23 de setembre 2013

Barcelona 2022 (II)



El turisme de neu és un dels sectors turístics més competitius. Mentre que el turisme cultural, litoral o urbà creix de forma constat, el número d'esquiadors en el món sembla estancat des de fa més d'una dècada. D'altra banda, una part molt significativa dels esquiadors opten per estacions de proximitat, de manera que el volum de turistes de neu és reduït i molt preuat. Per això, les destinacions blanques han afinat molt més les seves estratègies que altres espais turístics: des de la Savoia francesa a la regió australiana de Victòria, de Bòsnia a Finlàndia,  de CanadàEslovènia han aprovat plans més o menys ambiciosos. Fem un breu resum.

El futur del turisme blanc

El trending tòpic de l'estratègia turística de les destinacions de neu és el canvi climàtic. Hi ha un munt d'informes sobre els efectes de l'escalfament del planeta en el turisme de neu (entre ells, el de la pròpia OMT), amb diverses prediccions, escenaris i estratègies de contenció. Malgrat la diversitat, hi ha dues conclusions que són universals: La neu serà una de les víctimes més evidents del canvi climàtic i els efectes s'evidenciaran a partir de la segona meitat del segle XXI i seran molt greus a finals del segle. Hi ha moltes evidències que l'esquí quedarà reduït a una porció molt petita del planeta, que paradoxalment viurà una edat d'or turística per l'absència de competència. Tots els plans proposen mesures per a adaptar-se al nou escenari. Un horitzó de 100 anys recomana no fer de l'esquí una opció estratègica a llarg termini, però dóna prou marge com per a justificar una inversió territorial moderada.

Algunes destinacions han optat per una calculada segmentació. Canadà, per exemple, està explorant el codiciat mercat xinès; Sierra Nevada porta temps adreçant-se al segment LGTB. No és una iniciativa fàcil: En general, les estacions necessiten adreçar-se a una població el més àmplia possible. Altres espais es basen en la millora de la qualitat de les instal·lacions o en la diversificació de l'oferta d'après-ski. Andorra, per exemple, ha invertit en serveis complementaris, que atorguen valor a la neu fora de la neu. El país dels Pirineus intensa compensar la pèrdua de l'atracció comercial amb grans equipaments recreatius. Tanmateix, la principal estratègia de les destinacions de neu és, precisament, reforçar la capacitat d'atracció fora de temporada. El turisme de St Anton, al Tirol, és un bon exemple del trànsit de la muntanya blanca a la muntanya verda. L'objectiu és aprofitar tant les instal·lacions de la neu (especialment els remuntadors) com els serveis turístics associats, per a atreure visitants quan la neu ja no pot ser un argument. 

L'alternativa del Pirineu català

Tímidament, els Pirineus verds comencen a situar-se en el mapa del turisme internacional. La iniciativa Pyrineo 2011 no va aconseguir l'èxit previst i algunes estratègies com Itinerànnia o Pirinexus situen, a poc a poc, l'espina dorsal del país en els mercats del senderisme o el BTT. En canvi, els Pirineus blancs estan completament al marge dels fluxos turístics i es basen de forma essencial en el mercat de proximitat. I en un mercat estancat, és difícil cercar elements diferencials que permetin capturar visitants als gegants dels Alps, als incipients mercats de l'est o els països nòrdics. Amb un mercat intern amb tendència al decreixement, el turisme és l'oportunitat de les grans estacions catalanes. Mentre que per a un esquiador de dia, el forfait representa el 26% de la despesa i el transport el 29%, els turistes de neu inverteixen en aquests dos conceptes un 32%. La meitat versus un terç. El turisme és un bon negoci per a les estacions, però especialment és un bon negoci per als territoris.

El Pla Director de les estacions de muntanya (2006) proposava un pla d'acció realista, que tenia com a objectiu revitalitzar un subsector estancat. Les dades demostren que el pla no ha tingut efecte, tot i que la crisi podria explicar parcialment la seva inanició. Només Baqueira - Beret i Masella - La Molina superen les 70 pistes i tenen capacitat per a moure més de 20.000 viatgers per hora. Baquèira, per exemple, ha tancat la temporada amb uns 760.000 esquiadors, mentre que Masella ha arribat a la meitat. El problema és que amb millors connexions, amb inversions puntuals, o amb una nova estratègia de promoció (les claus del pla), la neu catalana no destacarà en el mercat internacional.

Catalunya té dos grans imans turístics, que són Barcelona i el litoral. I aquest és el valor afegit del turisme blanc del país. L'única forma de competir amb la potència alpina o el pedigrí nòrdic és sumar l'oferta de neu i una altra àncora, especialment la capital catalana. Tres dies d'esquí i dos dies a Barcelona, per exemple. Aquesta seria una oferta competitiva, que beneficia el turisme blanc del país, però que també beneficia la ciutat comtal. La Sagrada Família, el MNAC, Cadaqués o Tossa són els arguments que podrien emprar les estacions catalanes. Això, i millors connexions, una millora de les instal·lacions o la diversificació de l'après-ski, naturalment. 

I ja tenim una segona peça del trencaclosques. Barcelona 2022 no és només un projecte olímpic. És també una estratègia turística, basada en el binomi Barcelona - neu o, també, el litoral - neu. Barcelona 92 va ser un èxit, perquè hi havia un pla de ciutat que anticipava el propi projecte olímpic. Barcelona 22 només té sentit si som capaços de dibuixar un rumb clar pel turisme de neu i de muntanya del país, si el pla és primer i el Jocs l'acompanyen. Fer uns Jocs amb l'única intenció de beneficiar-se dels Jocs, sense que hi hagi una bona previsió de l'escenari post-esdeveniment és una catàstrofe segura. Però sobre els efectes dels Jocs parlarem en el proper post.