15 d’agost 2013

CAT de Schrödinger



Aquell fred dimarts de febrer, la pila de diaris s'amuntegava sobre la vorera i per una vegada compartien portada. Finalment, el President havia fixat la data del referèndum per la independència i ho havia anunciat amb una calculada solemnitat. Els editorials treien fum i preveien apocalipsis i paradissos en proporcions similars. Tot i que tot just havien sortit les primers llums del dia, es respirava una atmosfera de tensió, alguns dirien que d'emoció continguda.

Aquell mateix dimarts de febrer, la pila de diaris s'amuntegava sobre la vorera i compartien portada. El President havia anunciat que no era possible el referèndum per la independència perquè no es donaven les condicions objectives per a la seva celebració. Amb un rictus d'evident preocupació, el President havia presentat un llistat de propostes alternatives i havia anunciat eleccions anticipades. Tot i que tot just havien sortit els primers llums del dia, es respirava una atmosfera de tensió.

Unes setmanes abans, el President havia estudiat de forma detallada tots els informes. Uns descrivien la manca de suport internacional, especialment a Europa. Altres havien precisat suports no explícits i aliats ocults. Uns estimaven els problemes econòmics i financers que es derivarien d'una decisió immediata i reclamaven prudència. Altres describien un futur molt negre si no s'activava el procés de la independència. Uns auguraven una victòria molt àmplia del sí. Altres alertaven del vot ocult i de l'efecte escocès...

I, finalment, atrapat en un atzucac en el que totes les opcions semblaven massa incertes, el President decidí convocar el referèndum i no fer-ho. Les dues coses. Després d'un breu viatge a Copenhage per a reflexionar-hi i prendre una decisió, el President trobà un deslliurador al nus històric que s'havia creat. Per això, aquell fred dimarts de febrer Catalunya era cridada a les urnes i es diluïa temporalment aquesta via, al mateix temps. Les dues realitats coexistiren com el gat de Schrödinger.

Un any més tard, cadascuna de les opcions havia activat noves variants. La cancel·lació del referèndum havia donat lloc a una consulta sense efectes legals i havia reactivat la via federal, amb un pacte fiscal amb el govern de Rajoy. El referèndum havia creat un resultat molt ampli a favor del sí i una justíssima victòria del no, per només dos centenars de vots. En només un any, les dues realitats simultànies eren ara quatre, totes coexistint com coexisteixen les llunes de Júpiter. 

I atrapats en el vertigen de la progressió geomètrica, aviat se superaren les cent variants, algunes d'elles absolutament imprevisibles. Una vegada oberta la caixa de Pandora dels móns simultanis, els universos paral·lels proliferaren com una màquina de crispetes. En alguns casos, les variants coincidien, com si els camins d'un laberint arribessin a un mateix punt. Altres vegades la llei de probabilitat havia permés l'activació de variants aparentment impossibles, com aquella en la que les Illes Medes foren considerades com a Territori de l'Imperi d'Ultramar o l'altra en la que la capital de Catalunya fou traslladada a la Conca de Barberà. 

El big bang precisava d'una constant. Només amb un element comú en tots els universos paral·lels seria possible redreçar el caos. Però res semblava ser comú entre catalunyes tan diverses, entre opcions tan distants. I quan ja semblava perduda tota esperança, quan l'expansió de versions s'apropava al col·lapse, es va trobar una constant, un element comú en tots els universos creats. Fos quin fos l'escenari resultant, sempre rebé un editorial laudatori de La Vanguardia. I tres semàfors verds, és clar.

2 comentaris:

Xevi D. ha dit...

http://elgatdeschrodinger.blogspot.com.es/

Imogen ha dit...

Great!