26 de setembre 2012

Les tres catalunyes



Simplificant, hi ha tres catalunyes.

Hi ha una Catalunya que vol la independència de Catalunya i la creació d'un estat nació. És la Catalunya que va votar no a l'Estatut, perquè "l'Estatut que ens cal és el de Portugal", que en seu perfil de twitter posa Andorra i que quan guanya la roja li senta malament el sopar. Aquesta Catalunya no necessita grans deliberacions, ni debats. Hi té pressa. I no es pot imaginar un endemà que no sigui el d'un estat català.

Hi ha una Catalunya que no vol la independència de Catalunya. És la Catalunya que va votar no a l'Estatut o que no va votar, perquè aquesta no és la seva guerra, que sempre pregunta "i què hi diu el teu dni?", que no sap qui és en Toni Clapés o l'Albert Om, i que incorpora la carn d'olla al cocido. Aquesta Catalunya no necessita grans deliberacions, ni debats. Catalunya és Espanya. I no es pot imaginar un endemà que no sigui un estat espanyol.

Hi ha tercera Catalunya que no sap què vol. És la que va votar sí a l'Estatut (alguns amb la boca petita), que s'indignaren amb les retallades del TC, que no saben què són si els hi preguntes. Aquesta Catalunya necessita grans deliberacions i debats. No tem ni l'estat català ni el fracàs de la independència. I desconfia dels apocalipsis dels integradors i dels relats paradisíacs dels secesionistes. 

El debat entre els primers i els segons no és necessari. Cap mot mourà ni un milímetre les posicions dels uns i els altres. Són els tercers els qui busquen, legítimament, raons i paraules. El procés serà possible si deixem que la tercera catalunya pugui mesurar en la balança de la indefinició el seu demà. El millor que poden fer la primera i la segona Catalunya és deixar que el relat es construeixi. Malgrat el soroll, ara és l'hora de les paraules.

10 comentaris:

Jordi Regincós Isern ha dit...

com a mínim crec que n'hi ha dues més, Donaire, independentistes i "unionistes" (per dir-ho d'una manera) raonables i que poden mantenir debats tranquils

David ha dit...

Bon article Donaire, on m'he sentit del tot identificat amb alguna de les tres catalunyes que comentes.

Ester Homs ha dit...

Ai Donaire... ahir em vas colocar a la primera :(
A mi me'n falta una com a mínim, la meva: catalana, que quan guanya la Roja amb jugadors del Barça se'n alegra (i per en Casillas també), fan de Fernando Alonso, amb familia i amics vinguts de la resta d'Espanya i que vol una Catalunya independent (no tornaré a dir els motius perquè m'esborraràs dels teus contactes...) on TOTHOM hi tingui cabuda. Creus que és possible? perquè no l'afageixes aquesta?! :)

José Antonio Donaire ha dit...

Jordi

Debats tranquils, tots, és clar. Volia dir que hi ha gent que no necessita parlar ni escoltar, perquè ho té tot clar.

David

Jo també sóc un d'aquests tres.

Ester

Els models són simplificats i, per sort, la gent és molt més complicada. Es pot ser de l'Espanyol i de SI . És clar.
El que volia dir és que hi ha dos grups que ho tenen molt clar. Però que hi ha un tercer que dubta i es malfia. Només això.

I no crec que un independentista sigui excloent. En absolut. Jo no visc aquest procés amb por perquè els dos escenaris m'engresquen. M'agrada trobar el positiu de tot plegat.

Nacho ha dit...

Vull pensar que no és un debat en el qual els de la tercera Catalunya s'hagin de deixar convèncer/seduir per la primera o la segona, però tal i com estan anant les coses, em costa. Gran article, Donaire.

salvi jacomet ha dit...

Per mi encara n'hi ha més de Catalunyes... A part de les que hi ha dins de cada una de les tres Catalunyes, és clar...

La meva Catalunya és la dels que opinen que ja no podem continuar pensant que l'encaix entre Catalunya i Espanya és possible...
Formo part de la Catalunya dels que pensen que de la mateixa manera que va caure el Mur de Berlin, ha caigut el Mur de l'Autonomisme; caiguda que també ha arrossegat el Mur del Federalisme....

sociata ha dit...

