01 de desembre 2012

Federalisme, independència i teoria de jocs (I)



Hi ha qui pensa que el debat nacional és un pols entre dos jugadors, els qui volen un nou estat i els qui no el volen. Imaginem, però, que el país és més complicat que això i que podem identificar més jugadors. Imagimem que no es tracta d'un pols, sinó d'un combat de pressing-catch amb varis lluitadors que pugen i baixen del ring, lluitadors que s'alien de vegades i d'altres lluiten entre sí. En els propers dies, intentarem aplicar els conceptes de la teoria de jocs a les possibles solucions del debat nacional. Per aquest ordre, identificarem els actors, avaluarem les seves preferències i observarem com reaccionen davant de diferents escenaris. Això ens hauria de permetre definir una solució òptima i, també, un hipòtetic equilibri de Nash.

Els actors

Els hi proposo un combat amb cinc lluitadors: els immobilistes, els reformistes, els federalistes, els independentistes i els rupturistes.

Els immobilistes són aquells que consideren que l'estat de les autonomies és un avenç suficient. Consideren que la relació Espanya - Catalunya actual és equilibrada, que el país ha assolit una quota d'autogovern suficient i que no té sentit anar més enllà en el procés de cessió de competències. 

Els reformistes consideren que és necessari millorar alguns dels mecanismes de l'estat de les autonomies. Essencialment aposten per una reforma del sistema de finançament i un increment del sostre competencial. Aquesta reforma podria derivar en un model asimètric o no.

Els federalistes plantegen un canvi de registre, unes noves regles del joc. L'aposta federal implica una reforma constitucional, una reforma integral de les institucions i un nou pacte Catalunya - Espanya, que assumeixi la personalitat de Catalunya. Els federalistes plantegen també un sistema de descentralització del govern català i una aposta pel municipalisme.

Els independentistes aposten per un estatus propi d'una Catalunya "amb estructures d'estat", un sistema polític amb un elevat grau d'independència i, ocasionalment, uns vincles amb l'Estat espanyol encara per definir, seguint el model escocès. 

Els rupturistes són els independentistes que no accepten cap altre escenari que no sigui un estat nació. Catalunya seria un nou estat nació, amb absoluta independència i uns vincles amb Espanya que no aniran més enllà de les relacions comercials o diplomàtiques entre estats.

Els pesos

De forma intuïtiva, diria que tots els grups es distribueixen de forma més o menys similar. En tot cas, he intentat simular quina seria l'adscripció dels electors del 25N tal i com es veu en el gràfic. 



Si tenim en compte el número de votants del 25N, el resultat seria una distribució lleugerament diferent a la paritària. Els resultats són: immobilistes (9,89), reformistes (20,71), federalistes (25,5), independentistes (19,90) i rupturistes (23,98). Segurament, el més notable és l'escassa incidència dels immobilistes (fins i tot Albert Rivera reclama una modificació del sistema de finançament) i l'increment dels independentistes. Si simplifiquéssim els resultats, la distribució seria aquesta.


Els interessos

Com és lògic, cada personatge se sentiria més còmode amb la seva opció. Però també podríem pensar que cadascú podria sentir una certa afinitat amb una altra perspectiva. Per exemple, és possible que un reformista senti una certa proximitat amb la línia federal i una distància absoluta amb els rupturistes. Podríem dibuixar una matriu, en la que les files serien els diversos col·lectius i les columnes serien les opcions plantejades. Com és lògic, la diagonal es correspon amb la màxima afinitat (100%) i la resta de cel·les definirien l'afinitat mesurada entre 0 (màxima distància) i 100 (mínima distància).



Si apliquem el factor de ponderació de cada col·lectiu a la matriu, obtindríem aquesta resultat.



