DURA RENTRÉE

Els viatges de tornada sempre són tristos. Són una mort petita. Un dia tornarem a aquell lloc però només per descobrir que el temps ha esborrat les traces d'un fugaç instant. Per això, quan tornem ens morim una mica. Per això sempre sona de fons la música d'un acordió rovellat.
Els vestits reials són ridículs quan no són contemplats. I a més poc útils si vols travesar el desert, la fértil Mesopotamia i els angostos camins més enllà de Zagros. Són ja més de cinquanta llunes de trajecte i l'escena de Betlem és només un record enterbolit. Han compartit els camins polsegosos de les portes del desert, la frondositat mística de la riba del Tigris i la quadrícula majestuosa de Persèpolis. S'han intercanviat petits trucs i velles fòrmules. Han jugat amb els silencis i les paraules. I han coincidit en la serena bellesa de Maria, l'estel que els ha guiat durant tot el periple.
La nit ja ha abraçat el camí quan els quatre reis arriben a Hadda, la ciutat alexandrina de torres d'ívori i carrers de marbre. En aquest punt es van trobar i en aquest punt se separaran. I tots pensen que en aquesta vella ciutat deixaran un pedaç de la seva existència. Fins a Hadda han arribat les notícies de l'extrema crueldat del Rei Herodes i el seu cruent etnocidi. Potser per això al matí següent un dels reis va ser trobat a peus de la torre més alta de la ciutat, amb el cos destrossat pel fort impacte. I poc després els altres tres reis partiren cap als seus reialmes i es despediren entre abraçades i unes llàgrimes invisibles.