16 de juliol 2012

Espoli, concert i arts escèniques


Una reivindicació és un equilibri entre justícia i egoisme. Demanem alguna cosa (més salari, més atenció de la parella, més followers al twitter o més silenci a l'hora de la migdiada) perquè volem un profit personal i alhora perquè pensem que ens ho mereixem. I arriba un moment en què és difícil saber quan s'acaba un i s'inicia l'altre. Realment em mereixo guanyar més o simplement voldria guanyar més?.

Amb molt poques excepcions, una reclamació suposa un nou intercanvi: Si vull un salari més alt, l'empresa ha de cedir beneficis. Si vull més atenció de la parella, ella ha de cedir una part del seu temps o del seu interés. És a dir, una reclamació no és inoqua, sinó que altera una situació precedent i el meu guany implica la pèrdua d'un altre. Per tant, sempre que hi ha una demanda, s'activa un mecanisme molt complex d'autojustificacions que amaguen els interessos contraposats.

En general, és molt difícil discutir entre nivells d'egoisme. El meu cap vol guanyar més i jo també, de manera que no hi ha cap solució possible al conflicte d'interessos entre ell i jo. En la pràctica, ell intenta reduir el meu salari fins el límit que no decideixi a deixar l'empresa i jo intento sol·licitar el màxim possible, amb l'amenaça de buscar una alternativa. Però en sí, el debat és impossible perquè es tracta d'un pols d'egoismes més o menys lícits.

En canvi, la tensió adquireix una altra dimensió quan es defineixen els criteris de justícia. Per exemple, jo puc reclamar el mateix salari que perceben els companys de feina que tenen la meva qualificació o la meva dedicació o la meva antiguitat. Fixem-nos que quan fixo un criteri de justícia, desplaço el debat del pols entre egoismes (sense solució) al pols entre criteris. Com és lògic, cada part intenta justificar els criteris que més els hi beneficien, però ara sí tenim un debat possible i, per tant, una solució al conflicte.

El problema

Catalunya vol més recursos públics. Els catalans volem més recursos, i amb això no ens diferenciem de la resta de territoris: els alsacians, els murcians, els bretons o els hawaians s'estimen més tenir-ne més que tenir-me menys. Com volem més recursos, hem d'aconseguir que algú altre en tingui menys. I aquest altre lògicament no està massa disposat a cedir-los. Ja tenim el problema.

La primera proposta que fem és aquesta: Per saber si hem de tenir concert econòmic, o pacte fiscal, farem un referèndum. És a dir, preguntarem als catalans si volen que Catalunya tingui més diners. I si els catalans decidim que volem més diners, doncs no cal dir res més. I plantegem això amb total naturalitat, convençuts que l'argument és impecable. Aquí hi ha un punt que és molt important: en un debat sense idees, només amb reclamacions de suma zero, el grau d’indigència mental de les dues posicions tendeix a l’infinit.

La justícia

Si els catalans reclamem més diners, perquè en volem més, els qui han de perdre diners ens diran que no, perquè ells no volen tenir-ne menys. I en un conflicte explicat només en termes egoistes, no hi ha solució possible. Necessitem, per tant, un relat. No en volem més perquè sí, sinó perquè és just. I llavors, podem discutir els criteris de justícia i no el grau d'egoisme de les parts.

Tota solidaritat és espoli

El primer relat seria que volem gestionar el mateix que recaptem: Volem un concert, com els bascos. Els arguments per tal de defensar aquesta posició són dos. En primer lloc, perquè existeix un precedent, que és el basc. Si els bascos i els navarresos tenen un concert, per què no nosaltres?. El segon argument és que els diners que paguem els catalans són pels catalans.

M’interessa en aquest punt que entre tots definim espoli. El nacionialisme català considera que l’espoli és igual al dèficit fiscal, de manera que cada euro de solidaritat és un acte d’expropiació d’uns recursos propis. Per això, reclamen el concert, com els bascos. Té escletxes aquesta proposta?. Crec que sí.