Quines lectures podem fer?.
  1. Naturalment, els factors de ponderació són el resultat de decisions subjectives. És fàcil modificar les proporcions i els pesos i obtenir resultats diferents. 
  2. Malgrat els canvis que es poden realitzar, existiria sempre una coincidència: Estem davant d'una societat fragmentada en opcions diferents, de manera que cap de les sortides que trobem serà àmpliament satisfactòria. Fem el que fem, inevitablement una part molt gran de la societat se sentirà defraudada amb el resultat.
  3. Sembla però bastant probable que la via federal tindria lleugerament més adeptes que la resta. I això és així per una raó òbvia: En una situació polaritzada, la via del mig sempre és un mal menor per a totes les parts.
  4. De manera que si aquests càlculs fossin més o menys ajustats (amb un marge d'error inevitable), la via òptima seria la federal. No podem, però, plantejar el debat en aquests termes perquè no es donarà mai una situació en la que els ciutadans puguin decidir entre múltiples escenaris possibles.  
Per això, la solució del conflicte precisa de la irrupció de la teoria de jocs. En el proper post, veurem els efectes d'aquests equilibris davant de situacions diverses. Mentrestant, com sempre, els seus comentaris són molt benvinguts.

16 comentaris:

Carles Casals Cantieri ha dit...

Discrepo en l'anàlisi.

1- Independentistes i rupturistes es diferencien molt poc. Crec que les afinitats serien pràcticament del 100 en els dos casos.

2- Només valores un tipu de Federalista. Un federalista autèntic vol Catalunya-Estat: però opta per la via federal per evitar riscos. Per tant, hauria de ser d'afinitat 50 amb reformistes i 50 amb independentistes (o 40).

3- En casos de polarització, els de la via del mig són els primers en desparèixer: no agraden a ningú. Tot i que podria semblar lògic que fòssin la 'visagra' que pot coincidir amb tothom, a l'hora de la veritat són els que estàn més allunyats dels dos blocs (reformistes+immobilistes per una banda i independentistes+rupturistes per l'altra).

No ho acostumo a fer, però aquest cop no et puc donar la raó.

Fins aviat!

Krmen Freixa ha dit...

El problema del federalisme es que fa molts anys que el socialisme el tenia que haber defensat i ara ja no hi hauria aquest problema, seriem un Estat Federal

Krmen Freixa ha dit...

El problema del federalisme es que fa molts anys que el socialisme el tenia que haber defensat i ara ja no hi hauria aquest problema, seriem un Estat Federal

José Antonio Donaire ha dit...

Carles

1. Només cal seguir el calculadíssim discurs de l'Artur Mas durant la campanya (evitant dir el mot independència i usant termes com "estructures d'estat") com per saber que un % de votants de CiU vol un estauts especial de Catalunya, però no una ruptura total. Pels votants de les "estructures d'estat" la independència total està més lluny que el federalisme.

2. No entenc això de federalisme autèntic. Per mi un federalista és el que vol per Catlunya el mateix que Baviera o Ohio. I això no té res a veure amb un estat nació. Crec que el que tu anomenes "federalisme autèntic" és el que jo anomeno independentista. Des d'aquesta perspectiva, crec que els valors que proposo són molt més ajustats que els teus.

3. Torno a discrepar: Si totes les parts exigeixen el seu model, és clar que el camí del mig ho té tan complicat com les altres parts (no crec que menys). Però si els agents busquessin el model que millor representés les sensibilitats diverses, és a dir, si tothom busqués una solució que representés el millor col·lectiu i no el seu propi, evidentment la solució del mig és òptima.

En tot cas, em semblen esmenes parcials.

Jprdi Tenas ha dit...

No cal que busquem caramboles extranyes. El Federalisme a Espanya està demostrat que és impossible o almenys molt i molt difícil. No només hauria d'estar d'acord el PSOE, que ja presenta dubtes que així sigui, sinó totes les formacions polítiques i les CCAA, ja que és una qüestió d'Estat, és una reforma a la Constitució i ja ha quedat pal·lès que la Constitució no es toca. El PP no està pel federalisme.

No hem de canviar Espanya, canviem nosaltres i dediquem les nostres forces a aconseguir la independència i poder ser la millor eina per governar-nos millor.

Gràcies.

José Antonio Donaire ha dit...

Jordi

Això que planteges és una part més avançada del debat. Ara estem en un primer nivell de modelització. I la pregunta és la següent: Si totes les opcions fossin possibles, si tots els escenaris fossin realistes, quin seria l'escenari ideal?.

