Model turístic i altres unicornis


El debat sobre el turisme de Barcelona està a punt de desplaçar les discussions sobre l'alineació del Barça o l'ingredient secret del Gin Tonic perfecte. Surts una nit qualsevol i després de les primeres converses d'introducció (quin temps que fa, s'ha separat en daixonses...) apareix inevitablement la reflexió sobre "el model turístic" de Barcelona. Per algú que estudia turisme és una situació excepcional. Normalment, només et truquen per demanar-te un web de vols econòmics o la millor ruta per Uzbekistan.

Si féssim un núvol de tags, apareixeirien paraules com gentrificació, massificació, parc temàtic, disneïtzació, qualitat, i sobretot model turístic. Deixeu-me fer sis reflexions sobre el "model turístic" de la ciutat i una proposta concreta. Ah, i si aneu a Uzbekistan, centreu-vos en la Ruta de la Seda, feu un esforç i pugeu fins a Moynaq i eviteu la capital.

1. Model és el que vols ser i el que ets

Alguns utilitzem la paraula "model turístic" per referir-nos a la construcció idealitzada de la ciutat que es fa normalment de forma consensuada, i que pren forma de document, de pla o de contracte programa. En aquest sentit, Barcelona té un model turístic que és el Pla BCN2015, que és un molt bon pla, i que recull moltes de les preocupacions que avui formen part dels debats de carrer. A banda d'una extensa documentació, el Pla fa una proposta estratègica basada en 20 punts carregats de sentit comú. Si hem de parlar de model de Barcelona en termes teòrics, fem-ho amb aquest document.

Hi ha una altra acepció de "model", que és la simplificació de la realitat, és a dir, no tant el projecte com allò que realment ha esdevingut. Es parla del "model turístic" per referir-se a allò que és avui el turisme de la ciutat, la descripció dels elements bàsics que integren l'organització turística de la ciutat. De vegades, aquest "model" (aquesta simplificació de la realitat) és percebuda com el resultat d'un pla previ, d'un model en el sentit de projecte. Moltes de les queixes sobre el "model turístic" de Barcelona fan aquest exercici: Es refereixen a la realitat de la ciutat i consideren que aquesta realitat és el resultat d'un pla previ, concebut des de les administracions i els poders econòmics. Mireu, per exemple, què diu la CUP

2. No hi ha "un model" turístic a Barcelona

La realitat és que no hi ha "un model" turístic a la ciutat, no es pot ressumir la complexitat de les dinàmiques turístiques de la capital amb uns pocs ítems, que és el que ha de fer un bon model. La Barcelona turística és la suma de diverses peces, que no tenen res es comú. L'aposta per les fires internacionals crea "turistes", que són en realitat venedors d'apps de mòbil, de maquinària de processament d'embotits o de grues d'alta precisió. Els qui venen a fer negocis (obrir una línia de franquícies, tancar una delegació, crear una estratègia de màrqueting 2.0) dormen en hotels i consten en les estadístiques com a tals, però és poc probable que pugin al bus turístic. És cert que el turisme d'oci és majoritari a la ciutat, però això aixopluga els seguidors de l'Ajax que van a veure el seu equip al Camp Nou, els entusiastes de la música electrònica que es compren l'entrada complerta del Sónar, els admiradors de l'obra de Miró, els backpapers australians que recorren Europa o un italià gastrònom que s'ha desplaçat des de Roma per sopar al Ticket.

Parlar de turisme a Barcelona de forma genèrica és com referir-se al futur de la indústria del Vallès o les possibilitats de l'agricultura de les Terres de l'Ebre. De fet, hi ha peces del turisme que entren en conflicte amb altres peces. Hi ha turismes en conflictes amb altres turismes. Per tant, quan es diu que el "model turístic" de la ciutat ha entrat en crisi, honestament no sé ben bé què volen dir.

3. Els agents privats turístics són plurals

De la mateixa manera que no existeix "el turista" de Barcelona, tampoc existeix l'hoteler de Barcelona. D'entrada, la despesa hotelera és només un fragment de la despesa global del turisme, de manera que un guia, un comerciant, un taxista, un restaurador, el responsable d'un museu o el dissenyador d'una app que orienta els visitants són agents turístics, tal com ho és el propietari d'una cadena hotelera. Tampoc entre els hotels hi ha homogeneïtat, ja que hi trobem grans cadenes multinacionals, hotels de gama mitjana, petits hostals o pensions gestionades gairebé de forma familiar.

