16 de juny 2014

Kramer contra Kramer

Acabo de rebre un nou missatge en el que es compara Espanya amb l'excrement d'una iguana. Ja no recordo si parla de futbol i primes milionàries, de censures monàrquiques o de l'atur que no s'atura. L'he desat a la carpeta SpainIsAShit, plena de infografies, escrits, dibuixos, videos i relats que consideren Espanya un híbrid entre Corea del Nord i Haití. 

De vegades, els documents cauen en les generalitzacions que només fan els racistes. I si a Espanya un individu mata un gos, els espanyols són canicides. De vegades, es basen en dades falses o incorrectes, de manera que ni Espanya té més aeroports que ningú ni és un país de funcionaris, malgrat els tres-cents escrits que rebo cada dia que es jugarien la cama dreta de Messi. De vegades, posen llum sobre una dada però ignoren moltes altres. I sí, és cert que a Espanya el nivell d'anglès és patètic, la innovació una quimera i l'atur és estratosfèric. Tant cert com que Espanya és el país del món més tolerant amb l'homosexualitat, que el nivell dels serveis públics és raonable i l'extrema dreta és invisible.

Conec casos similars. Ell es vol separar. L'escoltes pacientment. I t'explica que ella és un error a la seva existència, un accident del destí. T'explica que ell només té virtuts i ella, només defectes. L'escoltes i calles, però saps que uns anys més tard, quan la separació sigui un record vague, descobrirà  que ella cantava com ningú aquell bolero i sabia somriure quan ell més necessitava un somriure. Calles, però saps que aquella separació basada en un excés, en un absurd intent de justificar-se, es basarà en dues mentides: L'horror d'ella i l'aura d'ell.

Continuo acumulant correus que parlen de l'horror d'Espanya. I callo. Penso, però, que no és cert que Espanya és el forat negre que em dibuixen amb la traça d'un escolar amb plastidecor. Penso, també, que Catalunya no és el paradís càlid i amable que em descriuen amb la caligrafia forçada d'una invitació de casament. Penso, en fi, que aquesta separació es basa en dues mentides, l'horror d'ella i l'aura d'ell. I que tot plegat seria més senzill, més raonable i més sincer si l'únic argument que expliqués l'adéu fos un perquè sí. Plego perquè vull plegar. I dir adéu. I repassar junts l'àlbum Hoffmann dels instants viscuts, sense rancúnies ni insults. I desitjar-se sort. Potser així tot seria més senzill. Potser així, sí.