Demà en parlaré dels efectes de les expectatives per a la resolució de la tensió.

Javier Llinares Salas ha dit...

Creo que mi comentario no te va a ayudar nada, porque me quedo en la definición.


1- Desde fuera, ya se que dentro no tiene trascendencia, pero no por ello, no debe tenerse en cuenta, hay un estadio más que sería una marcha atrás.

Es decir, desde fuera de Catalunya existe una corriente que clama quitar competencias a las autonomías. Quizás esa corriente, la del retroceso no ha tenido efectos en Catalunya porque están incluidos en los inmobilistes en tu estudio.

La teoría es, si las CCAA no han sabido gestionar la sanidad, quizás ha llegado el momento de traspasar la competencia hacia el Gobierno Central.

Si la educación divide a la sociedad, quizás mejor unificar criterios.

2- Yo no veo muchas diferencias entre independentistes y ruputuristes, es más, todo ruptirista es independista.

3- Lo mismo con los reformistas y los federalistas, ¿donde esta la diferencia? Yo creo que el federalismo es una tipología posible dentro de las reformas.


Para simplificar tu análisis, yo me quedaría solo con 3 posturas:

A- Inmobilistes, pero aquí incluiría a los que quieren retroceder. Es decir los inmobilistes consideran el estado actual como un máximo ("Hemos abusado del modelo, pero esto no quiere decir que el modelo sea malo" Cospedal)

B- Modelo Reformista. Creo que para el análisis con esa clasificación es suficiente. El Federalismo es una opción de calidad del modelo reformista. El Federalismo es un argumento, una opción coherente y una propuesta concreta.

C- Independentismo. El cual incluye el rupturismo. El rupturismo es un extremo del independentismo, no creo que sea necesario elevarlo a categoría.


Tu articulo y ejercicio me parece estupendo, mi aportación es para simplificarlo y enetenderlo mejor (al menos por mi parte).

Ya te he dicho que quizás no te aportaba nada.

José Antonio Donaire ha dit...

1. Empiezo por la recentralización. Es cierto que existe una tendencia creciente a criticar el proceso, que exige la centralización como una medida de eficiencia. No puedo estar en más desacuerdo.

a) De entrada, yo creo en el modelo bottom - up para el conjunto de la sociedad y también para la res pública.

b) Estoy convencido que cuanto más se acerca la administración al administrado, mayor es la calidad democrática.

c) Creo además que las administraciones inferiores son más eficientes, porque conocen mejor las necesidades concretas (diferentes, intransferibles) de cada lugar.

d) El modelo español ha entrado en crisis por tres motivos: porque no hay un modelo de financiación acorde con la cesión de competencia; porque el Estado ha mantenido ministerios artificiales, en ámbitos de competencias transferidas; porque forzar un acuerdo unánime bloquea el conjunto.

Sigo pensando que los modelos federales, como USA, Alemania, Canadá, Nueva Zelanda o Australia funcionan razonablemente mejor que los centralistas.

No creo que la divergencia sea un obstáculo para el mercado. También cada estado de USA tiene sus propias reglamentaciones y no veo a USA un mercado opaco. Es el mercado quien debe adaptarse a los lugares y no a la inversa.

José Antonio Donaire ha dit...

2. Hay una diferencia capital entre rupturistas e independentistas. Los segundos admiten fórmulas que no acaben en un estado nación. Si te fijas, por ejemplo, en la propuesta escocesa del devo dex, mantienen la vinculación con la corona, el ejército, el servicio de salud, la BBC o la libra esterlina.

En el lenguaje ambiguo de Mas durante la campaña, se planteó este horizonte de "estructuras de estado", que era una forma de decir "que parezca un estado aunque no lo sea del todo".

3. También son, a mi juicio, muy evidentes las diferencias entre reformistas y federalistas. El propio Rivera, el líder de Ciutadans, ha admitido la necesidad de ajustar las relaciones entre Cataluña y España, pero se opone frontalmente a un rediseño de las reglas del juego.