Convé recordar també que a banda de l'impacte directe del turisme, és a dir, la despesa que fa un turista durant la seva estada, existeix un impacte indirecte i un impacte induït. L'impacte indirecte mesura l'efecte de la indústria turística sobre els seus proveïdors de béns i serveis. I gràcies al compte satèl·lit del turisme català, sabem per exemple que el sector agroalimentari català està molt vinculat amb l'activitat turística del país. No vull fer una apologia del turisme amb aquesta afirmació, perquè tots els sectors econòmics generen efectes multiplicadors. Em limito a constatar que "el sector turístic" és una constel·lació d'agents grans, petits, mitjans, transnacionals, locals, tradicionals, innovadors, que no tenen cabuda en la simplificació del "lobby hoteler".

4. Les relacions causals són complexes

En el mecanisme de rellotgeria de les ciutats metropolitanes, cada efecte és el resultat de moltes causes simultànies. En canvi, en aquest debat hi ha una tendència a situar el turisme com a agent causal directe d'efectes urbans no desitjats. ¿És el turisme el responsable de la gentrificació del centre de la ciutat, de la substitució de botigues tradicionals per franquícies impersonals, de la deserció ciutadana de l'espai públic o del caràcter multitudinari de les festes tradicionals?. Si ens traslladem a grans ciutats amb escassa activitat turística (Lyó, Dortmund, Rotterdam, Minsk...), podem veure els mateixos processos: gentrificació dels centres urbans, desaparició del teixit comercial clàssic, proliferació de franquícies globals (de zaras a starbucks), poca presència en els espais públics... Hi ha una dinàmica a les grans ciutats europees que provoca una crisi de la ciutat tradicional, i que és el resultat de l'aliança entre causes molt diverses.

És cert que algunes dinàmiques turístiques poden accelerar aquest procés. També és cert que altres mecanismes turístics poden ser un bon aliat. Hi ha cohorts de turistes interessats en la gastronomia local, en els mercats de proximitat o en el comerç tradicional. I també hi ha cohorts de locals que freqüenten els fast food, que compren en grans superfícies i que no han trepitjat mai un parc de la ciutat.

5. No hi ha una "Barcelona real"

La ciutat dels turistes no és la ciutat real. Aquesta és la tesi central dels ideòlegs de l’antiturisme. És veritat que la ciutat dels turistes no és la ciutat real. Però és que cap ciutat no ho és. Els turistes han construït uns itineraris urbans que segueixen com un ritual, malgrat la seva percepció de llibertat. És cert que consumeixen un fragment de la ciutat i el prenen per un tot: els turistes que transiten per Barcelona en realitat només transiten per uns quants carrers de la ciutat. Però els barcelonins han creat també la seva geografia urbana particular, i si resseguim els seus passos, veurem un gran buit, espais ignorats pels mateixos residents. Totes les ciutats viscudes són necessàriament una minúscula part de la ciutat real, que en realitat no existeix. Ni tan sols és la suma dels fragments. 

Però la crítica contra la ciutat fingida té una segona variant. Alguns diuen que el turisme crea una realitat virtual, allunyada de la identitat de Barcelona; que ignora la veritable identitat de la ciutat i ha creat una versió light, senzilla, immediata i falsa. Però, quina és la identitat de Barcelona? I, encara més: qui és el cronista acreditat per desvetllar-la? Alguns veuen la “veritat” en el conflicte social i per això constaten més vida fora del MACBA que a dins. Jo crec que la Barcelona dels okupes, dels locutoris i de les whiskeries no és necessàriament la ciutat real. Com tampoc no ho és la ciutat obrera, la ciutat burgesa o la ciutat dels estudiants. L’error essencial de la crítica contra el turisme és pensar que existeix una ciutat de veritat, real, al marge dels fluxos turístics. 

La identitat de la ciutat és en realitat una construcció social. I el turisme és un agent més (un agent important) en la construcció d’aquesta identitat. Com ho poden ser el cinema, la literatura, l’experiència personal o l’evocació. El turisme no és un agent contra la identitat de Barcelona, sinó que és un element més d’aquesta identitat. Primer, perquè contribueix a crear-la i difondre-la. I segon, perquè els turistes formen part del paisatge urbà: són una peça més de la realitat. Per això, quan Woody Allen filma una pel·lícula a Barcelona no amaga els turistes, sinó que els integra dins de la seva mirada, perquè no és possible imaginar la Barcelona contemporània sense turistes de la mateixa manera que no podem dibuixar la ciutat del tombant de segle sense les fàbriques més enllà de la Ciutadella.

