12 d’agost 2012

L'Ara s'apunta a la turismofòbia





La turismofòbia cotitza fort a la borsa dels diaris catalans. Si La Vanguardia manté una llarga tradició d'escrits obertament turismofòbics, el diari Ara inicia la seva trajectòria amb un article que condensa tots els tristos tòpics anti-turístics. Per això, els hi proposo una anàlisi extensa de l'argumentari, perquè és en realitat una forma de combatre el creixent runrun antiturístic.

Catalunya va ser un país industrial i està esdevenint un país turístic. Crec que és un procés lamentable que faríem bé de redreçar.

En Miquel Puig, l'autor de l'article, comença fort. "El turisme és una calamitat", ens vol demostrar, com tants altres intelectuals del país, que curiosament no deixen de fer turisme que arriben les vacances. Veiem que ens diu.

Les dades: el primer destí turístic del món és França, el segon europeu és Espanya. Reben uns 116 visitants estrangers per cada 100 habitants. El tercer destí europeu és Itàlia, on la xifra ja cau a 72. A Catalunya és 182.

Comencen els problemes. L'autor confon, d'entrada, visitants amb turistes; en realitat, un turista és un visitant que pernocta. Catalunya rep uns 15 milions de turistes internacionals, i gairebé 28 milions de visitants. En segon lloc, cap de les dades que ens proporciona són correctes: França tindria una proporció de 125, Espanya de 121, Itàlia de 76 i Catalunya superior a 202. Hi ha un tercer problema i és que l'autor només ens parla del turisme internacional, que és una part molt petita dels fluxos turístics efectius.

Deixant de banda aquests errors, cal dir que la proporció de visitants respecte de la població és una dada que no s'empra en els estudis turístics i que a escala nacional té un valor explicatiu nul. Potser l'autor ens intenta dir que hi ha dos turistes per cada català, una mena d'asfíxia pels foranis. En realitat, per cada 100 persones que ocupen el territori català un dia qualsevol només una és turista; les altres 99 no ho són. És això una "congestió turística"?. Crec que no. I vostès?.

Segons l'OCDE, el país membre on el turisme té un pes més gran en l'estructura productiva és Espanya, on representa un 10,7%, enfront del 3,7% de França o el 4,8% d'Itàlia.

És una pena que l'autor empri una font tan poc solvent com l'OECD Tourism Trends and Policies. Seria més convenient que revisés les estadístiques oficials de cada país i, especialment, que es fixés en la dada que recomana emprar l'OMT, que és el compte satèl·lit. La darrera dada de la que disposem, la de 2010, ens diu que el turisme representa un 10,2% del PIB espanyol. En tot cas, no veig clar el problema: Tenim un sector turístic molt potent, però estem molt lluny de la situació de dependència turística d'altres indrets com les Illes Balears o Canàries. Un 10% no em sembla alarmant. I a vostès?.

A Catalunya el pes és similar a l'espanyol (10,9%).

Tots sabem que la dada del pes relatiu del turisme en el PIB català és una dada ficció, una invenció estadística.

Pel que fa a la indústria, el seu pes relatiu està caient: era el 25% del PIB l'any 2000 i ara és el 18%. No es tracta d'un procés de desindustrialització inevitable que afecti tot Europa o d'un efecte estadístic: les mateixes xifres per a Alemanya són 25% i 24%, respectivament

Aquí tenim una flagrant contradicció de l'article. El pes del turisme en el PIB espanyol era del 11,5% el 2000 i del 10,3% el 2010, de manera que la pèrdua de pes relatiu de la indústria ha coincidit amb un procés similar en el turisme. Que és el contrari del que argumenta l'autor.

Tot i així, la manufactura encara ens és molt més important que el turisme: ocupa 425.000 afiliats a la Seguretat Social (contra 223.000)i, sobretot, aporta la major part dels 62.400 milions d'euros que Catalunya exporta en béns i serveis, enfront dels 9.900 que ingressa el turisme extracatalà.

