11 de gener 2012

Catalunya no té la pressió fiscal alta


Aturem un moment l'apocalipsi. Ni Catalunya ni Espanya tenen una pressió fiscal alta. I, naturalment, Catalunya no és la regió d'Europa amb la major pressió fiscal. Ni tenim la pressió fiscal de Suècia. Ni som el país d'on fugen els empresaris indignats per la fiscalitat; ni ocupen la plaça del Sol amb tendes de campanya Loewe. I sí. Els suecs continuen sent més alts, amb els ulls més clars i parlen molt millor l'anglès que nosaltres. 

Tot i que ahir molts diaris van reproduir aquest mantra, la pressió fiscal a Catalunya no és alta.

Pressió fiscal

La pressió fiscal és la relació entre tota la recaptació que fa l'administració via impostos i el PIB del país. És una mesura útil per dos motius. En primer lloc, té en compte la recaptació real, allò que efectivament ha recaptat el sector públic i no els percentatges que figuren a la llei. En segon lloc, és útil perquè relaciona els ingressos públics amb la riquesa del país. Quantes vegades han sentit allò de "Tenim uns impostos de Suècia, però no som Suècia"?. Com la pressió fiscal té en compte la riquesa del país (el seu PIB), contempla el diferencial entre els països, d'acord amb la riquesa general del país.

Per saber si la pressió fiscal és alta o és baixa, l'única forma que tenim és comparar-ho amb la nostra àrea d'influència. L'any 2010, segons les dades d'Eurostat, la pressió fiscal mitjana a l'Europa 27 era del 39,6% del PIB i a l'Europa 17 del 40,2%. Suècia, aquest país del que tant hem sentit a parlar els darrers dies, té una pressió del 46,3%, però no és la més alta, perquè la superen Bèlgica i Dinamarca (que arriba al 48,5%). I Espanya?. La pressió fiscal a Espanya és del 32,9%, després de les mesures fiscals aprovades, és a dir, gairebé 7 punts per sota de la mitjana. Espanya ocupa la posició 20 dels 27 països de la Unió Europa, per sota de potències de l'estat del benestar com Estònia, Malta, Xipre o Portugal. 

És cert que el diferencial entre Espanya i Europa s'ha escurçat sensiblement en els darrers anys, per dos motius. En primer lloc, perquè Europa ha rebaixat la pressió fiscal i en segon lloc perquè Espanya l'ha augmentada sensiblement.

IRPF

Espanya, per tant no té una pressió fiscal alta (hipertensió, en podríem dir), sinó que té una pressió baixa (hipotensió). I això és la suma de diversos factors. El factor més important és que l'IVA, una peça bàsica de l'arquitectura fiscal europea és molt baix a Espanya, fins i tot després de la reforma de 2010. el 18% és el més baix de la Unió Europea, però a més, apliquem l'IVA reduït del 8% a molts sectors, entre ells el turístic. De fet, en els programes electorals de CiU i del PP, hi constava la reducció de l'IVA turístic al 4%. El segon factor és que la resta de taxes i impostos a Espanya són, en termes globals, molt inferiors als europeus, com saben molt bé els nostres estudiants erasmus disseminats pel continent. A banda, fem accions polítiques tan inadequades com suprimir l'impost de successions o l'impost de patrimoni. I la tercera raó és que a Espanya la recaptació efectiva de l'IRPF és molt més baixa del que hauria de ser si comparem els valors amb la resta d'Europa.

Efectivament, l'IRPF a Espanya i a Catalunya és alt. No és una mala notícia. Posar l'accent en els impostos directes i no en els indirectes és una forma més justa de plantejar la fiscalitat, si bé té raó Materias grises quan diu que el caràcter progressiu d'un govern no depèn tant de com ingressa, sinó de com gasta els recursos públics. L'IRPF nominal ja era alt abans de la reforma de Guindos (i quan dic Guindos em sona a un Windows castís) i lògicament, ho és molt més després. Ara, tant com per ocupar la primera posició del rànquing mundial, després d'Aruba i de Suècia?.

Un impost progressiu

Com saben, l'IRPF és un impost progressiu perquè a mesura que s'incrementa la renda o el capital, s'incrementa també el percentatge de l'impost. Tots els mitjans han assenyalat amb el dit que el tipus màxim d'IRPF és molt alt a Espanya i més alt encara a Catalunya, i se situa en el 56%. I efectivament aquest 56% està situat en el Top Five de la fiscalitat mundial. Però...

I ara comencen els peròs. El tipus màxim té una importància relativa, capital per als qui l'han de pagar és clar, però marginal en la lectura global del sistema. El que és important és quin percentatge de renda se situa en cada tram. I, en aquest cas, els mitjans han posat molt més l'accent en què el tipus màxim és molt alt que no pas que s'aplica a un percentatge molt més petit de contribuents que en altres països. En realitat, la reforma ha creat un nou tram per a les rendes superiors a 300.000 euros a les que ha aplicat un increment del 7%. I potser això els hi pot semblar molt demagògic, però em sembla que qui guanya més de 300.000 euros a l'any s'ho pot permetre. És clar que potser no es podrà comprar tres Rolex, però amb dos pot anar fent. 

En canvi, quan comparem els tipus mitjans veiem que la pressió fiscal a Espanya i a Catalunya se situa en un comportament similar al dels països europeus. Una persona que guanya 33.000 euros anuals té una retenció d'IRPF del 30%, que és perfectament equiparable a la de qualsevol país europeu mitjà. 

I, naturalment, hi ha un segon però. El que és rellevant no són els tipus nominals, sinó la recaptació efectiva. I en aquest cas, sabem que el conjunt d'exempcions i deduccions són molt elevades i permeten un munt de fórmules escapistes, que hauria signat el mateix Houdini. En segon lloc, sabem que l'economia submergida a Espanya és més elevada que la mitjana europea (tot i que inferior a la que ens imaginem). I, en tercer lloc, la fiscalitat sobre les rendes de capital continua essent molt baixa, de manera que es grava sobretot el treball.

En resum

La pressió fiscal a Catalunya és baixa i, en alguns àmbits, és escandalosament baixa. Paguem molt poc en impostos especials, en taxes de serveis, en impostos al consum, en successions (en aquest cas, zero)  i en fiscalitat sobre capitals. Hem omplert el sistema de laberints que permeten fuites i hem generat exempcions inexplicables, com per exemple les que apliquem a l'església (que, indignem-nos tots, no paguen ni un euro d'IVA).  La pressió fiscal que ens cal no és la de Portugal. Si ens fa vertigen esdevenir suecs d'un dia per l'altre, com a mínim aspirem a ser italians. O italianes. Que tampoc és demanar tant.

1 comentari:

Miquel ha dit...

En altres països, un assalariat veu la retenció de l'equivalent al IRPF, i la quota del 40% EXTRA de seguretat social que l'empresa paga a l'estat (a part de la petita porció descomptada sobre el salari brut).

M'explico... si una persona cobra 1.000 bruts, el que es converteixen (per dir algo) en 800 nets, això no és una pressió fiscal del 20%. L'empresa està pagant en realitat 1400 € pel treballador, per tant la pressió fiscal és del 43%!!!

Aquesta és l'estafa que tenim en aquest país: l'empresari està enfadat perquè paga molt pel treballador, el treballador està descontent perquè cobra poc.. i l'estat mentres es fon la pasta d'impostos en subvencions, dietes a polítics, comissions a amiguetes, etc.etc.etc...