27 de juliol 2007

La vida en un blog

És difícil explicar una persona estranya al medi què és un blog. I encara és més difícil justificar "Per què escrius un blog?". No sé quants bloggers podrien respondre aquesta qüestió. Jo no. No sé per què ho faig. El blog és un espai postmodern, un realitat líquida que diria Bauman. Per això, és molt difícil teoritzar sobre blogs. Malgrat tot, els proposo uns apunts del natural.

L’espai exhibicionista

Els blogs són una forma d’exhibició col·lectiva, un striptease (les visites que m’aportarà aquesta paraula) de l’ànima. És difícil explicar les altes dosis de sinceritat que es destil·len en un blog; de vegades, sembla que estan escrits com si ningú els llegís realment, com si fos un simple “Estimat diari”, que actua com un auto-psicoanalista. Conec a determinades persones molt millor pels seus blogs que per les converses que hem intercanviat durant anys. És una de les paradoxes universals de l’acte d’escriure: la tendència irrenunciable a exhibir, a poc a poc, els forats més amagats de la teva personalitat. És molt probable que els blogs ensenyin el veritable jo, el que s’oculta sota la màscara de les relacions socials. Quin és doncs el món virtual i quin el món real?

L'espai inútil

Escriure un blog aporta pocs beneficis indirectes i cap benefici directe. Si apliquem la lògica del mercat, escriure un blog és una forma lamentable d'invertir el teu temps. És molt més rendible estudiar un Màster, aprendre anglès, apuntar-se a un curset, escriure cartes laudatòries al teu superior o espiar la competència. Per això, quan les empreses intenten bloguejar seguint el manual del neomarketing, només duren una setmana. En un món en el que cada gest, cada pensament, cada acte d’insubmissió està quantificat, empaquetat i disposat en un aparador per a la seva compra, els blogs semblen un residu del XVIII, una antiguitat com els rellotges de sol o els dirigibles, molt estètics però absolutament inútils.

L'espai col·lectiu

És freqüent llegir que els bloggers tenen una inflamació de l'ego. És possible. Certament, senten una profunda satisfacció per un increment sobtat de l'índex Technorati, per un salt en el Google Rank, per un augment del 10% de les visites o simplement per una dotzena de comentaris nous. També és molt difícil explicar un profà perquè és important que el teu Technorati sigui alt. Un índex tan superficial que no discrimina si algú parla bé de tu, si et posa a to o simplement si constes en el seu blogroll, per una estranya llei de cortesia.
Però en realitat, els blogs són una obra col·lectiva. La construcció de significats (i de narracions) en els blogs mai és una obra personal. Les referències es creuen, es modifiquen, es plagien, es transformen i acaben creant una densa xarxa de narracions apòcrifes. No hi ha autors. Tots són una mica transmissors i una mica creadors. Aquest text que ara escric, com la Biblioteca que imaginà Borges, ja ha estat escrit de forma similar en un altre lloc. Potser jo no soc prou conscient i estic segur de viure un acte de profunda creació literària. Però moltes de les meves paraules són només la reverberació d’unes paraules que ja han estat escrites.

L’espai instantani

Potser han provat a veure un pack de la seva sèrie preferida. Intentin veure els capítols de CSI de fa dues temporades. No funciona. I no només perquè és possible que alguns capítols ja els hagin vist, sinó sobretot perquè sonen antics. CSI s’ha de veure el dilluns a la nit; si no, ja han caducat.
Els blogs no estan escrits amb una voluntat transcendent. Tots els bloggers tenim la sèrie temporal dels posts escrits en els últims anys, però aquest espai és perfectament prescindible. Ningú no tafaneja els registres històrics dels blogs, perquè ja han caducat. Els blogs es basen en la tecnologia RSS, que és un concepte molt volàtil, molt efímer. Això que escric ara es perdrà en el vent cibernètic en breu. Només quedarà un residu, potser una frase o una paraula en un lector que escriurà un dia un altre post. No hi ha sentit biogràfic, ni acumulació històrica.

L’espai relacional

Els blogs creen relacions. El més autista dels bloggers (i n’hi ha que ho són molt) llegeix els posts veïns, navega, deixa comentaris i, a poc a poc, enllaça uns posts amb uns altres. No és només l’espai col·lectiu al que em referia abans. Els blogs creen relacions virtuals que de vegades acaben essent relacions reals (el cafè, ho sé, Ignasi). Una de les paradoxes més sorprenents dels blogs és que tots hi entren (entrem) amb una actitud declamatòria i canviem ràpidament a un nivell conversador. Conec molta gent que ha deixat d’escriure el seu blog (tots ho farem un dia o un altre), però no en conec cap que hagi deixat de llegir els blogs dels altres. La blogosfera és un nou espai de comunicació social, un Second Life, en el que creem relacions espontànies basades en la paraula i en el contacte virtual (oxímoron).

