13 de gener 2012

Carinyo, he encongit els funcionaris


Amb la perseverància d'una gota malaia, els mitjans de comunicació estan reiterant un discurs liberal que tira per l'aigüera 30 anys de consensos públics. La crisi és una excel·lent coartada per a reivindicar que el nostre sector públic és massa gran, tan gran que ofega les arques públiques, les generacions futures, el progrés i fins i tot ofega les possibilitats d'Espanya a Eurovision o la supervivència de les tortugues llaüt. I si a Catalunya tenim molts funcionaris, què no hem de dir de les espanyes, ens recorden tots els mitjans.

Hi ha un mapa que corre per la xarxa amb la viralitat de les imatges robades a l'Scarlett Johansson, un mapa en el que veiem els funcionaris per comunitats autònomes. Allà Catalunya apareix amb un fantàstic 9,8% mentre que les comunitats on els pagesos se'n van als bars i abandonen els camps, el percentatge es duplica i fins i tot es triplica. I avui, el diari oficial del liberalisme català ha publicat un article que ens il·lustra amb un mapa similar: Els extremenys, castellans i andalusos són tots funcionaris, mentre que la Espanya productiva es troba a la Mediterrània. Per cert, un mapa que com comentarem més endavant és un terrible fake.

Però no ens perdem en els detalls i anem al fons de la qüestió. És veritat que a Catalunya sobren funcionaris i que a Espanya sobren molts funcionaris?

Funcionaris?

D'entrada és un error (freqüent) parlar de funcionaris. A Espanya, el 2010 hi havia  2,68 milions de treballadors públics, dels quals 1,6 són funcionaris de carrera, i per tant més d'un milió de treballadors públics no ho són.

Quants treballadors públics?

Sembla estrany, però no podem respondre fàcilment a aquesta pregunta. Hi ha dues maneres de saber quants treballadors hi ha. El més útil és el Registre Central de Persones (RCP), que gestiona el Ministeri de la Presidència. Si el consultem, podem veure que a Espanya hi ha 2,68 milions de treballadors públics i no 4 milions com afirma La Vanguardia avui. D'aquests 2,68 milions, 600.000 són treballadors de l'Administració de l'Estat, més d'un milió són treballadors de les comunitats autònomes i més de 600.000 pertanyen als ens locals. De cada quatre treballadors públics, un pertany a l'Estat, un treballa per a les administracions locals i dos a les comunitats autònomes.

Hi ha una segona font, que és l'Enquesta de Població Activa (EPA). Com indica el seu nom, l'EPA és una enquesta en la es pregunta a la població activa (que treballa o que vol treballar) en quin sector està inscrit. Durant aquests anys, s'han creat moltes empreses públiques i mixtes que tenen com a objectiu externalitzar tasques públiques. Tot i que molts d'aquests treballadors no són treballadors públics, quan són entrevistats sí s'ho consideren i hi consten a l'EPA. Al tercer trimestre, es comptabilitzaven segons aquesta font 3,22 milions de treballadors públics, que són 600.000 més dels que registra el RCP. Ara bé, no hi ha cap font que s'aproximi ni de lluny als 4 milions de "funcionaris" que proposa avui La Vanguardia, en un nou epic fail del diari del Comte.

Treballadors per territoris



Anem ara al famós mapa, que dibuixa una Catalunya en vermell i una Espanya de manguitos i vuelva usted mañana. D'entrada, he de dir que les ràtios depenen d'alguns factors relativament aleatoris. Per exemple, hi ha 2.000 militars a Catalunya, 10.000 a Aragó i 30.000 a Madrid. I essent cert que amb el criteri de flux monetari això beneficia Madrid i Aragó, no podem reclamar que la distribució dels recursos militars es faci amb criteris demogràfics i no amb criteris estratègics. Per això, Ceuta té més militars que tota Catalunya. Però això és, si volen, una nota a peu de pàgina.

Com hem vist, el gruix de la inversió en personal públic recau en les comunitats autònomes, especialment en els capítols de personal educatiu i sanitari, els dos eixos de la despesa pública a Espanya. El model escolar i el model sanitari català és mixt, ja que incorpora centres de titularitat privada (i per tant, integrat per treballadors privats) en el sistema d'oferta pública. En altres paraules, la despesa pública en serveis no genera aparentment treballadors públics, sinó treballadors privats pagats amb diners públics. És evident que el mapa canviaria de forma radical si incorporéssim tots els treballadors públics de facto i no només els de iure.

