16 de desembre 2012

Un referèndum previ



En els anteriors posts (aquest i aquest), he intentat demostrar que la via federal és segurament l'aposta que millor equilibra una societat fragmentada. Pels federalistes (que són molts, com demostren les enquestes), aquest seria l'escenari ideal; pels més immobilistes o reformistes, el federalisme seria el peatge necessari davant de l'alternativa de la independència; i pels independentistes, la via federal podria ser quelcom molt semblant a Baviera o Puerto Rico o, per què no, un estadi més en el camí cap a la independència.

Diran que l'estat federal té un problema essencial, que és la negativa d'Espanya a trencar la seva estructura. I tenen tota la raó. Espanya no es planteja canviar les regles del joc i, com els detractors del federalisme han insistit, dos no es federen si un no vol. Admeto l'esmena a la totalitat.

Per això, plantejo la mateixa metodologia que la via independentista: Que els catalans siguin consultats, via referèndum, si accepten la via federal. Amb l'aval de les urnes, el Govern de la Generalitat té la legitimitat per exigir Espanya una reforma constitucional profunda i uns canvis radicals definits en la consulta: hisenda pròpia, pacte fiscal, blindatge del català, estatus de nació, projecció exterior i presència en els organismes internacionals, reforma del Senat i organització territorial pròpia. Si el TC dinamità el pacte anterior, només hi ha un camí possible, que és dinamitar la Constitució i crear un nou marc constitucional. S'obren dos escenaris.

Si l'estat ho accepta, entrarem en un nou període constituent que, com he explicat en els dos posts anteriors, és el millor equilibri de la complexa arquitectura de sensibilitats de la Catalunya actual. És un escenari que aconsegueix el major sumatori de les espectatives col·lectives i genera la menor decepció col·lectiva possible. 

Si l'estat no ho accepta, amb l'aval de les urnes i la complicitat internacional, Catalunya pot plantejar un referèndum per la independència. La comunitat internacional acceptarà que Catalunya ha fet tots els esforços per a una resolució de la tensió. I, el més important, una part del país que ara es mostra escèptica o distant del model de ruptura, s'afegiria al projecte d'un nou estat europeu. 



3 comentaris:

Anònim ha dit...

wuala nen!!!!

don-aire independent!!!!

(p.s. la demostració que alguna cosa al pais està canviant)

joan carles

Jordi ha dit...

José Antonio, això que planteges és molt i molt complicat i crec que és una etapa que ja està més que superada (l'encaix just de Catalunya dins Espanya). S'ha intentat vegada rere vegada. Si es fa un referèndum/consulta ha de ser simplement per si volem ser un nou estat (independent d'Espanya s'entén). I punt. És difícil? Sí, molt. Però realment el més sensat.

Desitjo que els socialistes, o almenys una gran part d'ells, entengueu el moment excepcional que estem vivint i us sumeu en aquest canvi el més aviat millor, que no oblidem que ho va liderar i provocar la mateixa gent de forma contundent (11S, ANC...)

Josep Pueyo ha dit...

I si fem al camí al revés? Declarem la independència unilateralment, i amb plena sobirania i amb un diàleg d'igual a igual plantegem la via federalista a Espanya, i per què no? també a Portugal i França.

Ara, que per això del federalisme entre estats ja tenim la Unió Europea, no?

Quin embolic, no acabo d'entendre això del federalisme...