L’espai improvisat

Cap on van els blogs?. Ningú ho sap. No hi ha uns conductors, ni uns programadors, ni uns legisladors. La blogosfera va néixer per combustió espontània, de manera fortuïta, i és impensable que pugui ser un espai governable. En certa manera, és una república àcrata, sense normes, ni lleis escrites, amb codis deontològics que no tenen cap sistema de pressió per a ser aplicats (més enllà de la pressió moral). Per això, hi ha un posts llargs i curts, documentats i indocumentats, reiteratius i innovadors, joies del disseny o atemptats contra el bon gust... Tot és possible i tot està per inventar.

25 de juliol 2007

L'altra Catalunya

Barcelona entra en la foscor. El presentador del Telenotícies narra els efectes del curtcircuit. Però no parla als barcelonins, perquè estan a les fosques i no poden veure la televisió. Durant aquella nit, les notícies estan explicades a l'altra Catalunya, la que no és Barcelona. Jo sostinc la teoria que els informatius de TV3 normalment estan narrats per i per a Barcelona. En canvi, aquella nit les notícies són per a l'altra Catalunya, la que no és Barcelona.

El subjecte passiu sí és la capital catalana. La major part del temps és dedicat a les tenebres del Passeig de Gràcia, del Raval o de Sant Gervasi. Els protagonistes de les notícies no es podran veure a la televisió. És una mica com els reportatges de la BBC sobre Kuala Lumpur o Bangalore, en la que un reporter, que normalment crida massa, explica a l'audiència anglesa què passa en un lloc recòndit del planeta. El reportatge de la negra Barcelona està recollint unes imatges per a una audiència que no és la filmada. De fet, els reporters se sentien una mica com a enviats especials.

Estava jo absort en aquesta curiosa paradoxa quan des de la finestra m'arriba una conversa en veu alta amb l'accent del carrer Balmes. I llavors me n'adono que les meves càbales no tenen cap fonament. Mitja Barcelona s'ha instal·lat entre Tossa i Palafrugell. Els habitants de Barcelona són els espectadors de la crisi de la seva ciutat des de la distància i comenten la desgràcia mentre degusten unes escopinyes a preu de llobregant. Penso que en realitat el problema ha afectat especialment als milers de turistes que acull la ciutat i que no tenen cap intenció de mirar la televisió catalana.

Per comprovar aquesta darrera hipòtesi, haurem d'estudiar les piràmides d'edat del Japó dintre de nous mesos. Ja ho veuen. Els problemes de les infrastructures a Catalunya afecten fins i tot la sobrepoblació dels països asiàtics. Ha arribat el moment de posar-hi remei.

23 de juliol 2007

Turismofobia

Estos días caniculares de censuras varias, el CCCB ha organizado el Simposio Internacional de Turismo Turismo XXL, con más patrocinadores que el Tour de Francia. Pongan en una coctelera a una docena de arquitectos, cuarto y mitad de adalides de la ecología integrista y un par de sociólogos/geógrafos, de ésos que vienen a España cada mes (como Edward Soja) y adornen con un escritor que pasaba por allí. El resultado es la enésima epifanía antiturística hoteleros, arrepentíos, la temporada se acaba, que sigue la estela de la nueva moda snob del momento: la turismofobia, Ignoro las cantidades que han aportado los múltiples patrocinadores del circo (Parlamento Europeo, Gobierno Español, Generalitat de Cataluña, Greenpeace, Colegio de Arquitectos...), pero intuyo que podían haber dedicado esas cantidades a menesteres más procelosos, como por ejemplo propiciar una revista científica sobre turismo en español.

Hay un centenar de nombres que podrían aportar datos, comentarios y algunas luces sobre el presente y el futuro del turismo (Urry, Cohen, Page, Vera, Anton, Eco o Llorenç Prats, por decir unos pocos). Pero la organización estimó que una de las pocas voces turísticas del simposio debía ser el exalcalde de Santa Susanna, Joan Campolier, condenado a ocho años de inhabilitación especial para cargo público por un delito de prevaricación administrativa. Sin comentarios. Y claro, con estos mimbres, la noticia de la que se hace eco la prensa son las declaraciones de Houellebecq, que seguramente es un excelente escritor, pero su capacidad analítica sobre el turismo es la misma que la puedan tener el Koala o Aramís Fuster. El escritor vaticinó la muerte del turismo español, la supervivencia de Ibiza como capital del sexo y las drogas y el éxito sin paliativos de Croacia, por cierto, uno de los principales organizadores del evento. Llámenme mal pensado. A todo esto, el señor Houellebecq no vive en Dubrovnik, Cazma o Trogir, sino en el Cabo de Gata.