Nosaltres formem part d’un estat. Efectivament, podem decidir deixar de ser Espanya i llavors, com és obvi, administrarem tots els nostres recursos. Això no vol dir que guanyarem tot el dèficit fiscal, com he explicat en un altre post, és a dir que el benefici de la independència no serà l’equivalent al dèficit. Però avui no som un estat independent, sinó una part de l’estat espanyol. I el debat no pot prescindir d’aquest transcendental matís.

Un estat és un projecte compartit. En tot el món, ser estat vol dir exactament que els ciutadans que hi formen part contribueixen a garantir uns drets comuns. El cas basc és l’únic en el món en el que una part de l’estat es nega a contribuir en uns mínims col·lectius garantits. Enlloc més del món. Per això, quan els catalans reclamem la justícia basca, hem de saber que exigim un privilegi únic i profundament injust, absolutament insolidari.

Pensem-ho una mica. El nostre model social es basa en la capacitat parcialment redistributiva dels serveis públics. Paguem impostos no només per a rebre uns serveis, sinó per a finançar els serveis d’aquells que no contribueixen amb res al seu manteniment. Els meus impostos no només paguen la meva atenció sanitària (no he trepitjat mai un hospital, per cert), sinó l’atenció del meu veí a l’atur. I exactament això vol dir ser un estat: Garantir que els serveis públics col·lectius estan a l’abast de tots.

Un relat alternatiu

Nosaltres havíem decidit un relat alternatiu, que és diu Estatut. No és poca cosa, perquè si ara volem canviar el relat la primera cosa que hem de fer és canviar l’Estatut. Recordem què vam aprovar entre tots a les urnes (i, abans que algú ho mencioni, el Tribunal Constitucional no va alterar en absolut).

El principi rector és la coneguda proposta maragalliana: Pagar per renda, rebre per població. Cada territori recapta els recursos d’acord amb la seva capacitat econòmica; com és lògic, els territoris més rics recaptaran més que els més pobres. En el moment de fer el repartiment, fixem que cada territori disposi dels mateixos recursos per càpita per als serveis públics. Per això, hi ha dèficit fiscal: Si els catalans som més rics que la mitjana catalana, i els recursos es distribueixen d’acord amb la població, lògicament Catalunya rep menys del que dóna. Li volem dir espoli?.

Aquí ve un punt molt important del debat. La reclamació de més recursos públics per a Catalunya implica que els catalans volem que la despesa mitjana per càpita a Catalunya sigui superior a la mitjana a La Rioja o a Astúries. Volem que el nostre país tingui més recursos per habitant que la resta. I això ho hem de saber explicar molt bé. De fet, tenim un problema addicional.

Més recursos pels qui en tenen menys

En general, les administracions tendeixen a invertir per sobre de la mitjana en aquelles zones que tenen menys recursos. El Pla de Barris, per exemple, és una inversió pública extraordinària en barris deprimits perquè nececessiten més ajut que l’Eixample Dreta o Sant Gervasi. Podríem arribar a admetre que les escoles de Salt rebin més suport econòmic que les escoles de Sant Cugat, perquè les primeres tenen molt més problemes sobrevinguts.

I a escala internacional, els territoris deprimits (de la Patagònia a Alaska o Groenlàndia) sempre han rebut una injecció econòmica suplementària, precisament perquè els problemes públics són infinitament més costosos que en un territori convencional. Per això, el principi “pagar per renda, rebre per població” és aparentment inqüestionable, però (com tantes coses en aquest debat) també té importants excletxes.

Més recursos pels qui en tenen més

Estem acabant. La situació ara és la següent: Fa dos dies vam aprovar entre tots un pacte amb l’Estat basat en el principi maragallià de “pagar per renda i rebre per població” i ara el volem canviar, perquè volem més recursos públics i els hem de justificar. Necessitem un relat i crec que de moment no el tenim. Els hi faig una proposta.