Continua aquest absurd conflicte turisme - indústria, en una mena de competició numèrica (per cert, novament amb dades equivocades). La realitat és una altra: Prenem, per exemple, els resultats de la darrera taula input - output del turisme català. La despesa dels turistes va tenir uns efectes directes i induïts sobre l'economia catalana d'uns 11.000 milions d'euros. D'aquests, la restauració i l'hostaleria només representen un terç. La resta es distribueixen entre el comerç, el transport, els serveis i el sector industrial. Alguns subsectors en surten especialment implicats, com l'agroalimentari, la confecció, les indústries càrnies, l'elaboració de begudes...

El que demostra el compte satèl·lit és que el sector turístic no és l'alternativa, l'oposat, al sector industrial, sinó que és un factor de dinamització de l'estructura productiva del país. Carregar contra el turisme és una forma indirecta de carregar contra el sistema industrial.

L'atractiu polític del turisme és que es tracta del sector que més ocupació està creant. Per què, doncs, crec lamentable la hipertròfia del turisme? Perquè es tracta d'un sector que crea poca riquesa (abans se'n deia "valor afegit")

Crea poca riquesa?. Sense tenir en compte el turisme interior, el sector turístic té uns efectes anuals d'uns 11.000 milions d'euros sobre l'economia catalana. No em sembla una xifra menyspreable.

i perquè crea, sobretot, llocs de treball per a immigrants.

Aquest és un punt central de l'argument turismofòbic: Crea llocs de treballs per a immigrants. Quina desgràcia, oi?. Immigrants.

Aquests mesos hem tingut coneixement que Alemanya captava enginyers estrangers, és a dir, immigrants. De manera que la poderosa indústria alemanya crea llocs de treballs per a immigrants, sense que aparentment això generi un coflicte a Ca La Merkel. Ara fa uns dies, el Conseller Mena recomanava els joves catalans que anessin a treballar (com a immigrants, oi?) a Londres per aprendre l'anglès. En canvi, a casa nostra sembla ser que és una catàstrofe que treballin els immigrants.

En tot cas, l'autor hauria de saber que tenim més de cinc milions d'aturats i que durant la propera dècada   el que faren serà exportar mà d'obra. Vagi com vagi el sector turístic català i espanyol, durant la propera dècada el nostre saldo migratori serà clarament negatiu. Per cert, els meus estudiants de turisme (altament formats) se'n van a treballar a les noves destinacions turístiques que estan innovant mentre aquí ens perdem en debats absurds.

El desenvolupament tecnològic està vinculat a la indústria, i els països líders són els països que segueixen sent industrials. Si es volen xifres, del mateix estudi de l'OCDE se'n pot deduir que la productivitat al turisme és un 15% inferior a la mitjana. Com que és un sector molt poc exigent pel que fa a qualificacions laborals, els immigrants hi tenen una presència més forta: a Catalunya, més del 30% dels afiliats a la seguretat social del sector ho són, enfront del 12% de mitjana en el conjunt de sectors, i del 9% en el de la manufactura. És cert que el sector turístic és el que crea més llocs de treball, però no els crea necessàriament per als nostres fills.

Aquí tenim una enorme acumulació de tòpics, que acaben amb aquesta frase final tan lamentable. Anem a pams.

1. Mirem les primeres destinacions urbanes del món: Londres, París, Singapur, Nova York, Hong Kong... Una de les regions amb major atracció mundial és Califòrnia, el bressol de Disneylàndia, però també la seu de l'UCLA o de Silicon Valley. És exactament el contrari del que diu l'autor. Les nacions líders són alhora centres de coneixement, productors industrials i grans atractors turístics. La dicotomia "O turisme o indústria" és un absurd que ens hem inventat recentment a Catalunya. Els líders són alhora industrials i turístics.

2. Tenim un segon problema, que és (com tantes vegades) de caràcter estadístic. La classificació nacional d'activitats econòmiques (CNAE) considera com a turisme els epígrafs 55 (allotjament) i 56 (serveis de menjars i begudes). D'aquesta manera, el bar Pepe de la cantonada o el puticlub Manoli de la comarcal a Villaabajo són estadísticament, turístiques. I, en canvi, moltes de les activitats essencialment turístiques (la gestió d'esdeveniments, la informació, la intermediació, les TIC, el transport...) no hi consten en aquests epígrafs.