Ante la ofensiva turismofóbica, me gustaría plantear mi particular decálogo:

1. El turismo ni es bueno ni es malo. Depende.

2. La gestión pública del turismo puede corregir los errores o los puede amplificar. En todo caso, si bien es cierto que la gestión pública no garantiza un "buen turismo", la no gestión pública asegura un "mal turismo".

3. El derecho al turismo debe ser un derecho universal. No una obligación, por supuesto.

4. Todas las personas que se desplazan por motivos de ocio son turistas. Los viajeros, los exploradores, los trotamundos o los alternativos son tan turistas como la familia Ulises en Benidorm.

5. Ninguna forma turística es a priori menos nociva que otra. Hay formas de turismo rural, urbano, natural o etnológico que hacen más estragos que el turismo litoral bien gestionado. Las laderas del Everest están saturadas de desechos y las playas de la Melanesia reciben los despojos de los yates de lujo.

6. El sector económico del turismo tiene la misma dignidad que la alta costura o la industria aeronáutica. Es cierto que hay chiringuitos infectos, pero España posee 20 cadenas hoteleras entre las 100 primeras del mundo y es líder en MICE, márqueting turístico, restauración o en gestión de megaeventos.

7. La mayoría de la gente detesta a los turistas, pero no renuncia a ser un turista. Cuando visita un parque natural y se encuentra con varias docenas de visitantes se pregunta "Y qué hacen éstos aquí?", pero no es capaz de responder: "Pues lo mismo que tú".

8. Es cierto que los espacios turísticos pueden ser burbujas aisladas de la identidad del lugar. Pero ha llegado el momento de debatir sobre qué es identidad, como se relaciona esa identidad con el turismo y por qué no se considera que el turismo también es identidad.

9. El turismo no es construcción. El 94% de la oferta de la Comunidad Valenciana no son ni hoteles ni cámpings. Si cartografiamos la incidencia espacial de los hoteles en la costa mediterránea, con la excepción de las Baleares, el impacto es ínfimo.

10. No hay plan de pueblo, comarca o región (incluso de un continente), que no apueste por la vía turística como la estrategia preferente de futuro. Aunque en el contexto contemporáneo, es cierto cualquier lugar puede ser turístico, eso no quiere decir que todos los lugares serán turísticos. La vía turística no es obligatoria y, en muchos casos, es rotundamente desaconsejable.

11 de juliol 2007

Parèntesi

Davant dels insistents rumors vull desmentir que la inactivitat d'aquest blog tingui res a veure amb la presència d'Scarlett Johanson a Barcelona. En els propers deu dies, no podré actualitzar aquesta bitàcola, per raons alienes a l'organització. Mentrestant, i per mantenir desperta la ment i l'esperit poden consultar altres bitàcoles de guàrdia:
Si la símdrome d'abstinència persisteix, provin a escoltar una estona en César Vidal de la Cope. Atenció. Facin això només en cas de necessitat extrema. Administrar en dosis molt petites. No conduir ni realitzar tasques perilloses mentre l'escoltin.

09 de juliol 2007

Travel Whislist

Éste es un meme turístico vía La papa concurrente. Ya saben que eso de los viajes forma parte de mi concepción de la existencia, o sea que no me puedo negar.

Quiero ir (por este orden) a
  • Beirut
  • Salvador de Bahía
  • San Petesburgo
  • Beijing
  • Ngoro Ngoro
  • Estambul
  • Serengeti
  • Agra
  • Copenhage
  • Berlín
Quiero volver (por este orden) a
  • Granada
  • Buenos Aires
  • Roma
  • Nueva York
  • Budapest
  • Cartagena de Indias
  • La Habana
  • Tokyo
  • Montreal
  • Savolinna
Este meme continúa su periplo por:

07 de juliol 2007

Agnès

A hores d'ara, Deckard ja ho sabia tot i no sabia res. Quinze dies abans, aquella noia dels ulls tristos l'havia demanat que iniciés una estranya recerca informàtica. Agnès havia patit un terrible accident, que li seccionà tots els seus records. Els metges li asseguraren que mai més recuperaria la memòria, que la seva amnèsia seria irreversible: la seva vida s'havia iniciat el 22 de febrer i tot el que l'havia precedit era un immens forat negre.

El doctor Eldon l'havien aconsellat que escrivís un diari amb les seves sensacions i, potser fou l'atzar o potser el destí, Agnès va iniciar un blog que relatava l'oceà de preguntes sense resposta, les nits en blanc, i aquella música llunyana que acompanyava els seus insomnis, com en una banda sonora. Poques setmanes després del seu primer post, ja havia creat una petita comunitat de visitants, nicks que entraven i sortien de la seva bitàcola com en un mosaic de converses. Per això, no li va sobtar aquell meme (el seu primer meme), que li obligava a escollir un blog entre tres bitàcoles seleccionades.