El modelo federal que propone el PSC es un cambio de las reglas del juego. Supone un nuevo estatus para Cataluña, una reforma constitucional profunda, la posibilidad de un sistema asimétrico, una redefinición del modelo de competencias y unas finanzas diferentes. Es un cambio de modelo, no una mejora del modelo anterior.

3. Yo hice un post previo a las elecciones en el que dibujaba tres cataluñas. El PSC se presentó como la tercera vía entre inmovilistas e independentistas. Pero después de los resultados y de la campaña, creo que todo es un poco más complicado.

Muchas gracias por la aportación. Una aportación de autoridad.

Anònim ha dit...

El problema de Catalunya, ara mateix, són les segones generacions dels immigrants dels anys seixanta, sense voler faltar, són una colla d'ignorants, la major part, que no s'identifiquen ni coneixen el que és Catalunya. Amb això vull dir que no fa falta anar embolicat amb una puta estalada del collons i escoltar els Pets. Jo sento cada dia dins meu, que la democràcia és un MERDA, que ja no quden persones com en Vicente i que vosaltres el PSOE heu sigut els grans traïdors de la democràcia, almenys és el que ha passat amb els meus pares, que essent socialistes de dels anys setanta i ara ja no tenen cap il·lusió cap el sistema d'estat actual.
Per això aquest escenaris qu planteges són parauleria digne d'un funcionari de llarga tradició familiar, i això no és un insult és realitat.
Em sap molt de greu pensar així però em rebel·lo a mantenir a gent com vosaltres.

Félix

José Antonio Donaire ha dit...

El problema de Catalunya, ara mateix, són les segones generacions dels immigrants dels anys seixanta,

Hi ha un estudi d'una demògrafa catalana molt reputada que estimava (parlo de cap) que 3/4 de la població catalana tenia almenys un antecedent immigrant. I era anterior a l'onada immigratòria dels 90. O sigui que el problema de Catalunya és, per a vostè, el problema del 75% de la població.

sense voler faltar,

Això em sona a "jo no sóc racista però"

són una colla d'ignorants,

Ja m'ho ensumava, ja

la major part,

I això sona a "yo conozco catalanes que son muy buena gente"

que no s'identifiquen ni coneixen el que és Catalunya.

I no hay nada mas que desir

Amb això vull dir que no fa falta anar embolicat amb una puta estalada del collons i escoltar els Pets.

Félix..., els Pets?. Vol dir que hi ha algú al país que senti avui el Pets?.

Jo sento cada dia dins meu, que la democràcia és un MERDA,

Estaria d'acord amb vostè, si no fos perquè en el seu cas em sona a "Com la majoria no pensa com jo, la majoria són uns incults de merda". I jo estic més per la idea aquella de la intel·ligència col·laborativa i tal.

que ja no quden persones com en Vicente

D'entrada, en Joan Vicente (que és Vicente) és a l'ajuntament fent una feina excel·lent.

i que vosaltres el PSOE

Aquests majestàtics...

heu sigut els grans traïdors de la democràcia,

Y no hase falta desí nada más

almenys és el que ha passat amb els meus pares, que essent socialistes de dels anys setanta i ara ja no tenen cap il·lusió cap el sistema d'estat actual.

Els seus pares. Bé. Però vostè, específicament vostè, té alguna idea pròpia, independent?.

Per això aquest escenaris qu planteges són parauleria digne d'un funcionari de llarga tradició familiar,

I això que la teoria de jocs s'empra en milers d'estudis per a àmbits tan diferents com la biologia o la presa de decisions en conflicte... Però aquí ve vostè, amb la seva visió profunda de la realitat, per a carregar-te pim pam pum l'anàlisi de la realitat a partir del model de Nash i companyia.

I sí, sóc treballador públic. I de llarga tradició, efectivament. Sóc mestre, com els meus pares i els meus avis. No compartim ni llenguatge ni mètodes, però sí he heretat una passió absoluta per la vocació d'ensenyar i d'ajudar a aprendre. I vull fer-ho en un centre públic perquè em ve de gust. Sí, sóc un treballador públic, encantat de ser-ho.