Molt bé, Salvi. Ets de la catalunya número 1. Enhorabona. Ara si ens deixes un moment, els de la 3 intentem pensar arguments, ja saps, aquelles sentències elaborades, amb dades, desenvolupament i conclusions parcials. Els eslògans us els he deixem per la 1 i per la 2.

Anònim ha dit...

M'ha agradat molt el teu comentari de què "Això és generar por" és la nova llei de Godwin. Tena tota la raó.

Eduard ha dit...

Està bé aquesta simplificació en tres blocs o models essencials, però son models.
Al final esdevenir independent o no, és fer-se gran o seguir vivint a casa els pares. Després de formar-nos, fer les primeres passes dins el mercat laboral, tots hem d’afrontar el fet d’anar a viure solets o seguir a casa els pares. Perdrem coses essent independents? Viurem millor? De fet no hi ha un escenari només... n’hi ha que a casa els pares tenen aire condicionat i calefacció, tenen parquet càlid al terra, una habitació prou gran... ostres això d’anar a viure sol!! uff quina mandra! Potser hauré de compartir pis amb estranys, segurament no tindré tantes comoditats... no ho sé... El que passa és que ara a casa els pares, l’aire condicionat no funciona perquè no pugi la factura de la llum, la calefacció fa mesos que cal fer-li una revisió perquè no escalfa prou, i el parquet té moltes ratllades i li cal un polit .
Però si marxem de casa els pares tindrem llibertat! Dependrem de nosaltres mateixos! No caldrà donar explicacions als pares de què fem, amb qui ho fem i per què ho fem... Serem amos del nostre destí, amos del nostre trànsit per aquest món i aquesta vida. Això és el que hem de decidir els catalans! Volem fer front al repte o volem seguir sentint: “Nen! Quines hores són aquestes d’arribar!”, “Nen! No demanis més diners per què no n’hi ha!”.
Hi ha una altra Catalunya que sense ser dogmàtica ni a favor ni en contra, veu que és el moment de fer-se gran. I que no se’ns pot dir que siguem solidaris en allò que l’Estat diu que em de ser solidaris... serem solidaris amb allò que volem i decidim! Com si volem donar els nostres diners a qualsevol altre causa solidaria, o quedar-nos-els!! Qui pot coaccionar-nos a donar calers a la suposada solidaritat territorial??
Hi ha una Catalunya que no li agrada el que veu cada dia abans d’entrar a l’oficina, o abans d’aixecar la persiana del petit negoci familiar. Hi ha una Catalunya que viu a l’Àrea metropolitana de Barcelona (la gran majoria, per cert) que entre el portal de casa seva fins a l’estació del tren o metro, veu entre tres i quatre persones que dormen entre cartrons, que llegeix el diari i es preocupa pel més del 20% de pobresa infantil... aquí al costat de casa!! Uns catalans que, per feina o per gust, viatja o té amics a Andalusia i Extremadura i veu coses que no li quadren. I que a més ha de sentir allò de: “Es que allí no sabéis vivir!”, “Anda tómate una cañita que viene con tapita gratis, mira que allí sois de la pela, ehh!”… “Es que aquí después del trabajo nos vamos de cañitas, sois unos sosainas, unos desaboríos!”. Doncs mira, SE OS VA A ACABAR ESTO DE LAS TAPITAS GRATIS! A veure com els va sense els més de 200.000 milions que genera Catalunya… a veure si les tapetes poden seguir essent gratis. A veure si segueixen enfotent-se’n. Ep! Tot plegat de bon rotllo, eh! Sense acritud. “Ah, por cierto, sí, somos unos desaboríos por eso más de la mitad de humoristas de éxito españoles, son catalanes!”, però no només humoristes: esportistes d’elit, presentadors de tv, personatges públics… A enlloc del món 6-7 milions d’habitants han aportat TANT a un conjunt de quasi 50 milions, i tot plegat rebent tantes clatellades.
També hi ha una Catalunya que pensa que seguir a Espanya és una qüestió de masoquisme. Hi ha a qui li va això, però mira qui vulgui rebre per rebre que ho faci en la intimitat.

José Antonio Donaire ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.