Per cert, l'estàndard d'anàlisi de la funció pública és la relació entre la despesa en treballadors públics (més que no pas el número) i el PIB. Curiosament, en els estudis territorials sempre es relaciona amb la població activa i mai amb el PIB. Si ho féssim d'acord amb l'estàndar d'anàlisi habitual, el resultat també seria un altre.

En tenim molts?. Massa?

El discurs liberal que repeteix el missatge amb la paciència d'un mestre zen ens diu que a Espanya sobren funcionaris. Algú va dir que en sobren 900.000. I algun Think Tank va escriure que en tenim 300 milions, en un país de 46 milions d'habitants. Qui té raó?. Som un país de funcionaris de tallat i segells de goma?.

En aquests casos, el millor és analitzar la situació dels veïns. Aquí tenen un bon informe sobre la situació de la funció pública a Europa, a partir de les dades oficials. El país que lidera la llista és Suècia, on treballen per a l'administració 1.125.000 persones, és a dir el 12,3% de la població, o sigui vuit habitants per treballador públic. La segueixen Finlàndia, Letònia i Malta, amb nou per cap. Bèlgica i França ocupen els llocs setè i vuitè, ambdós amb 12 treballadors per habitant. Irlanda, Portugal i Països Baixos també guanyen a Espanya, els dos primers amb 13 habitants per cada empleat públic i l'últim, amb 16. A la cua de la classificació, es troben Txèquia, on un treballador públic atén a més d'un centenar d'habitants, Romania, amb 127, i Eslovàquia, amb 135. La pregunta és: Anem cap a Suècia o anem cap a Romania?.

Més funció pública. Millor funció pública

No necessitem menys serveis públics i menys treballadors públics, sinó més. Molts més. No hem estirat més el braç que la màniga en la funció pública, perquè encara som lluny dels països que volíem imitar. Si hem de fer kit kat perquè estem en crisi, deixem escrit en negreta que això és un fet transitori i que quan tornin temps  millors recuperarem el camí de la modernització del país i la consolidació de l'estat del benestar.

Si el que reclamen alguns no és menys funció pública, sinó millor, jo ja hi estic d'acord. Si hem d'introduir criteris d'eficiència, de racionalitat, de modernitat i de persecució sistemàtica de la inanició, m'hi apunto, com ja els hi suggeria en una altra entrada. Menys tissores i més aurores. I, posats a demanar, encapsem durant uns mesos el raca-raca que més enllà de l'Ebre comença el desert. Ei, si pot ser.

4 comentaris:

Jordi Regincós Isern ha dit...

Compartint totalment el darrer paràgraf, el mapa no és tan fake com afirmes (parlant de treballadors públics, que no necessàriament es correlaciona amb la despesa pública en serveis consorciats, cert). Creuant les dades que dones del registre de funcionaris i l'EPA del 2010, els % no són tan diferents dels del mapa http://www.ine.es/daco/daco42/daco4211/epapro0310.pdf (només he mirat, Cat, Andalucia i Extremadura)

José Antonio Donaire ha dit...

Jordi, sí que ho és:

1.- En primer lloc, els 4 milions de LV no surten enlloc. 3,2 com a moltíssim. És un error descomunal.
2.- Però el més important és que, com he comentat, parla de treballadors públics sense tenir present els treballadors privats catalans, que són remunerats amb diners públics. El fet que la GdCat pagui una escola concertada i que l'escola pagui el professor no vol dir que, en bona mesura, aquest professor no es pugui considerar un treballador públic.

cesar calderon ha dit...

El mapa de un fake como una casa, mirate este post, es de 2010 pero ya comenzaba el ataque, más ideológico que académico a lo público por parte de los think tanks anarco-liberales: http://www.cesarcalderon.es/?p=6823

Gatsaule ha dit...

L'entrada està molt bé i els raonaments els comparteixo en un percentatge elevat. Però no n'hi ha cap que expliqui el què passa a Extremadura, per concretar-ho en un lloc amb un percentatge exagerat. Què passa? Què tenim por dels portuguesos i allò està ple de militars?

Segurament si al mapa que ens ensenyes hi sobreposéssim el de la corrupció, entendríem moltes coses.

I n fem l'error de comparar mestres públics amb mestres privats, que qualsevol que conegui el sector sap que no no tenen res a veure!