Però no hi ha ni un miligram de la meva docència universitària en aquest post. Perquè jo sóc geògraf, em dedico a la planificació turística i aquest post va de política.

i això no és un insult és realitat.

És que a mi treballador públic no em sembla un insult. Treballadora pública sí que té una connotació negativa, ja se sap que el llenguatge és molt masclista.

Em sap molt de greu pensar així

Doncs hi ha unes teràpies que funcionen molt bé

però em rebel·lo a mantenir a gent com vosaltres.

Doncs a la propera declaració d'hisenda ho fa constar i a veure si té sort.

I després d'aquest preàmbul, té alguna apotació a fer?. Alguna dada?. Alguna refutació?. Una contraproposta?.

Anònim ha dit...

Contestar de manera imaginativa mola, punt per punt, com sempre s'ha fet eh profe? Donant lliçons. M'encanta que em doni lliçons i copets a l'espatlla. Vamos allà.
"Hi ha un estudi d'una demògrafa catalana molt reputada que estimava (parlo de cap) que 3/4 de la població catalana tenia almenys un antecedent immigrant. I era anterior a l'onada immigratòria dels 90. O sigui que el problema de Catalunya és, per a vostè, el problema del 75% de la població."

Donc si, el 75% té un problema, és evident.
"sense voler faltar"
Són frases coletilla i a més no sóc racista ni masclista, m'estic relacionant, més o menys, amb tú.
"I no hay nada mas que desir"
Aquesta frase fa pena.
Gent que escolta els pets, n'hi ha, em sembla que els portaran a la Porta Ferrada l'any que ve... si es fa. Molt bé, els amics de les arts fan pena, manel fan pena, els pets fan pena i més pena fa veure tota la quadrilla de l'ajuntament i companyia de gorra al festival de la Porta Ferrada.
Ja m'he cansat de contestar punt per punt ,o el que sigui, a la merda.
Jo no presuposo tan com vosté, la penya me la suda, ni bé ni malament, això si no sóc un putu menjaculs.
Joan Vicente = matèria gris
Nash, gran jugador de bàsquet, mestre, ja el coneixa, m'he beneficiat de l'ensenyament públic, no tan com vosté per això.
Realment, ja no parlant majestàticament, el PSOE, ha sigut el gran traïdor, amb l'arribisme, la cultura de la transició...
Em sembla que he caigut en el nihillisme, però tinc un punt masoca de la ostia, em mola que te cagas el teu bloc.
No tinc cap punt de vista ni opinió respecte al teu post. El federalisme me la suda, España me la suda i també la Catalunya on estic vivint ara mateix.

Petons i demà a currelar, eh? que tweet aquí, un café allà, uns comentaris ingeniosos als alumnes... Apa, a la merda pavu.

Fèlix

José Antonio Donaire ha dit...

Doncs molt bé. Si una part de la seva teràpia és passar per aquest blog de tant en tant, ben amagadet amb el seu anonimat, i insultar (o descriure, qui ho sap), i obsequiar-nos amb les seves brillants disertacions nihilistes amb aquest to de Ramones abans d'un concert, usant la paraula merda a cada moment, i perdonant-nos a tots la vida, parlant de naps en un post de cols, no seré jo qui li tregui la metadona.

Anònim ha dit...

Bé, bé, bé. Ramones molen, la samarreta i el grup. No perdono vides, ataco al focus del dolor com un voltaren. No faci broma amb la metadona, hi ha gent que la necessita, civisme si us plau, anonimat (si tens raó sóc un covard, però és que som veïns i no em tornaries a saludar). I ara la frase de moda que ma fa riure JUSTÍCIA SOCIAL. Sobre el tema de la merda, IS ALL AROUND, com la cançó.
http://www.youtube.com/watch?v=Ofn8-3SWd8M

Eduard ha dit...

