01 de juny 2014

I si les llengües no fossin oficials?



No tinc massa clar que el català hagi de ser una llengua oficial de la Unió Europea. De fet, no tinc massa clar que cap llengua hagi de ser oficial a la Unió Europea. No acabo d'entendre els avantatges per a Malta de tenir les resolucions de la UE en maltès, ni el que guanya el txec amb la traducció de les directives europees sobre pesca marítima. Imaginem per un moment que la Unió Europea no té cap llengua oficial. Imaginem que la major part de les directives es publiquen en un sol idioma i que amplien el número de traduccions d'acord amb l'interès potencial de cada document. 

Quines banderes onegen en els hotels?. Onegen les banderes dels principals països d'origen de l'establiment, de manera que si cada vegada venen més canadencs, és possible que el propietari decideixi substituir-la per la de Noruega. El menú de la carta està en sis idiomes, perquè amb aquests idiomes es cobreix la major part de la demanda potencial. I si aquell estiu el restaurant s'omple de portuguesos, és probable que el propietari decideixi incorporar aquesta llengua. No crec que hagi d'exisitir una llei que obligui els establiments a redactar les cartes en uns idiomes determinats. 

No s'equivoquin. M'agraden les llengües. He escrit sobre això. Crec que les llengües s'han de protegir pels mateixos motius que estic convençut que hem de protegir els parcs naturals o les esglésies romàniques. Però no tinc clar que la millor resposta a la protecció d'una llengua sigui fer-la oficial. 

Llengües oficials

La creació dels estats nació creà l'artifici de la nació culturalment homogènia, en la que l'èxit del projecte de nació depenia de l'absència de diferències internes. En nom de les llengües oficials, els grans estats nació del XIX ofegaren la riquesa lingüística del món i la limitaren a llengües úniques, en les que fins i tot els dialectes eren considerats residus arcaics de l'Antic Règim. La idea herderiana de cultura es basava en la cerca d'identitats col·lectives, que donaven sentit al relat de nació. 

L'estat nació ja no té sentit en una societat mòbil, líquida, amb orígens i destinacions diverses. Hem après que la diversitat és compatible amb el concepte de nació i, ben al contrari, que no hi ha projecte col·lectiu si no és des de l'assumpció de la pluralitat i el respecte a les minories. Més enllà de la voluntat d'esdevenir nació, una nació no és res. No hi ha cap argument a priori que justifiqui una nació, no hi ha nacions immanents, perquè la nació és exactament la voluntat de ser-ho. Les referències històriques, culturals, geogràfiques no són arguments que expliquen una nació. Ni tampoc les lingüístiques. És una nació el poble que vol ser nació. I punt. 

Pot existir un estat sense llengua oficial?. Certament. N'hi ha un grapat de països que no en tenen. El més conegut és el cas dels Estats Units, que no esmenta en cap disposició constitucional quina és la llengua del país. Tampoc, per exemple, a Argentina, a l'Uruguai, Xile o el Regne Unit. I si viatges a aquests països no notes un conflicte lingüístic massa rellevant.

Llengües a les constitucions

Quan les llengües entren a les constitucions, comencem a crear problemes. Si els catalans volen (volem) que la llengua vehicular a l'ensenyament sigui el català, així hauria de ser. Si la Constitució no parlés de llengua, les decisions sobre la llengua serien competències dels governs, de la mateixa manera que les decisions sobre els parcs naturals o les esglésies romàniques també són dels governs. Si la gent vol que les escoles emprin el català com a llengua de comunicació, votaran els partits que ho proposin i aquests partits formaran governs que ho portaran a terme. 

Si en el futur, l'ús de l'anglès esdevé majoritari i la major part de la població considera que aquest hauria de ser l'idioma comú per afavorir la immigració de professionals i l'atracció de talent, haurien de poder fer-ho. Si la meva Universitat decideix que ha de fer totes les classe en anglès o en castellà perquè és l'única via de supervivència en un mercat global, hauria de poder fer-ho. 

El concepte de llengua oficial només crea problemes. A la Unió Europea, només aporta tones de documents oficials que ningú no es llegeix traduïdes a desenes de llengües, quan la major part de les persones que les consulten llegeixen sense problemes en anglès. A Espanya, crea absurdes tensions i unes poques famílies invoquen uns drets que ningú no entén i generen un conflicteque no existeix. I a Catalunya, el debat sobre quines haurien de ser les llengües oficials de la Constitució d'un hipòtetic estat és una forma de condemnar les properes generacions a acceptar una cosmologia lingüística que sens dubte canviarà. 

1 comentari:

Rafel ha dit...

Totalment d'acord. La llei de la generalitat que obliga a retolar en català i a fer totes les publicitats al menys en català no deixa de ser una dictadura.
Es com si obliguessin a totes les parelles a casarse, perque el governants son católics i apostólics.