3. En realitat, no existeix "el sector turístic". Hi ha activitats turístiques amb un nivell d'innovació elevadíssim i altres que poden funcionar sense un endoll. És com el sector industrial: un petit taller i una gran multinacional comparteixen categoria, però no tenen res en comú. Parlar del turisme en abstracte és tan genèric com parlar dels africans. Convé recordar, però, que som líders mundials en MICE, un pol d'innovació en el sector hoteler de gama alta, referència internacional en gestió de turisme urbà, centre d'innovació tecnològica en TIC turisme (especialment sobre mòbil), exportador en models de transport turístic, gestors d'informació...

4. He tingut l'oportunitat de viatjar molt. Moltíssim. I de conèixer amb un cert detall els perfils professionals del turisme en molts països. I en tots els casos, la conclusió és sempre la mateixa: La mobilitat dels treballadors és molt elevada. L'especialització, la xarxa de cadenes transnacionals, el factor idioma i la carrera professional expliquen que molts recepcionistes, guies, informadors, agsnts de viatges siguin foranis. Forani no és sinònim de desgràcia, ni d'apocalipsi.

5.  Reitero que l'OCDE és una pèssima font, però admetem aquest 30% d'immigrants. I pensem que això és un problema, que és un gran exercici d'imaginació. Què fem amb l'altre 70%?. L'enviem a l'atur?. Jo mateix m'he pogut pagar els estudis perquè he tingut la sort de treballar en el sector turístic durant molts estius. Per què ara decidim que això és catastròfic?.

(...)
És absurd protegir un sector perquè és el que resisteix millor la crisi, perquè la conseqüència és que la càrrega s'ha de posar sobre un altre que la suporta pitjor

Protegir?. El sector turístic català (i l'espanyol) han tingut una protecció nul·la. No el compararé amb el sector agrícola, ni el ramader o el pesquer, que subsisteixen per la intervenció directa de l'administració europea. Parlem del sector industrial, com ara l'automòbil. Quant ha invertit directament i indirecta l'administració pública en aquest subsector?. O el subsector agroalimentari. O l'energètic. Quin és el pes, per exemple, de les polítiques d'ACC10 en el sector turístic?. Comparem el pressupost públic en turisme amb el de la indústria?.

Argumentar que no cal intervenir en un sector que resisteix bé la crisi, sinó en els sectors que ho passen més malament té un fàcil contraargument: Si no invertim en els sector tractors de l'economia, no disposarem dels recursos necessaris per a recolzar els sectors més castigats per la crisi. De fet, cap dels extrems té sentit. Sembla lògic que prenem les accions públiques que ens permetin optimitzar els recursos i protegir un model diversificat, garantint la supervivència dels sectors estratègics.

És absurd incentivar el sector econòmic que ja té més creixement en comptes d'incentivar el que crea més riquesa.

El que és absurd és parlar de la indústria de forma global. No es tracta d'escollir entre turisme o indústria, sinó recolzar aquells subsectors industrials i turístics (i financeres, de serveis, agrícoles...) que tinguin més capacitat d'esdevenir tractors econòmics. I si tenen un efecte induït sobre altres subsectors, amb més motiu.

És absurd protegir un sector perquè crea ocupació sense plantejar-se quins llocs de treball està creant. Precisament perquè tenim molts aturats, és absurd apostar pel sector que -amb la construcció- sabem que més proporció d'immigrants atreu.

És ridícul aquest patriotisme laboral, inèdit en els països pròspers en els que ens volem emmirallar. En tot cas, reitero que faci el que faci el sector turístic català, no tornarem a atreure immigrants en els propers anys, sinó tot el contrari. El que ens ha de preocupar no és quanta gent ens vindrà de fora, sinó quanta gent ens marxarà a fora. I el turisme pot ajudar (també, no únicament) a aturar aquesta pèrdua de capital humà. Sempre i quan no ens perdem en debats ridículs i aparquem, ni que sigui per un temps, aquesta folla turismofòbia, practicada per turistes en la intimitat.

