DURA RENTRÉE
Els viatges de tornada sempre són tristos. Són una mort petita. Un dia tornarem a aquell lloc però només per descobrir que el temps ha esborrat les traces d'un fugaç instant. Per això, quan tornem ens morim una mica. Per això sempre sona de fons la música d'un acordió rovellat.
Els vestits reials són ridículs quan no són contemplats. I a més poc útils si vols travesar el desert, la fértil Mesopotamia i els angostos camins més enllà de Zagros. Són ja més de cinquanta llunes de trajecte i l'escena de Betlem és només un record enterbolit. Han compartit els camins polsegosos de les portes del desert, la frondositat mística de la riba del Tigris i la quadrícula majestuosa de Persèpolis. S'han intercanviat petits trucs i velles fòrmules. Han jugat amb els silencis i les paraules. I han coincidit en la serena bellesa de Maria, l'estel que els ha guiat durant tot el periple.
La nit ja ha abraçat el camí quan els quatre reis arriben a Hadda, la ciutat alexandrina de torres d'ívori i carrers de marbre. En aquest punt es van trobar i en aquest punt se separaran. I tots pensen que en aquesta vella ciutat deixaran un pedaç de la seva existència. Fins a Hadda han arribat les notícies de l'extrema crueldat del Rei Herodes i el seu cruent etnocidi. Potser per això al matí següent un dels reis va ser trobat a peus de la torre més alta de la ciutat, amb el cos destrossat pel fort impacte. I poc després els altres tres reis partiren cap als seus reialmes i es despediren entre abraçades i unes llàgrimes invisibles.
Comentaris
Els reis van marxar contents: sense or, sense encens i sense mirra. O dit d'una altra manera, havent-se desposseït objectualment i simbolicament a favor d'un nou arribat.
Un "nou" arribat en estat lluminós a la caverna. Dins la muntanya, en la matriu fecunda de la terranitat.
I el viatge de tornada, els va agradar tant i van i tornen cada any.
Del somni místicomàgic al so dels sabres...
Deu haver estat un xoc important...
Estàd d'acord amb tal demostració de... m'abstinc de qualificar-ho?
Un aplauso!
"...el español no atosiga, mientas que el catalán y el vasco, francamente, aburren."
Això ja és "rizar el rizo".
L'altre va a la defensiva i fa el que bonament pot.
Per cert, article recomanable:
http://www.avui.com/avui/diari/06/gen/09/129198.htm
@anònim 1
Crec que pot escriure en l'idioma que vulgui ja que tenim la sort d'entendre'ls perfectament.Valoro que un polític "baixi al ruedo" i sigui capaç de discutir i escriure "com un normal" jejejeje
Però reconec que quan escriu en català em fa certa il·lusió extra.
@ anonònim2
Crec que no t'has enterat de què va la pel·lícula.Amb perdó.
@ anònim3
Estic d'acord.
Ignasi. Gràcies. Tenia ganes de retrobar els teus comentaris. Subscric la conveniència (qie no exigència) de la identificació
Usuari 2. Estic d'acord amb que el nacionalisme (el nostre o el seu) no pot ser incompatible amb els ponts de diàleg.
Pedro. Tens raó
Usuari 3. He desenvolupat una teoria sobre tu. Crec que ets el redactor en cap de l'Avui i et dediques a fer posts de l'Avui en el meu blog (i suposo que en molts altres) per tal de fomentar la seva lectura. Ja he comentat que el llegeixo cada dia en l'edició digital. En tot cas, reconec que l'article és excel·lent. La símdrome del Sísif. Aquesta pot ser una bona definició de català: "Una persona que ha d'explicar cent vegades qüestions elementals i després, quan creu que comença a fer entendre algunes coses, ha de començar des de l'inici"
Per cert, no volem un estatut, volem un BON estatut, amb bilateralitat i un bon finaçamanent.
En una cosa sí que te doy la razón: A la chiíta callando. No sé si me explico.
http://revista.libertaddigital.com/articulo.php/1276231178
Le adjunto el link para que pueda defenderse convenientemente si lo desea.
Repeteix: enhorabona amic ....
Ara només et falta ser matxacat pel Federico ....
Quina xampa!!!!
Mucho animo ( aunque yo se que , que le pongan a uno a parir en LD es cuasi-orgasmico)
¡ Con la polémica del CAC te vas a salir !
Pronto empatas con Maragall ...
saludos