13 de novembre 2009

Una llei ha mossegat un diputat

La Comissió de Cooperació i Solidaritat del Parlament de Catalunya va propiciar que el Parlament català fos el primer parlament del món que aprovà una resolució contra les bombes de dispersió. És la Comissió la que aprova el Pla de Cooperació, la que decideix com repartir el pressupost de cooperació del país. Hem treballat amb enginyers sense fronteres, metges sense fronteres, el programa de protecció dels defensors dels drets humans, el combat del doctor Alonso contra la malària, els serveis civils per la pau, Intermón Oxfam, la Fundació Pax, el programa Stop bombes de dispersió, el programa del dret humà a la pau... No hi ha espai en aquesta bitàcola per a reproduir la tasca de la Comissió.

Hem acollit el kibakhuses i ens hem adscrit al programa antinuclear dels supervivents de Hiroshima i Nagasaki. Hem donat suport a la iniciativa del programa del dret humà a la pau. Hem forçat una resolució contra les bombes de dispersió. Hem participat directament en programes de cooperació. Hem supervisat processos electorals en diversos països del món, per a escampar la taca democràtica. Hem recolzat el valent Carlos Castresana i la seva creuada contra la impunitat. La immensa majoria de les vegades, amb acords unànims de tots els membres, deixant a l'entrada les picabaralles partidistes. Amb diputats brillants i preparats, com l'Anna Figueras, en Toni Comín, en Rafael López, en Lluís Postigo, en Miquel Carrillo o en Pepe Domingo.

Mai hem merescut l'atenció dels mitjans de comunicació. No han trobat cap forat entre els gols d'en Messi i els mitjons de l'Esperanza Aguirre per parlar de projectes de pau, de combat de la malària, d'ajut a la cooperació, de processos democràtics, de la justícia internacional. Fa uns pocs dies escrivia que aquesta Comissió representa el Parlament invisible, allò que mai serà portada de l'e-noticies, ni de El Periódico, ni de l'Avui, ni obrirà el Telenotícies.

Però estava equivocat. Aquesta setmana la Comissió ha ocupat totes les portades del país i més enllà. He rebut desenes de trucades, de demandes d'entrevistes i de correus electrònics. Ni entro ni surto en el tema de les traduccions. No és aquest el debat. La meva pregunta és: Segur que aquesta traducció és més important que la inversió contra la malària, que el combat contra les bombes de dispersió, que el pla de cooperació, que la no proliferació nuclear o que el dret internacional per la pau?. Són aquestes les nostres preocupacions col·lectives, les nostres aspiracions, les nostres converses de cafè?.

Ja no és notícia que un diputat aprovi una llei. En el nostre país, només és notícia si una llei ha mossegat un diputat. Sens dubte necessitem una altra política. Però avui vull deixar constància que necessitem uns altres mitjans de comunicació. Un altre periodisme és possible.

15 comentaris:

popota el jerki ha dit...

Molt d'acord.

Anònim ha dit...

Al fin alguien le puso el cascabel al gato. Te aviso que te van a comer con patatas, porque el gremio de periodistas tiene el sentido de autocrítica inversamente proporcional a su ego y su sentido corporativo. Te van a crucificar, pero tu inmolación es necesaria porque uno de los cánceres de este país es la mediocridad del Cuarto Poder.

Santi Benítez ha dit...

Hi ha dues formes de veure'l. La primera és que fas bé el teu treball quan ningú es fixa en ell, i el treball d'un diputat és aprovar lleis, i que siguin bones - la llista que has donat del que ha fet la Comissió sens dubte ho és-. L'altra forma de veure'l és que, quan no es fa bé el treball tot el món es fixa, i clar, els primers els periodistes, que ells també treballen... creo, però ho fan en un país en el qual el que ven periòdics i anuncis no és que s'aprovi una iniciativa per la pau, sinó que li arrenquin a algú les túniques de pell. En realitat, la culpa no la té la professió periodística, la té el públic que demanda cert tipus de notícies i rebutja altres.

Ôo-~

Rosanna ha dit...

Me'n recordo de una frase que tinc guardada: Hi ha notícies que no es publiquen perquè no fan vendre. Ni que les regalis, te les publiquen. La felicitat o la tendresa no són rendibles.Montserrat Roig (Barcelona 1946-1991)

Albert Medrán ha dit...

per coses com aquesta, encara som uns quants els què creiem en la política... i en la vostra feina

paco ha dit...

Estoy de acuerdo,pero hay que distinguir lo que es la critica interesada y lo que puede ser la critica de los que pensamos que hay cosas que se le supone que una comision de cooperación debe hacer y lo que está mal hecho y hay que rectificar.En lo de que tendrian que haber otros medios evidentemente.Un saludo y animos

Gemma Urgell ha dit...

Molt d'acord. Més que un nou periodisme, calen que els grans grups comunicatius s'autoanalitzin i mirin d'oferir un millor servei als seus lectors i a la democràcia en general. Hi ha moltes coses interessants que s'estan fent a nivell de la ciutadania, de les institucions, dels governs, ajuntaments, organitzacions ... però això, segons ells, "no ven". En fi... concepte molt mercantilista del periodisme.