Els lectors més aguts hauran detectat que en alguns dels arguments precedents hi ha un parany. No tots els recursos públics es destinen a serveis bàsics. Una part de la despesa pública serveix per a estimular l’economia. Per això, l’acord de l’Estatut plantejava una addicional en la que l’Estat es comprometia a invertir a Catalunya en infrastructures el mateix que donava a l’Estat. És un curiós concert d’infrastructures: Tant dones, tant reps. L’argument és que els trens, les carreteres, la xarxa elèctrica o els ports són factors clau per al dinamisme econòmic i cada euro públic que s’inverteix en ells millora la competitivitat del territori.

Podem estirar l’argument més enllà del que són estrictament les infrastructures: la inversió en turisme, en indústria, en comerç, en cultura o en agricultura afecten directament a la competitivitat del territori. Per tant, semblaria lògic que per al benefici de Catalunya, però també per al benefici del conjunt de l’Estat, una part de la despesa pública es guiés per criteris de suport a l’economia productiva.

Jo crec que molts pocs catalans poden negar el següent principi: Els recursos públics per càpita de cada territori per als tres eixos de les polítiques socials (salut, educació i serveis socials) han de ser equilibrats. El pressupost per càpita per hospitals a Múrcia no pot ser superior al d’Andalusia si tots dos formen del mateix Estat. Garantir aquesta universalitat vol dir assumir que les comunitats més riques tindran un dèficit fiscal (que si volen, li direm espoli), que és el preu lògic de formar part d’un Estat.

Ara bé, un cop calculat el cost dels serveis públics bàsics, la resta de la despesa pública és distribuïda amb criteris de renda. D’aquesta manera, les comunitats més riques podran invertir més recursos públics en l’economia productiva, el que no només és positiu per a aquestes comunitats, sinó pel conjunt del sistema.

La virtut d’aquesta proposta és que no es basa en una reivindicació egoista “Jo en vull més, perquè més és millor que menys”, sinó en criteris de justícia, perfectament defensables. Què els hi sembla?. Quines escletxes hi veuen?. Hi estan d’acord?

5 comentaris:

Jaume ha dit...

Donaire,

T'equivoques en diverses coses. La primera és que si els catalans volem més diners pot ser que sigui perquè siguem egoistes, no t'ho nego, però sobretot els volem perquè són nostres, algú els pren i els administra en nom nostre i a més se'n queda una part molt important.

El segon punt és que el nacionalisme, almenys el majoritari, no ha negat mai el component de la solidaritat, sempre es parla de "xifres properes al 4% de dèficit", al no perdre posicions en l'escala de renda disponible, etc. El concert no té perquè no ser solidari, és el PSC el que s'entesta a dir que és insolidari per no haver d'enfrontar-se al PSOE.

I finalment, si, tot conflicte implica interessos contraposats i a vegades fins i tot conseqüències nefastes, per exemple, el PSC vol ser més independent del PSOE, el PSOE diu que ni de conya i la conseqüència acaba sent que el PSC vota a favor del corredor central i després fa un ridícul espantós dient que s'ha equivocat, però bé això més que contradictori és trist, molt trist.

José Antonio Donaire ha dit...

Hola Jaume

1. No són nostres si formem part d'un estat. En tots els estats del món, existeix un principi de distribució de les rendes entre la població i entre els territoris. Els diners que aportem els catalans no són nostres, de la mateixa manera que els impostos que paga un milionari no són seus. Són de tots.

2. L'Estat no ens pren res. Administra els recursos públics perquè aquesta és la forma universal de gestió del públic en el món contemporani. Només els anarcocapitalistes defensen que l'estat roba els recursos via impostos. La resta defensem que l'estat (que som tots) administra els recursos de tots.

3. T'equivoques amb el concepte de solidaritat. La solidaritat és una altra cosa; vol dir "cedir graciosament uns recursos a uns altres per empatia, per un gest d'humanitat o altruisme". Res a veure amb el factor de compensació de rendes que té

4. La xifra del 4% és una invenció. No existeix i no entenc quin sentit té. Per què el 4 i no el 6%?. El principi d'ordinalitat està recollit en l'Estatut i s'aplica amb el nou sistema de finançament.