6. Les ciutats mundials són cosmopolites

Barcelona és una ciutat global, un referent universal conegut a l'Índia, a Alaska i a Crimea. És, com totes les ciutats globals, un imant d'activitat, de capitals, d'idees, de talent i de persones. Aquesta és una derivada de la seva condició de ciutat mundial. I és lògic: Les persones volen veure i volen viure en les ciutats que ofereixen oportunitats, connexions i l'extraordinari espectacle de la creativitat humana. Recorden aquella sensació la primera vegada que trepitjaren Londres?. Moltes persones visiten o s'instal·len a Barcelona atrets per la seva enorme capacitat de generar una experiència profunda, com un viatge psicodèlic.

Això genera tres efectes que alteren el fràgil equilibri d'una ciutat tradicional. En primer lloc, la ciutat es densifica, hi ha un ús molt intensiu de l'espai urbà, especialment d'unes àrees molt determinades. En segon lloc, la ciutat acull ètnies, religions, patrons culturals i cosmologies molt diverses. I en tercer lloc, molts usuaris de la ciutat són efímers, temporals. Tant els turistes, com els visitants, com els estudiants, com els backpackers, com els residents a la recerca d'oportunitats hi són, però marxaran. Tot plegat crea una atmosfera urbana inèdita, molt més líquida, molt més fràgil, però també estimulant, creativa i diversa. 

La ciutat pot renunciar a la seva condició de ciutat món. Pot iniciar un procés complex d'expulsió de talent, d'empreses, d'estudiants, de turistes i de diversitat i intentar recuperar l'atmosfera urbana de principis del XX, la ciutat dels prodigis. O pot intentar gestionar aquest caràcter cosmopolita amb una revindicació activa dels seus elements nuclears, amb una resistència beligerant contra l'aiguabarreig uniformador. Crec que en la crítica al turisme hi ha quelcom de més profund, que és la desorientació d'una ciutat adolescent, que sent una nostalgia sobrevinguda de la ciutat que un dia fou. I com totes les nostàlgies, amb una barreja entre realitat i ficció, amb una visió deformada que et fa pensar que tot els temps passats foren millors. 

Una proposta

No és possible un projecte turístic desvinculat del projecte de ciutat. Jo crec que Barcelona pot ser una ciutat global, un node internacional que és capaç de crear oportunitats, idees, projectes i grans iniciatives. Aquesta condició és fràgil i inestable, perquè el tsunami asiàtic està creant desenes de ciutats competidores, que aspiren a esdevenir ciutats globals. I perquè Europa és un continent de ciutats extraordinàries, disposades a recuperar una fortalesa perduda. Barcelona pot ser una ciutat hospitalària i oberta. I ha d'assumir que la seva estratègia internacional crearà densitats i crearà diversitats. I que inevitablement atreurà turistes. 

Simultàniament, la ciutat ha de crear una estratègia de recuperació dels seus barris. Fer dels barris l'escala natural de les identitats locals, de la presa de decisions, de la democràcia directa, de la gestió urbanística, del disseny d'activitats, de l'assaig de noves formes de relacions econòmiques, de la protecció d'allò que és nuclear. No és una estratègia pública, sinó col·lectiva. No podem desplaçar la responsabilitat del que ha passat o del que cal fer a l'Ajuntament. És un procés compartit en el que totes les petites decisions (com em desplaço, on compro, com en relaciono,...) afecten al projecte de l'entorn immediat. El barri permet recuperar l'escala humana de la ciutat i contrapesar les tensions d'una ciutat global.

Un model de turisme?. Millor un model ciutat. La meva proposta seria aquesta: Una ciutat global, una ciutat amb vocació unniversal, construïda i gestionada des dels seus barris, dinàmics i diversos. Una versió més de la dialèctica local - global, que mou el món contemporani. 

Comentaris

Anònim ha dit…
Aquest post supera fins i tot l'anterior. És el més sensa i clarivident que he llegit sobre Barcelona en els últims anys. Gràcies per aquest esforç, DonAire.

Sergi C.
Anònim ha dit…
Totalment d'acord, afarrar-se a la idea que hi ha una ciutat real i una turística que trapitja la primera és un error. Gràcies, m'ha agradat de veritat tota la reflexió.
Xesca
Anònim ha dit…
Ens em de treure el barret devant un discurs tan clarivident i contundent, la rao es qui vesteix aquest post. Gracies per una llum tan ilustrada en un mon tan vanal i frivol a vegades
Francesc Castro ha dit…
Hola,

felicitats per a una bona lectura de la realitat turística de Barcelona. Ara bé, perquè la teva anàlisi sigui completa falta una segona part. El debat -i així entenc que ho demanen molts veïns de la Barceloneta i d'altres barris i associacions locals- guanyaria si el portem del marc acadèmic al marc pràctic: Quina oferta turística és majoritària a Barcelona? Quins referents explota? N'hi ha d'altres amb prou entitat per vehicular propostes paral·leles? A qui s'adreça l'oferta majoritària? És de qualitat? Què promou? Per què la majoria d'operadors es mou entre Barcelona, Sitges-Montserrat i Girona? Qui és capaç de construir una oferta alternativa? Hi ha lloc per a propostes que incideixin en una Barcelona menys icònica? Etc.