11 comentaris:

Arseni ha dit...

Hola, Donaire, com va tot?

L'ANTÍDOT DE LA TURISMOFÒBIA NO ÉS (NO POT SER) LA TURISMOFÍLIA.

1. No és lògic oposar sectors compatibles. No cal cap mena de turismofòbia per dir que Catalunya vol ser o no deixar de ser del la Llombardia (o Califòrnia) més que esdevenir la Provença.
2. Algunes estadístiques (no només turístiques) son molt dolentes i no només per dificultats objectives. I les acceptables s'han d'usar be. Crec que Puig no ho fa i, al menys en un cas, Donaire tampoc: no és compatible reconèixer que una part important del que hi està inclós no és turisme i seguir parlant del 10 i escaig % del PIB; de fet si sumem el que les sectorsfilies s'atribueixen surt sempre un mínim d'un 125%)
3. Dimonitzar genèricament i simplificant el fenomen (complex) de les migracions és una ximpleria.
4. Considerar homogènia l'aportació econòmica i social de la indústria o de qualsevol sector és absurd. Hi ha de tot arreu. És intel·ligent procurar adaptar la tipologia del turisme a la qualitat (sobretot si és alta) dels recursos naturals i antropológics disponibles. Per raons de rendabilitat i d'evitar impactes socials negatius.
5. El turisme si rep ajuts indirectes. Caldria que per via fiscal els turistes aportin el diferencial de cost en serveis públics que ocasionen.

José Antonio Donaire ha dit...

Bon dia Arseni.

No sóc turismofílic. Aposto per un model econòmic diversificat i no m'agrada el model balear, tot i que allà no sembla que les coses els hi vagi tan i tan malament.

1. No crec que Catalunya sàpiga què vol ser quan sigui gran i aquest és un gran problema. El que sí m'agradaria combatre és aquesta idea tan extesa que el creixement del turisme juga en detriment del decreixement del sector industrial o terciari. Es pot ser alhora una destinació turística i moltes altres coses i, de fet, les grans nacions actuals són també destinacions turístiques.

2. No és cert, Arseni. La dada del 10% és extreta de la taula input- ouput considerant només els efectes directes (no induïts) de la despesa turística. És a dir, comptant només la despesa efectiva dels visitants (només un terç a hotels i restaurants) obtenim una quantitat que representa el 10% del PIB nacional.

Una altra cosa és que en un altre moment de l'escrit (aquell en el que estem parlant d'afiliats a la seguretat social), recordi que molts establiments que consten al CNAE com a turístics no ho són i molts altres que no hi consten ho són.

3. Cert. I encara és més absurd el fons de l'article: "No apostem pel turisme perquè atreu immigrants". En els propers anys el que farem serà generar emigrants.

4. Totalment d'acord.

5. Això són figues d'un altre paner. Jo parlava d'accions directes, com ara subvencionar 2000 euros en la compra d'un automòbil. No em sembla en absolut que el sector turístic català estigui hiperprotegit.

Estic d'acord en compensar el diferencial de cost, si ho fo sempre és clar. Compensaran els productors d'aire condicionat o d'automòbils els costos afegits que genera l'emissió de CO2 i que obligarà l'Estat espanyol a pagar en el mercat mundial de CO2?. Compensarà el sector de la pesca els efectes indirectes sobre el fons marí?. Assumirem en definitiva les externalitats negatives de forma global?.

Anònim ha dit...

Jo tinc la desgracia de viure molts anys en un lloc turístic, que cada any rebia mes i mes turistes.

Al final he marxat de la meva ciutat de tota la vida per no suportar les inclemències de tenir els turistes a la bora, i al meu barri moltíssima gent ha fugit i moltes botigues tradicionals han tancat.

El canvi en els barris invaits pels turistes es brutal i si parles amb quelcom que coneixes de tota la vida el primer que es queixa es d'ells.

I si han estat protegits durant mols anys i han fet el que els ha sortit els nassos, fins el punt que vaig tindre la desgracia de tenir un pis de turistes al costat de casa i les bronques eren constants, i els avisos a la guardia urbana no servien de gaire, ara sembla per aixó que aquesta actitut de passivitat ha canviat.

