31 d’agost 2011

Dèficits invisibles



En Youssef toca el piano des dels set anys. Crec que ho fa bé. És, de llarg, el millor de la classe i un dia voldria tocar la dança hongaresa al Liceu. Però aquest curs en Youssef deixarà les classes de piano, perquè la subvenció de la Generalitat s'ha reduït tant que no pot pagar la matrícula. Aviat oblidarà el piano, aprendrà un ofici i encapçarà el seu somni. Per sempre més.

La mare d'en Carles ja no pot estar sola. Ahir va intentar fer el sopar i una mica més i crema la casa. La dona d'en Carles cuidarà d'ella i per les nits, quan arribi en Carles, netejarà oficines. Fa set mesos que han demanat un ajut, però s'han retallat les prestacions i van col·leccionant negatives. La residència és massa cara. Impossible. Per això, la dona d'en Carles neteja la mare d'en Carles en els llargs matins d'agost. Cada dia li costa més trobar un argument per llevar-se del llit.

L'Ajuntament ha estat contundent. No hi haurà cap espai lliure en el mercat durant tot l'any. Avui només ha venut uns pocs globus i en Juan només pot portar sis euros a casa. Fa dos mesos que espera el RMI, però en Manuel li ha explicat que s'ha acabat, que si fa quatre anys que el cobra li tallaran l'aixeta. Quan arriba a casa, veu una altra carta del banc i ja no sap com forçar un somriure per correspondre la benvinguda dels bessons.

Va acabar la carrera ara fa tres anys. En Josep Lluís voldria fer un màster, però la seva mare no li pot avançar ni un euro i els calers de l'estiu només serviran per arribar al Nadal. Ni beques, ni ajuts, ni programes. Cinc anys de geologia només l'han aportat un bonic títol que penja del despatx on abans treballava el pare. Demà la seva xicota el concencerà per a què treballi a la xurreria del pare. I un dia es casaran. I viuran amb la mare. I no tindran fills.

El locutori del carrer Mercader sempre s'omple per les tardes. La Lucía plora davant de la pantalla. A l'altre costat de l'skype els seus dos nens que gairebé no la recorden, la saluden amb una certa indiferència. La Lucía sap que en pocs mesos més esdevindrà una estranya a les seves vides, que els avis són els papes. I que no sap el nom dels seus mestres, ni dels amics, ni quin és el seu equip de futbol favorit. El programa de reagrupament familiar s'ha anul·lat i fa mesos que sap que res tornarà a ser com abans.

La Carme ha treballat des dels deu anys. No té estudis, però ha tallat més peix del que cabria en totes les llotges de país. El mal de maluc ja no li deixa caminar. Viu sola i ja no pot sortir al carrer, si no és absolutament imprescindible. Ni tan sols canvia la flors de la tomba de l'Antonio. Avui ha tornat a trucar. No podran operar-la fins el 2015, com a mínim.

El març de 2013 el dèficit de les administracions públiques s'haurà reduït tant que el Ministre d'Economia exhibirà les xifres amb el to triomfalista d'un plusmarquista olímpic. Hem fet els deures, afirmarà amb to contundent. Si pogués llegir la tinta invisible dels seus balanços, descobriria que la Carme, la Lucía, en Josep Lluís, en Juan, en Carles, en Youssef estan pagant el preu del superàvit. Però afortunadament els ministres d'economia només creuen allò que veuen.

9 comentaris:

Anònim ha dit...

des d'un despatx d'arquitectura, sóm quinze, i els ajuntaments no encarreguen res. d'aquí poc el despatx tancat i tots al carrer. llegia el text i m´he posat a plorar

Paco ha dit...

Y los paraisos fiscales seguirán llenitos de dinero,con el beneplacito de todas las "democracias" occidentales.

Pia Bosch ha dit...

Tens tota la raó. I podríem seguir explicant les vides que ens ve a explicar la gent i ens fan sentir ara mateix tant impotents. Quin moment més dur!

Hypatia XXI ha dit...

Tienes toda la razón, pero a quienes ganan más de 100.000 al año no hay tiempo ni ganas de subirle los impuestos!
Sigo pensando que deberías añadirle a tu blog la posibilidad de leer la entrada en castellano, para yo poderla twittear a gusto! porfa!!
Cristina Díaz-Pinés Sendra

Xavier Boix ha dit...

molt adequat, cal dir les coses de forma planera, millor és difícil!!!