Moure's en el marc polític, institucional o acadèmic és necessari però hi ha moments en què cal baixar a l'arena per esmolar les diagnosis i, sobretot, per esbossar un context molt més acurat a la realitat.

Has fet la primera part. Caldria veure què succeeix amb la segona.

Salut!
Anònim ha dit…
Benvolgut Francesc
escric desde la realitat, malgrat soc també docent, a hores mortes (poques per sort)
Es cert que Barcelona es un destí de platja, es un recurs que té i que cal explotar, es cert que el turista que mes surt a la prensa, penso que interesadament i mes a l'estiu quan no hi han noticies que destacar, es el de borratxera, perque que hi és, pero es un mes dels molts que hi han.
Jo sóc partidari d'un turisme de qualitat, de donar a coneixer altres realitats, pero les altres realitats estan preparades per acollir al turista? El turisme basicament del que es tracta, com industria es d'acollir al forani, i de vegades tinc dubtes de que el volguem de veritat, sembla com si nomes volguesim el seus centims i prou.
I el turista vol respecte, com nosaltres volem ser respectats. El que esta pasant a la Barceloneta es un problema del turista o o nomes del turista, o es una realitat d'una societat excesivament permisiva amb els excesos?
Moltes vegades carreguem les tintes sobre els gobernants,sobre que la policia no fa la seva feina, pero el cert es que jo quan vaig anar a Suissa i vaig tirar un paper d'un xiclet a terra, la bronca que em va fotre una senyora, va ser monumental. Tenia 14 anys i encara m'en recordo.
De l'altre post que ha publicat en Jose Antonio, el comentaré mes tard..
I amics Francesc, jo si crec es possible construir una altre realitat, mes responsable pero com apunta en Jose Antonio, em de participar-hi tots.
No pots ser nomes de dalt a baix, ni de baix a dalt com es preten que pasi ara a la Barceloneta, el risc de matar la gallina dels ous d'or ens afecta a tots. Per activa i per pasiva
Francesc Castro ha dit…
Hola Manel,

exacte, aquí voldria centrar el debat: en l'oferta. Poques veus n'han parlat i crec que és una part fonamental que l'anàlisi que dibuixa en José Antonio omet. Perquè al final, els comportaments incívics (de visitants però hem de dir que els residents no es queden curts) tenen a veure amb l'educació i no només amb el sector turístic.

Com bé dius, però, què hi ha de l'oferta? Està preparada per a un "altre" públic? Es continua vivint dels mateixos actius turístics que fa 20 anys? Per què la Barcelona Olímpica continua tan present? No hem avançat? No hi ha res més? Gaudí? Gastronomia? Què més?

Malauradament i a parer meu, gran part de la política turística ha estat dissenyada segons uns interessos polítics, urbanístics, empresarials, mercadotècnics, etc, que, sovint, no han tingut en compte altres factors. L'àmbit acadèmic -i ho vaig comprovar recentment al 3rd INTERNATIONAL CONFERENCE UNITWIN NETWORK UNESCO CHAIR "Culture, Tourism, Development"- també abusa excessivament del camp teòric, sociològic, etnogràfic i fins i tot filosòfic. I està molt bé, però falta l'opinió dels actors que, a la fi, són els que transformen una demanda en oferta.
Anònim ha dit…
Som el que mengem, i serem el que venem, ho tinc clar, els francesos venen glamour, lifestyle, nosaltres no venem, ens compren.
I no hi ha res mes economic que el turisme urbanita, es un lloc on el turista pot consumir temps d'una manera mes barata, i mes aqui, te platges, botigues, ramblas, places...
I si no vols gastar mases centims, apartaments, supermercats i a mes FREE tours, que per cert es la paraula clau mes buscada al consagrat cercador Google.
Avui mateix he acompanyat a 3 matrimonis de mitjana edat interesats per la gastronomia, que habien comprat una clase de cuina privada i estaben en uns apartaments de la Barceloneta, el seu poder adquisitiu no era baix.
Se que el meu cas es anecdotic, pero m'agradaria pensar que podem ser un desti de molta mes qualitat

Entrades populars