temes. El missatge intentava ser "retallem pressupost però no serveis", cosa que era irrealitzable.

La qüestió de la sorpresa. Jo, com a ciutadà no puc saber si la sorpresa de CiU és real o fingida, pel simple fet que no sé si CiU té la mateixa informació que jo. El que sé és que el conseller Castells va anunciar al juny un dèficit esperat del 2.6% del PIB, que al fer l'intercanvi de carteres s'havia convertit en un 3.6% i que al tancar l'exercici al febrer ja era del 3.9%. També sé que aquí ho hi entren inversions programades que no entren al deute o peatges a l'ombra (essent la més important la línia 9 del metro). Com tu bé dius el topall del 1.2% del dèficit era una qüestió sabuda. Però és molt diferent arribar al 1.2% des del 2.6% que des del 3.9%!!! És més, et diré que si amb la retallada actual s'espera passar del 3.9% al 2.7%, doncs llavors si el punt de partida hagués estat el 2.6% ara estaríem parlant d'un dèficit anual del 1.4%.

Parlar de malbaratament no sé si és la paraula apropiada perquè en el fons ningú està dient que la destinació dels diners fos bona o dolenta. En el context de retallada no es discuteix el model d'estat de benestar sinó la gestió d'una situació d'emergència. El que s'està dient és que la situació d'emergència es va tractar tard. Al diari de sessions, Fernández Teixidó parla de que s'havia avisat de dos anys. Jo, sincerament no recordo exactament els temps. Però sí que recordo que quan Zapatero va aplicar el 5% feia moltíssims mesos que pensava que estàvem negant-nos a actuar i aquest va arribar molt més tard que això. I la prova que es va arribar tard és que no es va complir el dèficit. Les mateixes retallades des de gener hauríen tingut un efecte molt més gran al cap de l'any.

(cont)

jmones ha dit...

(cont)

Et considero polític (substantiu) perquè ets un polític (substantiu), que el diccionari defineix:
2 m i f Persona que s'ocupa professionalment dels afers públics, de la política.

Em sobta que et sobti. I molt! Si no estic equivocat milites al PSC, has estat al Parlament (i un excel·lent twittaire de les sessions) i crec que encara estàs fent política municipal, però em puc equivocar. Fer-se polític em sembla una manera fantàstica de servir a la societat.

Evidentment pots dir que el meu comentari és polític (adjectiu) perquè, com diu el diccionari és:
1 adj 1 Relatiu o pertanyent a la política.

Però quedi clar que jo m'he referit als polítics (substantiu) com a professió. I ho feia per referir-me al fet que en el món de la política hi ha una tendència claríssima a prioritzar els aspectes comunicatius a la resta. És una cosa alimentada per la pròpia dinàmica dels mitjans de comunicació però fomentada pels propis polítics també, evidentment perquè és el que funciona a les eleccions. Tu estaves fent això clarament al teu post. I a mi no m'agrada perquè simplificar els missatges, magnificar o disminuir arguments, en fi, preocupar-se més de l'embolcall que del contingut, és el que fa que la política es vegi buida, com una successió de gestos i no com una disciplina seriosa de gestió pública. I n'estic una mica fart, sincerament, que quan un govern l'erra tot siguin "problemes de comunicació".

El meu darrer paràgraf "delirant" diu que explicar d'una manera agradable que retallaràs no serà mai més important que fer la retallada quan, on i com cal.

El meu darrer paràgraf "delirant" diu també que, molt més important que estar mirant quin és el "relat oficial" i quin el "relat alternatiu", seria estar mirant què s'ha de retallar i què no i quin ha de ser l'objectiu de dèficit del la Generalitat, el 1.2% que demana Salgado, el 2.7% de la proposta de CiU o el 4% que es derivaria de no retallar res.

El meu darrer paràgraf "delirant" diu, en resum, que quan els polítics es preocupen tant de la forma és perquè dediquen molts recursos a model·lar l'opinió pública. Tot això va en detriment de fer les coses que s'han de fer. I a mi no m'agrada perquè simplificar els missatges, magnificar o disminuir arguments, en fi, preocupar-se més de l'embolcall que del contingut, és el que fa que la política es vegi buida, com una successió de gestos i no com una disciplina seriosa de gestió pública.

Trobo a més una mica agosarat que em demanis que, després que el PSC al Parlament es dediqui a fomentar i utilitzar el descontent que lògicament creen les retallades, i tu facis un post per dir que el que s'ha de fer és pujar impostos i no retallar; jo hagi d'entendre que, tot i que ho dius precisament ara que aquest tema és actualitat, tu t'estàs referint a l'escenari de sortida de la crisi, que els experts en la matèria vaticinen el 2017 ja, com a mínim. Jo et diria que, donada la situació d'extrema emergència que patim, ens preocupem una mica més del present i no de com haurà de ser l'estat del benestar d'aquí 10 anys. Si, com sembla, hi ha tants números que intervinguin Espanya, em sembla que de benestar en tindrem poquet i de poder decidir-lo encara menys.

Em quedo però, gratament sorprès de saber, després de l'itercanvi de comentaris, que tu et desmarques de la posició oficial i em dius que estàs d'acord amb les retallades perquè les creus necessàries. Tenim un punt d'acord doncs.

Una abraçada,

Josep