El dia següent, Agnès havia anat a demanar els serveis de Deckard. Tota la nit havia recorregut les entrades dels tres blogs del meme. Els tres estaven escrits per una dona. I, per alguna estranya convicció, Agnès sabia que una de les tres bloggers era ella. Sabia que un dels tres blogs amagava la resposta del seu forat negre. Sabia que un dels tres blogs li diria qui era ella. Deckard havia de rastrejar totes les traces que deixen els blogs i intentar deduir el passat d'Agnès. Era aquella escriptora marcada per la mort del seu fill petit?. Era la fotògrafa afogada pel sentiment de culpabilitat per la mort d'un motorista?. O era la dissenyadora que havia perdut els seus pares en un atemptat a Kosovo?.

Avui Deckard ho sabia tot i no sabia res. El primer que va descobrir és que els tres blogs eren falsos. Tot i que la seqüència dels posts es podien seguir en el temps fins a sis anys enrere, en realitat, totes les entrades havian estan introduïdes el mateix dia, el 21 de febrer. Deckard va esbrinar fàcilment que totes les entrades s'havien realitzat des del mateix ordinador; des de l'ordinador d'Agnès. Ara ja ho sabia tot, però no entenia res. Però en el darrer instant, quan va sentir que s'obria la porta de l'ascensor i que els passos d'Agnès s'apropaven a la porta, va mirar els tres blogs i va llençar una moneda a l'aire.

Tempus fugit

Demà faig 39 anys. Ho dic per a què tinguin temps d'enviar els seus diversos regals per missatger.

Un beso allá donde estés, tío. Tu recuerdo me acompañará siempre.

04 de juliol 2007

Dues campanyes

Avui els proposo dues campanyes.

Visitin un país àrab

El principal objectiu dels descerebrats d'Al Qaeda són els propis àrabs. El seu enemic declarat són els musulmans indulgents o els àrabs que no són musulmans. No només defensen una lectura ridícula dels textos sagrats (la usuliyya), sinó que a més volen imposar-la a tots els àrabs, creients o no. El seu objectiu és la creació d'una gran comunitat musulmana sense fronteres (Al Andalús inclòs), que viurà estrictament d'acord amb els cànons de la veu d'Alà, interpretada per aquestes ulemes ignorants.

Una pràctica molt comuna per assolir els objectius d'aquests terroristes és l'assassinat de turistes foranis. La Yamaa Islamiya va matar 64 turistes en el temple egipci de Hapshepsut el 1997, els radicals islamistes van atemptar contra una discoteca a Tuka (Bali) el 2002, uns membres de la facció Kelkal van disparar indiscriminadament contra uns turistes de Marraquesh i cinc explosions van matar 45 persones a Casablanca el 2003. Per això també, les destinacions del litoral mediterrani estan en el macabre recompte de l'ETA. Cada atemptat dóna lloc a varis anys sense turistes, el que representa la mort del sector i la crisi per les persones que hi treballen. I molts turistes occidentals són tan ignorants que cancel·len el seu viatge a Egipte o al Marroc per l'atemptat del Iemen. Aquest és l'objectiu essencial dels terroristes.


Jo proposo que combatem el terrorisme de forma activa. Cancel·lin els seus viatges a la Riviera Maya, a Cabo Verde, als fiords noruegs o a Canadà. Contractin un viatge a un país àrab. O a dos. La plaça Jemaa El-Fna de Marraquesh, les piràmides, el laberint del Caire, la bellíssima Sidi Bou Saïd, la mítica Petra, el vell fort d'Abu Dhabi, l'imponent Damasc, el souk de Tabrik, el perfil de l'Atles... Aquest és l'epicentre de la nostra civilització (entre el Tigris i l'Èufrates) i el pàlpit de 4.000 anys d'història. Si volen lluitar contra el terrorisme, visitin un país àrab.

Mirin aquest vídeo

Reconec que el vídeo no és gran cosa. És una forma molt poc imaginativa de promocionar el cinema europeu. Però aquest és el nou blanc de la versió polaca dels Dupont i Dupont, els pares de la moral catòlica europea, aquells que faran objecció de consciència contra l'assignatura Educació per a la Ciutadania, encara que superen els 50 anys i que siguin polacs. I jo crec que una pauta moral més efectiva que la síntesi kantiana, que la Declaracions dels Drets Humans o que els 10 manaments és fer tot allò que censurin els germans Kaczyński. Per tant, mirin aquest vídeo. Si som molts, amb una mica de sort, a un dels germans li donarà una crisi d'angoixa que transmetrà immediatament a l'altre bessó (es veu que entre els bessons passen aquestes coses). I els deixo, que em vull mirar un pack de 14 vídeos dels Teletubbies.