02 de març 2013

Egopòli



Egòpoli era la ciutat amb més estàtues del món. Podríem dir que cada habitant tenia la seva estàtua i el seu carrer. Ja que hi ha moltes més persones que carrers, cada via urbana disposava d'un centenar de plaques, algunes ja rovellades, d'altres amb un daurat encara tendre.

Els habitants d'Egòpoli dedicaven totes les hores del dia a conreuar el seu jo, fins el punt que s'havia perdut l'ús del nosaltres. Jo vull, jo sé, jo entenc, jo necessito... Els ciutadans d'Egòpoli cercaven constantment l'aplaudiment dels altres, tot i que els altres estaven tan preocupats pels seus propis assumptes que havien perdut l'hàbit d'admirar els demés. Hi empraven tot els esforços en aconseguir el pentinat més agoserat, lluir les sabates més lluentes, escriure el vers més emocionant, capturar la imatge més insòlita. 

Els egos van créixer tant i tant, que els seus cossos no van poder encabir-los. Els ciutadans d'Egòpoli van veure com dels seus cossos hi sortien estranyes protuberàncies, formades pels egos creixents. Al principi, eren discrets monyons, però a poc a poc, els egos crearen sortints recargolats com una olivera centenària. Aviat la grandària de la protuberància va ser un estímul més per a conreuar el propi ego i els qui disposaven de les més grans, les lluïen orgullosos pel Carrer Major.

Els egos creixeren tant i tant, que els individus tenien cada vegada més dificultats per a moure's. Alguns restaren atrapats a les seves llars, on els egos havien ocupat tots els espais possibles, com una heura hiperactiva i moriren per inanició o asfixiats. D'altres, jagueren en els carrers o les places, entre les estàtues i les plaques caigudes. Avui Egòpoli no és més que una ciutat fantasma, ocupada per deformes restes humanes i polsejada pels vents que venen de ponent. Els habitants de la regió l'ensenyen orgullosos als primers turistes, que arriben encuriosits.