01 de desembre 2013

El trajecte



El BlaBlaCar els havia unit en aquella benzinera als afores de Granollers. Els esperava vuit hores de viatge compartit. En un instant, tots tres van comprovar que estaven separats per un fossar polític. Els catalans han desenvolupat un agut instint de reconeixement i saben identificar els més mínim signe que  ajudi a saber de quin peu calça cadascú. En Guifré no podia més ser explícit, perquè vestia amb el kit de la Via Catalana. A Fernando el va delatar la cara de rebuig en veure l'estelada serigrafiada a las sabatilles d'en Guifré. Que en Josep era un dels de la tercera via ho van saber precisament per la manca de signes visibles: No reaccionà ni davant del 'buenos días' d'en Fernando ni l'exhibició alegòrica d'en Guifré. La manca de signes s'havia convertit paradoxalment en un signe més.

El Toyota Auris transitava veloç per l'AP-7 cap al sud. Josep, el propietari, havia preguntat -"Algú vol conduir?". En Fernando contestà ràpidament que no; en Guifré, que sí. En Josep seia al darrera i intentava trencar el silenci amb converses d'ascensor. -"Cal que corris tant?", preguntà en Fernando. -"Tenim pressa", respongué en Guifré. Els paisatges del Penedès contemplaven amb un somriure sorniguer la tensió continguda dins de l'Auris. És una escena molt freqüent a Catalunya. Educats amb tics britànics, els catalans eviten habitualment les converses tenses, de manera que tots tres buscaren el mínim denominador comú. O, si hem ser més precisos, s'escapoliren dels debats estèrils. Res de política, pensaren tots tres. Tampoc futbol. -"Segur que són de l'Espanyol", pensava en Guifré. Ni tan sols música. -"Aquest ens farà empassar la discogafia complerta d'en Sabina", pensava en Fernando mentre mirava en Josep amb un fals somriure.

Al segon peatge (-"N'estic fart" havia exclamat amb la boca petita en Guifré), les tres belgues aturades en el carril contigu, intercanviaven mirades de complicitat en aquell fugaç instant. El Mini accelerà i els tres passatgers es miraren el seu rastre amb un posat babau. Per un moment, compartiren confidències, amors d'estiu i dubtes sobre l'inextricable gènere femení. Hom diria que es creà una complicitat masculina espontània i un punt rudimentària. -"Les belgues són molt carinyoses", havia pontificat en Fernando, amb aquelles frases rotundes i absurdes dels homes que parlen de dones. -"No són belgues, són flamenques", replicà instintivament en Guifré. -"Què hi diu en el seu DNI?", preguntava en Fernando. -"Es pot ser belga i flamenc al mateix temps, com es pot ser taxidermista i casteller de forma simultània", intermedià en Josep, repetint un text après d'un blog sense visites.

Arribats a Tortosa, en Guifré suggerí que s'aturessin per dinar. -"No cal que engreixem el dèficit dinant fora del país", sentencià, ara sí amb una evident actitud combativa. -"I jo que em pensava que defensàveu els Països Catalans", contestà en Fernando. I deia Països Catalans amb un to burlesc, com una paròdia. -"Les taronges que mengem aquí seren valencianes i l'arròs dels restaurants de Castelló prové de l'Ebre. Mengis on mengis, els teus diners s'acabaran escampant", sentenciava en Josep amb aquella actitud setciències, que molestava tant els altres dos companys de viatge. -"Tot el dia tirant d'argumentari", saltà en Guifré, "no sabeu pas pensar per vosaltres mateixos?". Després d'unes hores d'armistici, la tensió havia esclatat i cada nou comentari generava una rèplica automàtica, com la salivera dels gossos de Pavlov. -"Podíem anar a menjar al Parador. Tenen un menú decent", havia proposat en Fernando. -"Això mateix. Ens anem al Parador!. I ens prenem un Soberano i fullegem El Mundo. I no voldràs fer una partida de pàdel també?", replicà en Guifré.

Els tres passatgers acabaren al restaurant de l'Ermita del Mig Camí. En Fernando havia suggerit el menú. En Guifré, que cadascú es demanés el que volgués. I en Josep, que compartissin el primer i que cadascú mengés el segon que volgués. En Guifré volia sortir fora; en Fernando, menjar dins la sala; i en Josep, sortir al pati del restaurant, que no ens ni ben bé dins ni ben bé fora. En Guifré volia vi; en Fernando, aigua o un refresc; en Josep, una mica de vi amb gasosa. De les vint-i-vuit preguntes que va formular el cambrer, no hi van coincidir en cap. Ni tan sols en la forma de pagar el compte. En Guifré volia pagar al comptat i en Fernando, amb la VISA. -"I tu que portes?", li preguntà en Guifré, "Traveller checks?".

El trànsit per Castelló va ser silenciós. Havien sortit de l'autopista i seguien la zigazaga de carreteres al costat del mar. La iaia cantava "Casa meu no hi és enlloc si tu ni estàs a prop" i en Josep movia els llavis amb els ulls tancats i deixava escapar un lleuger "I tu no hi ets mai a prooooooop". En Guifré dormia a la part de darrera, o ho feia veure.  I en Fernando conduïa concentrat, seguint les indicacions de l'ordinador de l'híbrid. I quan el trajecte havia entrat en un pacte de silenci, de sobte el cotxe espelí un estrany so que desvetllà la quietud de l'estança. Poc després un altre so interrompí la pau del vehicle i tots assumiren la inevitable pana. Finalmentment, aturaren el vehicle en una cuneta i sortiren astorats. -"Mai havia tingut cap avaria aquest cotxe. Ni un problema en quatre anys", s'excusava en Josep. El triangle i els llums d'emergència avisaven els camioners de la incidència, mentre en Josep vestit amb un armilla reflectant negociava amb l'assegurança.

El mini llampant aparegué de sobte i s'aturà en passar al costat dels tres passatgers. Instintivament, el cotxe aparcà just davant i les tres turistes sortiren del vehicle entre rialles i mirades. -"Bonjour, mademoiselles, ça va?", s'hi adreçà ràpidament en Guifré. -"Per què no hi parles en flamenc, tu?", replicà en Fernando. -"Perquè no sé parlar-ho, tap de suro", contestà molest en Guifré. Després d'un intercanvi de converses en un francès acadèmic, en Guifré ressumí la situació. -"Tenen dos espais lliures i van en la nostra direcció. S'han ofert a portar-nos fins a la destinació". Tots tres sabien que aquella invitació obria moltes altres portes. Tots tres eren conscients de les possibilitats que oferia aquell nou trajecte europeu. -"Som tres i tenim dues places. Com ho fem?", preguntava Fernando. "Un referèndum", suggerí en Guifré. -"De cap manera", respongué en Fernando. -"Quines opcions proposes?", intermediava en Josep. Una hora més tard encara discutien la forma de posar-se d'acord, mentre les belgues s'impacientaven a la cuneta, fora del seu Mini carbassa.

I ara que arriba la nit, encara discuteixen. Les noies amb el Mini ja han desaparegut fa estona. I un camió carregat de joguines índies s'apropa a la cuneta a molta velocitat mentre el conductor hindú taral·leja l'últim èxit de l'Aiswharya Ria.

1 comentari:

Toy folloso ha dit...

Jo tampoc m´hagés quedat a esperar la grua.