Anònim ha dit...

però més enllà d'en Josep Lluís, en Juan, en Marc i la Muntsa, hi ha l'Antoni, el Pere, l'Amèlia i la Rosalia.

La Rosalia va començar a treballar amb 12 anys anant a mercat. Tot i guanyar ben poc, cada mes arraconava uns quants calerons "per quan sigui velleta". Ara en disposa i viu bé.

L'Antoni no ha anat mai de vacances perquè és mileurista i ell sap que, amb aquest sou, val més no fer excessos i estirar el braç que la màniga.

El Pere és un jove traductor. Tot i que a casa seva tenen una posició còmoda, ha compaginat sempre estudis i feines (estius, caps de setmana, nits). No podia veure quasi els amics però se sentia bé amb si mateix per poder-se pagar tant els estudis com els capritxets. Tan n'era, de previsor, que en acabar la carrera i el màster i trobar una feina molt ben pagada, va voler obrir-se nous camps i noves possibilitats. Així: compagina la feina i els estudis a distància. Mai no ha tingut cap beca justament perquè ha treballat. I orgullós!

L'Amèlia era esposa d'un banquer. Cobrava un sou astronòmic i ella no treballava. Però, desgraciadament, ell va morir. Ella no té una pensió gaire elevada perquè portaven poc temps casats. A més, ell cobrava bona part del sou en dietes i altres trampes per evadir impostos. D'un dia per l'altre es va quedar sense un duro, amb uns hàbits per sobre de totes les possibilitats, amb dos fills i una segona residència a la Cerdanya per anar pagant. Per sort, de seguida es va adonar que ella sola no tenia capacitat per fer-hi front. Va vendre's el pis de BCN per anar a un altre barri menys car, es va vendre la casa de Puigcerdà, els fills van anar a la pública, va desapuntar-se de gimnasos i salons de bellesa. Es va buscar una feina i ha acceptat amb naturalitat que havia de canviar de vida. Que el ritme de vida que duien va ser fruit d'un moment d'auge. Però no van estalviar res i ara ho pagava. I això li va ensenyar a viure amb el que tenia i, sobretot, a no menystenir el futur. Les coses que avui són d'una manera poden canviar un segon més tard.



*Amb això no vull menystenir tots aquests casos, certs o possibles. Però vull fer veure que agafar casos concrets és pura demagògia perquè sempre hi ha casos a l'extrem contrari i que s'ha de determinar i analitzar cada cas individualment i veure per què la gent és així i ha arribat on ha arribat. En tot cas, en alguns dels casos es percep una certa apatia al futur i a la responsabilitat. "Vivim fins que puguem, la resta la farà l'estat per mi".

don-aire ha dit...

Benvolgut anònim

Entendria la teva esmena si l'objecte de l'entrada fos fer de l'anècdota categoria. Però no és pas aquest.

Jo només volia constatar que un país pot tenir superàvit, unes finances excepcionals, una triple A en els mercats internacionals, una reputació financera extraordinària i alhora tenir uns serveis socials tercermundistes.

El que volia dir és que les finances públiques (que ara sembla ser l'únic termòmetre de la bona gestió) amaguen realitats personals. I que és compatible una comptabilitat pública excel·lent i una societat trencada.

Per cert, ahir vaig anar a matricular el meu fill de piano i vaig pensar en Youssef, que ja no continuarà i vaig sentir una profunda tristesa. I una ràbia infinita.

Javi ha dit...
Un administrador del bloc ha eliminat aquest comentari.
Javi ha dit...

Al anónimo cazador de demagogias, que paradójicamente peca de demagogo

El problema de lo que nos pasa no es que nos pase, sino que lo aceptamos con resignación cristiana. Lo que nos pasa nos lo hemos buscado.

¿Que no tiene usted trabajo?. Tonto es, por no haber previsto qué trabajos tendrían más salida. ¿Que le echan de su casa?. Absurdo haber comprado un piso, se lo merece por glotón. ¿Que su hija deficiente tiene que malvivir en casa porque no hay ayudas?. Haber abortado en su momento, no es nuestro problema.

Lo peor de todo es que el desmantelamiento de la sociedad del bienestar es visto como el justo castigo de los excesos de unos desgraciados que jugaron al quiero y no puedo, en vez de vivir de acuerdo al nivel e su casta. De no entender que sólo los que nacen ricos, ricos de verdad, merecen una vida de verdad.

Ahora resulta que la sociedad por la que apostamos es falaz, que los servicios públicos -todos- son una pueril concesión de papa estado. Amos anda.