Doncs aixó, per que no els fan un parc i turístic amb el tots els topics i els tanquen alli per que gastin, beguin i cardin tot el que vulguin i ens deixin viure en pau als residents.

José Antonio Donaire ha dit...

Benvolgut anònim

Canvies d'escala i passes de l'anàlisi a escala catalana a l'estudi d'un cas concret, d'un barri concret, d'una ciutat concreta. I si em dones quatre opcions, crec que puc arribar a endevinar la ciutat.

Jo visc en una ciutat amb bastants turistes. En aquest cas, no només no foragiten els comerços locals, sinó que l'única opció de supervivència pel meu peixeter veí són ells. I les gambes que compro molt de tant en tant.

Hi ha moltes formes de gestionar el turisme i algunes formes generen conflictes evidents. Gestionar vol dir això: preveure els problemes, intervenir, planificar, limitar, ordenar i atacar el campi qui pugui. Tan vàlid és això pel turisme com per la indústria (limitar les emissions o els residus), l'agricultura (transgènics, sulfats...) o la indústria del suro.

Admetre que el turisme genera greus conflictes en alguns territoris pot donar lloc a dos respostes: (a) tancar el turisme i buscar altres sectors; (b) endreçar el sector. Vostè per quina alternativa opta?.

I acabo. Sóc absolutament contrari al zonning. Crear una illa turística és un error de planificació absolut. El nostre model urbà i social es basa en el mix d'usos, en la convivència de sectors. Genera problemes?. Cert. Però no es pot ni imaginar el desastre que implicaria un complex turístic aïllat.

Anònim ha dit...

Que facil es la enginyeria socio-econòmica. Treiem el turisme i posem industria. Que ho provin a Lloret. Sense el turísme de masses els mateixos que ara el critiquen haurien de marxar per que no tindrien de que viure. M'agradaria saber quants policies locals de localitats turístiques parlen minimament anglès i/o francès per poder intervenir correctament. El problema no es el turisme, el problema es que som incapassos de fer complir les normatives turístiques, per que sovint son dissenyades des dels despatxos. La realitat es la que es i si volem millorar-la s'ha de treballar dur i treballar no vol dir redactar lleis i decrets com ens fan veure el polítics.

Arseni ha dit...

Només un punt a seguir comentant. Segurament no m'he explicat be i segurament que tu em pots aclarir un dubte. Si descomptssim el 10 % l'activitat d'hotels, restaurants, bars, i altres activitats QUE HI HAURIA IGUALMENT AL PAÍS ENCARA QUE NO HI HAGUÉS CAP ACTIVITAT VACACIONAL quan baixaria el %?

José Antonio Donaire ha dit...

Arseni

Són dos conceptes diferents. La confussió (freqüent) rau en que les dues xifres són pràcticament idèntiques.

a. INGRESSOS TURÍSTICS DIRECTES

Es calcula amb les taules input - output. Se segueix la pista de la despesa dels turistes (exclosos els viatges dels catalans). Només un terç es destina estrictament al sector de l'allotjament i de la restauració. La resta, es distribueix en molts altres subsectords. Representa un 10% del PIB.

b. EPÍGRAFS DEL CNAE CONSIDERATS TURÍSTICS

És la suma dels ingressos declarats per allotjament i "menjars i begudes". Una part d'aquests ingressos no són turístics, i també una part dels ingressos turístics no estan representats en aquests dos epígrafs. Aquí sí es comptabilitza, lògicament, el turisme interior. Representa un 10% del PIB aprox.

gester7casesl ha dit...

Totalment d'acord amb tu Don, sobretot amb el tema de la generació d'ocupació. Sembla que el sector turístic només sigui capaç de generar llocs de treball de baixa qualificació. Un aspecte que és totalment fals. Ara bé, si totes les opinions són com les del Sr. Puig les persones formades que estem disposats a treballar al sector turístic al nostre país, que com tu dius malauradament cada vegada som més pocs,haurem d'emigrar i convertir-nos en immigrants!!!
En Miquel Puig hauria de fer una modificació de l'article amb dades verídiques com hauria de fer un bon periodista.