5. De fet, ignorem constantment aquest fet. Els catalans hem decidit fa molt poc quin model de finançament volíem, amb un estatut que recull uns principis molt raonables.

La idea és molt simple. I ja l'he anotada en el post: Que cada individu de l'estat tingui garantits uns nivells similars de prestacions socials, és a dir, de sanitat, d'educació, de justícia, de seguretat i de serveis socials. Per què aquest principi que hem acordat entre tots, al Parlament i a les urnes, que s'aplica en tots els estats del món i que és totalment just et sembla malament?. Explica'm per què vols que les escoles catalanes tinguin més recursos que les escoles del País valencià.

6. El darrer paràgraf no té res a veure amb el sentit del post i del comentari. A mi em sembla malament aquesta votació. I no veig la relació amb el sistema de finançament.

En definitiva, després de llegir el teu comentari, no acabo de veure en què m'equivoco.

Eduard Abelenda i Puigvert ha dit...

Hola José António,

Havies demanat si vèiem una fissura en l'argumentació. Jo ara mateix no l'hi veig gaire: el cap no sempre funciona igual de bé.

L'únic punt que em sembla interessant que no toques i potser seria una absència en l'argumentació és que aquest diners que es destinen a dinamitzar les zones econòmicament més riques reforcen la situació de desigualtat establerta per la qual aquestes mateixes zones més productives fan projectes creatius que els ajuden a mantenir-se, mentre que les més deprimides, malgrat anys de subvencions de l'estat i de la Unió Europea, sembla que no milloren gaire pel que fa a projectes creatius que els permetin aprofitar els seus punts forts (que els han de tenir per força).

Per exemple, a la universitat, quan demanem projectes al ministeri o beques hem d'esmolar l'enginy i si tenim una idea feliç i ben defensada és més fàcil aconseguir els recursos per dur-la a terme. El problema és amb quin criteri aquest jutge que està més amunt diu quin és el projecte més bo. No hi hauria una manera (o potser ja hi és) que aquestes zones que sempre reben les ajudes es dinamitzessin de veritat. Fins i tot al desert s'hi poden fer projectes interessants i productius.

No en tinc ni idea, potser dic una bestiesa, però no seria útil que els recursos que es redistribueixen mitjançant l'aportació fiscal fossin només per a alguns aspectes més bàsics relacionats amb el benestar social (educació, sanitat i subsidis)? La resta d'aspectes, llavors, no es podrien finançar mitjançant algun altre mètode (no sé quin) que fomentés la creativitat? Potser ja existeix i jo no ho sé.

En tot cas, estaria bé que toquéssis aquest punt en la teva argumentació.

José Antonio Donaire ha dit...

Bon dia Eduard

Semblaria lògic que al final, el repartiment dels recursos es fes a partir de la "productivitat" dels mateixos, mesurada per exemple pels resultats dels recursos anteriors, per la idoneïtat de les propostes (seguint la pràctica dels projectes universitaris, que ja saps però que té mancances) o, simplement, a partir del resultat esperat.

Però això ens portaria a un model tecnocràtic, en el que l'assignació dels recursos és finalista i són decidits des d'un organisme central.

Jo m'estimo més un model descentralitzat de la gestió dels recursos. Crec que hem d'establir uns criteris clars de al forma com assignem els recursos als territoris des d'una caixa comuna, però una vegada fet el repartiment, sóc partidari que cada territori decideixi quines han de ser les seves prioritats.

Potser un territori opta per assignar més recursos a subvencions, altres s'estimen més apostar per les infrastructures i altres potser creeen parcs científics i tecnològics. És una decisió que no pot ser dirigida des de dalt, sinó que s'ha d'adaptar a les particularitats dels territoris, a partir de decisions preses pels representants d'aquestes ccaa.

Eduard Abelenda i Puigvert ha dit...

Hola,

Doncs ara que ho dius, jo també prefereixo que cadascú gasti els seus recursos com vulgui. Però igualment hi podria haver una petita partida de pressupost de l'organisme de nivell més elevat que anés a les zones que presentessin una millora respecte a l'any anterior mesurada d'alguna manera assenyada.