Interessant punt de vista. Però amb molts supòsits...
El que s'ha de fer l'any vinent és convocar la consulta y que la gent decideixi. I quina hauria de ser la pregunta?? hi ha moltes variants...
-Vol vostè la independència de Catalunya? No m'acaba d'agradar... hi ha països realment independents en aquest món nostre tant globalitzat?
- Vol vostè la creació d'un estat català? Falta concretar... Un estat agregat a España? ummm... no hem convenç...
M'inlclinaria a proposar una pregunta tipus:
-Creu que el poble català es sobirà? Quan la sobirania recau en un poble ja queda clar que pot fer i desfer el que desitgi. A partir de llavors muntem el model de sobirania que ens convingui.

L'altre afer urgent de cara a l'any 2013 son els 4.000 milions d'euros que cal retallar dels pressupostos.
Jo, que ja crec que catalunya té sobirania pròpia, sóc del parer que no ens hem de retallar massa coses més. Funcionaris si, i els retallaria quasi tots, només en deixaria els imprescindibles. Aquests a més els anomenaria "Servidors Públics" i els faria contractes "normals". És a dir que si no s'acompleixen objectius, en prescindeixo i en busco un altre de millor que sí faci "funcionar" el "servei" que li he encomanat. Res d'aguantar professors universitaris que no publiquen articles rellevants, que no son referència en el seu camp... Res de que un Conserge sigui funcionari, o un jardiner... on s'és vist que un músic hagi de ser funcionari? Doncs en tenim! I així tantes professions que no haguessin hagut mai d'entrar en aquest règim "especial", que hauria de ser quasi només per Secretaris d'ajuntament, cossos de seguretat...

M'he posat a parlar dels funcionaris i m'he marxat del que volia dir... uff

Pel que fa als 4.000 milions de dèficit, jo els trauria de les properes declaracions de RENTA, és a dir que les properes declaracions no les pagaria a l'Estat Espanyol sinó que les cobraria des de l'Agència Tributaria catalana. Crec que no caldria retallar massa si cap al juny-juliol ingresséssim el total dels impostos de la gent que viu i treballa a catalunya. Paguem les declaracions a retornar i ens quedem amb els impostos que ens faci falta. Inclús podríem retornar a l’Estat una part dels diners, com un acte de bona voluntat, esperant al referèndum que seria cap el setembre o octubre.
Seria un acte molt visual per a que alguns indecisos ho tinguessin clar alhora de votar:
- Mireu, si ens ho maneguem nosaltres, no ens cal retallar...
I amb tot plegat el 2013 ja el tenim liquidat... Impostos de la Renta, Referèndum... i segons el resultat, doncs encarem el 2014. Si guanya el sí a la sobirania del poble català, doncs s’inicien els pactes amb l’Estat: gener- febrer-març-abril-maig... Juny-juliol-agost contactes amb institucions internacionals... I al setembre ens declarem nou estat sobirà dins l’espai Schengen, utilitzant l’euro com a moneda pròpia. I si volen ens posem a la cua per entrar a la UE, però crec en el sentit del ridícul dels europeus i penso que ens hi deixarien entrar sense posar-nos a la cua.
Que me’n diu de tot plegat? Sóc rupturista, crec, segons les seves apreciacions... ara, també federalista si no ens toquen la butxaca, he tingut molt amics a españa i hem sento molt bé quan mi passejo... és com anar a casa dels cosins-germans. Ara... que no em toquin la pela! Cadascú a caseta seva que s’ho manegui com vulgui o pugui. Reformista també, perque crec que la nova catalunya ha de trencar amb les províncies i municipis... les vegueries m’agraden més...
Salutacions!

Anònim ha dit...

hola

tot i que tinc opinions politiques diferents de les teves, et felicito per aquest post. No se a que es deu per ultimament esta apareixent en bastants llocs diferents aixo de l'equilibri de nash (fins fa dos mesos el desconeixia completament)

em sembla una pena alguns dels insults que tant fet

però un dubte, dones diferents opcions i que unes estan mes proximes a les altres i fas sumes i restes i acabes amb la idea central que el federalisme es la que pot tenir mes suports
però no ho entenc? es passat 25n hi havia totes aquestes opcions a les papeletes i en canvi el federalisme no es va imposar, que falla doncs aqui?

salutacions
joan carles