Eduard ha dit...

Benvolgut Donaire, em podria donar la seva opinió sobre alguns aspectes? Gràcies.
-Crec que la societat post crisi serà una en que la gent voldrà saber més concretament ON s'inverteixen els impostos que paguen. Caldrà que sigui + transparent i diàfana.
-Per tant crec que els Estats, tal i com els coneixem avui en dia (sobretot els més afectats per la crisi) podrien canviar. Hem de pensar que España, p.ex., és fruit d'un procés de creació d'estats en Època Moderna... Crec que ha durat el que ha durat i prou.
-Aquesta major atenció (i intervenció) de la gent sobre la vida política (econòmica) seria més senzilla en estructures polítiques més petites, amb un tamany més humà.
-Per això crec que Catalunya esdevindrà independent i que serà bo. Els ciutadans ens informem, volem saber què es fa amb els nostres impostos, perquè ens gastem x milions en el Museu tal o per fer la carretera qual. Només dins una estructura política més petita això és possible.
-Saber QUÈ VOL SER Catalunya de gran és una necessitat imperiosa. I crec que és més facil i eficient administrar un petit territori con el català.
-M'agradaria un turisme que busqués l'excel·lència, l'alta qualitat, pels gourmets, pels sibarites, un turisme pels més adinerats... Un turisme de Sabates Prada més que de Xancletes Hawaianes... Per què? Per què sóc elitista? No ho crec. El que vull és que allà on visc es visqui bé, que allà on creixen els meus fills sigui terra de possibilitats i de riquesa.
-M'agradaria que Catalunya es convertís en la Suïssa del Mediterrani. Que la Costa Brava fos la Toscana del Mar. Que Banyoles fos el Llac de Como o de Garda... Que els productes Catalans fossin productes gourmet, identificats pel prestigi i la qualitat.
-No vull que a Catalunya es facin Seats baratos vull que es facin Ferraris o Bentleys a la catalana, cotxes de luxe, amb classe, elegants, prestigiosos, que els comprin les estrelles de Hollywood, els caps d'estat...
-No vull hotels baratos, vull cases rurals d'Alt Nivell (com les que algún cop ha recomanat vostè aquí)
-Castells en tenim a punta pala, vul lque siguin centres d'alta gastronomia, d'alt relax...
-M'agradaria que un dels nostres potencials com són el Sistema Sanitari, els nostres Hospitals, metges i infermeres...Mundialment reconeguts... es convertíssin en Centres de Relax, Recuperació terapèutica, Balnearis, amb programes anti-estres per a executius de tot el món...
En definitiva aquesta idea de la Suissa del Mediterrani... una illa de plaer, indústria del luxe, alta qualitat...
Crec que d'aquesta manera els catalans tindríem clar a què ens volem dedicar i en 15-20 anys tindríem una renta per càpita de les més altes del món.
-Crec també que per catalunya no és positiu mantenir-se dins Espanya. A nivell de branding, dir "por ahi" que ets espanyol s'associa a CRISI, "pobrets", "no treballen prou"... En canvi dir que vens de Barcelona o de Catalunya... "Ah! Quina ciutat!", "quina cultura més creativa!", "m'encanta l'art i l'arquitectura"...
Tots ells conceptes positius, relacionats amb el disseny, l'avantguarda, etc...
Si fossim mínimament intel·ligents fariem forts aquests conceptes i ens deixariem de tants romanços, tant romàntics com antiquats...
En definitiva sr. Donaire, què en pensa? Vaig molt errat?
Moltes gràcies.

Gary ha dit...

M'agradaria saber què n'opina de l'argument contrari a Eurovegas, semblant al del turisme, en què aquests complexos no semblen ajudar a millorar tan les aportacions positives:

http://www.cerclegerrymandering.cat/contra-eurovegas/

José Antonio Donaire ha dit...

Bon dia

He escrit diversos articles sobre Eurovegas en aquest matiex blog. Els trobaràs si cerques Eurovegas en el cercador del blog.