20 de setembre 2013

Barcelona 2022 (I)



L'Ajuntament de Barcelona proposa fer una consulta sobre Barcelona 2022 i estic disposat a votar que sí si em garanteixen que l'alcalde dirà en el seu discurs que es pot fer un relaxing cigaló a la Plaça de Sant Jaume. Com?. Què no puc votar?. Visc a l'Empordà i aquí tenim més barcelonins durant els cap de setmana que en tot el Barri de Gràcia. Hauríem de tenir dret a decidir, també. I amb quatre canons, podem deixar el Montgrí com el Canigó al febrer. 

Les consultes estan bé. No només perquè es recupera el principi de la democràcia directa, sinó sobretot perquè permet debatre i ja saben que jo confio molt en les possibilitats de la democràcia deliberativa. I ara que s'iniciaran els debats sobre el turisme de neu, els Pirineus o els efectes dels Jocs d'Olímpic sobre el turisme de les ciutats que les acullen, em permeto anticipar-me al debat i dir-hi la meva. Aquest és, per tant, el primer d'una sèrie de posts dedicats al món del turisme blanc i els esports de neu. Com sempre, els comentaris són benvinguts i celebrats amb una joia descontrolada.

200 anys de turisme blanc

El turisme va néixer al mateix temps que neixia el muntanyisme i, de fet, aquest va ser un dels seus vectors inicials més actius.  L'alpinisme té més de 200 anys, ja que la mítica ascensió al Jungfrau va tenir lloc el 1811. I el Ford del turisme, Thomas Cook, integrà ja en els seus primers viatges els camins de muntanya. La via suïssa de Cook es va iniciar el 1858, i avui és un itinerari turístic encara vigent. La prehistòria del turisme està totalment vinculada amb Baden-Baden o Saint Moritz. A Catañunya, La Molina va acollir els primers esquiadors el 1908 i allà es va instal·lar el primer telecadira de tota la Península, el Font Canaleta, el 1943. En resum, el turisme de neu (i, per extensió, el turisme de muntanya) forma part de l'ADN mateix de l'activitat turística.

Turisme blanc?. Els Alps

El turisme de neu té una restricció geogràfica molt significativa: Precisa muntanyes elevades, però accessibles; temperatures baixes, però no extremes; dominis esquiables, és a dir, espais amb pendents moderats; i innivació garantida. És cert que es pot esquiar a Dubai o en un altre dels 60 centres d'esquí indoor, però aquestes instal·lacions no són més que atraccions periurbanes. Amb aquestes condicions geogràfiques tan particulars, s'estima que en el món hi ha uns 5000 o 6000 espais esquiables i unes 2000 estacions d'esquí.

Les instal·lacions d'esquí es reparteixen entre 70 països del món. De fet, es pot esquiar a l'aire lliure en països com el Marroc, Algèria, l'Índia, Veneçuela, Sud-Àfrica, Xipre o Israel. Hi ha una àrea geogràfica que té la major concentració d'espais d'esquí del món: Els Alps. En aquesta Serralada, es troben 740 estacions d'esquí (un terç del total mundial) i més de 10.000 remuntadors mecànics. S'estima que hi ha en el món 400 milions d'esquiadors: El 44% d'aquests esquiadors escullen els Alps. Gairebé un de cada dos esquiadors en el món opta per aquest espai. I, per això, la pràctica esportiva de pujar muntanyes es diu alpinisme. Només 48 estacions en el món superen el milió de visitants anuals: El 77% d'aquestes estacions es troben situades als Alps.

Els gegants de la neu

La primera divisió mundial de la neu està formada pels països alpins de França (55 M), Àustria (53 M), Suïssa (27 M), Itàlia (28 M) i Alemanya (14 M), a més dels Estats Units (58 M), Canadà (19 M) i el Japó (36 M). Aquests són el G8 de la neu i es poden classificar en dos grans blocs. El primer bloc està format per països amb una demanda interna molt elevada i poc turisme, com Canadà, els Estats Units, el Japó i Alemanya o països que tenen una forta demanda interna, però el component és central en el seu model, com Itàlia, França i, especialment Suïssa o Àustria. A Àustria, per exemple, esquia un terç de la població del país, però els turistes representen el 66% de tots els forfaits venuts. 

Hi ha una segona divisió, una Liga Adelante, de la neu, que està formada per països que tenen entre 5 i 10 milions d'esquiadors anuals. Aquí es troben els altres dos països alpins de Txèquia (9 M) i Eslovàquia (5 M), els nòrdics Suècia (8 M) i Noruega (5 M), Eslovènia (5 M), l'exòtica Corea del Sud (5,5 M), Polònia (5 M) i... Espanya, amb gairebé 6 milions d'esquiadors anuals. Com el cas anterior, algus països han situat la seva marca en l'imaginari col·lectiu internacional i atreuen turistes de neu, com  Eslovàquia (25%), tot i que la gran majoria estan basats en el mercat intern. Aquest és el cas d'Espanya, on només un de cada 10 esquiadors es un turista. 

Els Pirineus invisibles

Catalunya té deu estacions d'esquí, moltes d'elles amb moltes dificultats econòmiques i tècniques que comprometen la seva supervivència immediata. De fet, només dues estacions tenen un volum d'activitat d'esquí considerable, que són Baquèira i Baret i Alp - Masella - La Molina. La resta d'estacions juguen un paper territorial molt significatiu (Vallter a la Vall de Camprodon, Boí Taüll a la Vall de Boí...), però s'alimenten de forma gairebé exclusiva del mercat de proximitat. Estan fora dels circuits internacionals. En una situació similar es troben les estacions del Pirineu d'Aragó (organitzades entorn de la marca Aramón), que estan orientades al mercat intern i no l'internacional.

I aquí tenim la primera peça del nostre trencaclosques. Els esquiadors internacionals realitzen estades més llargues, fan una despesa molt més elevada a les estacions i realitzen un ús més intensiu de les ciutats turístiques properes a les estacions, a l'apres-ski. Però a diferència del turisme internacional global, que creix de forma exponencial cada any, el turisme de neu porta més de 10 anys estancants. L'única forma d'atreure turisme de neu és capturant quota de mercat dels altres i això ha generat una ferotge competència entre destinacions. Els Pirineus són, encara avui, invisibles en aquests grans mercats i l'estratègia dels Jocs Olímpics té com a principal objectiu situar aquest espai en l'imaginari europeu dels esquiadors. De fet, si les estacions d'esquí catalanes no incrementen de forma significativa el seu flux turístic internacional, tendiran a extingir-se. 

Però és això és només el primer element d'aquest complicat engranatge. En el proper post, valorarem amb més detall les tendències del turisme de neu i el futur turístic dels Pirineus. 

La imatge és de l'arxiu del Centre Excursionista de Catalunya i mostra uns esquiadors a La Molina

1 comentari:

ismael peña-lópez ha dit...

Se m'escapen molts detalls del tema perquè, senzillament, el desconec. Però em crida l'atenció aquesta afirmació:

"L'única forma d'atreure turisme de neu és capturant quota de mercat dels altres".

D'acord, diguem que és així. I entenc que per a capturar quota dels altres els hem d'oferir, al menys, el mateix?

I la meva pregunta és: Groenlàndia pot capturar turisme de sol i platja a base de prendre-li quota a Espanya?

O, dit d'altra manera, poden els Pirineus prendre-li quota als Alps essent 1.000m més baixos i, per tant, tenint menys i pitjor neu?

No és una crítica, és una pregunta sincera.

i.

PS: encara ric amb l'exemple del Montgrí!! :DDD