06 de març 2012

Ciències socials i llarga cua



No és fàcil practicar les ciències socials. A diferència de les mitocòndries, els tubercles o l'aparell digestiu dels lèmurs, les societats no accepten fàcilment els assajos de laboratori. Si repetim vint vegades el mateix estudi en vint comunitats diferents, el més normal és que apareguin vint resultats diferents. I si entre els individus estudiats i un concursant de Una novia para mi hijo, és possible que l'SPSSx agafi una baixa per depressió.

Afortunadament, tot i que els individus considerem que som únics i irrepetibles en realitat ens movem amb unes pautes socials relativament previsibles. Un exemple. Ara fa un anys, ens vam dedicar a  perseguir els turistes que visitaven el Barri Vell de Girona, anotant el seu recorregut, el temps que hi dedicaven, les fotografies que realitzaven, les decisions que prenien a cada encreuament. Com una mena de Félix Rodríguez de la Fuente, però canviant el lirón careto per l'Homo turisticus. El resultat fou que tots els turistes fan menys o més el mateix, capturen les mateixes fotografies, visiten els mateixos monuments i en les principals cruïlles opten sempre pel carrer aquell i no pas l'altre. Tots ells viuen la seva experiència turística com a única i irrepetible, però mirats des del cel com si fossin formigues, semblen seguir el rastre que han deixat els turistes anteriors.

És una situació freqüent. Les ciències socials intenten descobrir aquestes regularitats, de vegades més o menys universals i altres vegades agrupades en clústers. Els clústers ens són molt útils perquè ens permeten detectar comunitats cohesionades internament i diferenciades externament. En turisme, hem après que no existeix "el turista", sinó models de turistes que tendeixen a interessar-se per unes coses i no unes altres. Sabem, per exemple, que no existeix "l'usuari" dels vols de baix cost, sinó que existeixen grups d'usuaris, els rodamóns, els experiencials, els funcionals, els impulsius i els hedonistes. Perquè tota anàlisi de clústers que vulgui ser competitiva ha de ser molt creativa en la denominació de les agrupacions. 

Imaginem que tot ha canviat i que la societat que estudiem és una altra. Un exemple. Hem analitzat la imatge que tenen els turistes de Barcelona, a partir de l'estudi de les fotografies que han desat a la xarxa social flickr. La primera conclusió és que la majoria dels turistes capturen tres o quatre elements gaudinians de forma gairebé obligatòria: La Sagrada Família, la Pedrera, el Park Güell... Però la segona conclusió és, podríem dir, molt sorprenent. Quan el turista s'allibera de les quatre imatges convencionals, inicia un recorregut absolutament imprevisible. El resultat és una curiosa entropia, molt molesta pels científics socials, perquè no permet reduir-la a uns índexos comprensibles. Podríem dir que en les imatges turístiques de Barcelona, domina l'efecte de la llarga cua, de manera que la suma dels valors poc freqüents és molt més gran que els valors predominants. 

I això crea un problema per a les ciències socials. Si els individus lluitan contra la seva condició de grups previsibles i es comporten de forma diversa, què podem fer més enllà d'inventariar l'entropia?. En altres paraules, si la desviació és molt alta, per a què calculem mitjanes?. Hem construït un aparell metodològic que és més o menys útil per a explicar una societat formada per individus relativament previsibles. Si l'estudi de les imatges de Barcelona no és una anècdota, sinó que és un símptoma, hem de començar de zero?. Haurem de reconvertir les ciències socials en periodisme, en cronistes de la diversitat?.