16 de desembre 2011

El tres reptes del PSC



El PSC es mira al mirall del futur, amb moltes cicatrius, un sac de dubtes i poques, molt poques cares noves. Tots els zoom de les càmeres esten pendent d'allò que és molt poc rellevant (si Navarro o Ros) i ignoren la transcendència de les decisions aplaçades. El partit hauria de fer front a tres reptes històrics. Ara o mai...

La redefinició de la socialdemocràcia

No és un problema català, sinó europeu. La socialdemocràcia s'ha diluït en un cafè amb llet de paraules velles, discursos fàcils i manca de solucions. La crisi ha evidenciat la incapacitat de l'esquerra europea d'articular un nou discurs, que sigui alguna cosa més que la versió amable, simpàtica, del discurs dels populars europeus. 

Una via verda nítida, la prioritat per l'eficiència del sistema, un relat fiscal entenedor, el combat dels privilegis, la defensa ètica de la comunitat (en oposició a l'individualisme), la disolució de la cultura del subsidi o l'aposta per la meritocràcia configuren el núvol de tags de l'esquerra que ve. La socialdemocràcia s'ha de redefinir a Catalunya, a França i a Dinamarca, és cert. Però a Catalunya hauríem de ser capaços de crear una via catalana a la crisi d'identitat de l'esquerra, una via valenta que recuperi l'alè de les utopies i que transpiri modernitat.

La redefinició del catalanisme polític

Cap partit polític pot sobreviure si no és percebut pels ciutadans com el garant de la defensa dels interessos de la comunitat que representa. El PSC ha d'alterar el joc de relacions amb Espanya i amb el PSOE, amb un principi irrenunciable: Els interessos de Catalunya, primer. La forma que ha de prendre aquest principi va molt més enllà de la teatralització d'un grup parlamentari propi (que és un mínim irrenunciable), sinó en la determinació de votar sempre Catalunya quan la proposta afecti els interessos del país.

El PSC ha de concretar la seva aposta federalista, que s'ha de traduïr en un full de ruta compartit. Això vol dir unir-se quan convingui a la resta de forces polítiques del país per defensar interessos comuns, però també definir nítidament un perfil propi. El país és orfe d'un catalanisme polític renovador, capaç de defensar la reforma de la Constitució, la reforma del Senat, l'articulació federal del país (vegueries i municipis forts), la ubicació de la cultura (catalana) en el centre del projecte de país, la complicitat federalista amb altres territoris espanyols i una via europea directa. 

La redefinició de la política

Als carrers encara sonen les consignes indignades d'una queixa inaplaçable: democràcia real, ja. Un partit que vol construir el futur ha d'adreçar-se en primer lloc, sobretot, a aquells que no voten, al creixent sector de la població que ha deixat de creure en la política i en els polítics; que no entenen els discursos i veuen l'artifici dels mítings i els eslògans; que no se senten interpel·lats ni consultats; que s'han cansat del dondedijedigodigodieguisme.

I la fractura entre indignats i política és tan gran i creixent que no se sutura amb paraules. Els partits s'han de reiventar amb la radicalitat de la primavera àrab i no amb la cosmètica de la Señorita Pepis, que dissimula les arrugues amb una mica de fons. El guió del canvi l'han escrit a les places del país: elecció directa, limitació de mandats, open gouvernment, processos de decisió bottom - up, abolició de la política de l'eslogan... I especialment replantejar-nos les formes com els partits es relacionen amb els ciutadans, i trencar la lògica 1.0 de les estructures caduques.



1 comentari:

sicomor2008 ha dit...

M'ha agradat molt l'entrada. M'ha caigut l'ànima als peus en llegir les primeres notícies: la designació de Pere Navarro i la renúncia a formar grup propi al Congrés.

Tens raó que han perdut una bona oportunitat. Em sembla que han entrat en fase terminal, com passarà al PSOE. No sé si té gaire sentit la socialdemocràcia en aquests temps d'incertesa. El socialisme va molt lligat amb l'Estat de Benestar, que se l'estan carregant de totes totes.