Anònim ha dit...

No estic d'acord.

A la meva feina ningú no em felicita perquè faci les coses bé. No em despatxen i ja està. A banda d'això, tots, bons o dolents rebem el mateix regal per Nadal, tenim els mateixos dies de festa i cobrem el mateix. Això sí, si algun dia fico la pota em toquen el crostó.

Així ho veig jo. Una part important de la població creu que heu malgastat els diners públics, i s'emprenya. Afortunadament cada cop estem més cansats dels malbarataments que la "funció pública" fa dels nostres diners i per això és notícia.

Els polítics esteu massa acostumats a fer servir els periodistes (conscient o inconscientment) per fer-vos propaganda. Amagueu les vostres errades i enaltiu els errors dels altres. Enaltiu els vostres encerts i amagueu els dels rivals.

Què espereu?

Tot i les meves crítiques, felicitats pel bloc.

Josep Maria C. ha dit...

A l'anònim darrer:

Amb comentaris com aquests, la professió periodística perd una part del seu escàs prestigi. El que reclama en Donaire no és copets a l'esquena a la Comissió, sinó que els mitjans s'ocupin de temes que són realment importants. Jo també estic en temes de cooperació i és molt trist veure que mai serà notícia cap qüestió relacionada amb el que és proactiu i en canvi si hi ha tsunami o una desgràcia, llavors fem notícia del desconsol. I això està anestesiant la població perquè creu que no hi ha res a fer, quan s'està fent molt, dia a dia.

El problema dels mitjans és que són intocables. Ningú no pot criticar-los i com diu un altre anònim, a en Donaire li cauran pals de tots els mitjans, perquè com es veu en el teu comentari, la professió no perdona la crítica externa. Sou els millors, els més objectius i els més independents.

Ja fas un judici de valor sobre la traducció i dones per fet que és una despesa innecessària. És el mateix argument que utilitzen a Madrid per a prohibir el català al Congrés o a Brussel·les per a vetar el català al Parlament: És massa car. Si no comencem per dignificar la nostra llengua a casa nostra, al nostre Parlament, no esperem que després els de fora ens facin cas.

El més esperpèntic de la professió és el passotisme dels mitjans. L'agència Efe va difondre una nota plena d'errades i tots els mitjans s'hi van abonar sense que un trist becari es prengués la molèstia d'entrar al web del Parlament i contrastar la informació.

El problema és que els mitjans fixen el termòmetre de l'actualitat i han decidit que la cooperació no és noticiable i en canvi la catàstrofe sí que ho és.

Allà tu amb la teva consciència. Però si no us apliqueu una mica d'autocrítica, nem malament.

Anònim ha dit...

A proposito del periodismo.

http://www.elperiodismosecompra.com

Salvador Grifell ha dit...

Els mitjans de comunicació estan més interessats en la "cursa de cavalls", és a dir, en la confrontació que no pas en informar, realment, que fan els polítics.

Fent un paral·lelisme amb la premsa del cor, els mitjans de comunicació fan premsa groga política.

Notícies importants com les que apuntes o com les de l'aprovació per part del govern espanyol de l'eix ferroviari d'alta velocitat del Mediterrani-Cantàbric, que deixen al marge els ports catalans, passen desapercebuts malgrat la transcendència econòmica que decisions polítiques com aquesta tenen.

Salut!

Arturo ha dit...

Hola donaire, puc estar d'acord amb tu plenament en que és totalment injust que es valori tota la feina d'una comissió per només un fet. De fet estic d'acord en que no hauria de ser així.

Però no és menys cert que les coses s'han de fer bé tots els dies, i si no que li diguin als arquitectes del poliesportiu de Sant Boi (i a l'arquitecta municipal) per exemple . (i perdoneu pel comparatiu, però és una mica més del mateix)

De tota manera, i anant en el sentit de la teva crítica aquí hi ha un peix que es mossega la cua, ja que no se si esta molt clar si llegim el que llegim perquè ho publiquen els diaris, o el que publiquen els diaris és el que volem llegir.

Crec que la culpa és compartida.

Salutacions i ànims. M'agrada el teu bloc.

Anònim ha dit...

Gracias por la labor realizada, Sr. Donaire.
No estaría de menos, tampoco, que dedicara, en mi humilde opinión, un post al traductor castellano-catalán en el Parlamento. Lo cortés no quita lo valiente.
Miramos la luna, pero también nos fijamos en el dedo.
Saludos,
Carmen

Toni Sellas ha dit...

Doncs jo sí estic d'acord amb tu. I hi estic d'acord perquè després de 10 anys en el periodisme, i de 4 anys de doctorat, i de 5 anys formant futurs periodistes, cada vegada se'm fa més difícil il·lusionar-me per aquesta professió a casa nostra. Em pregunto quantes oportunitats li queden al periodisme enmig de tants interessos econòmics i polítics de les empreses periodístiques.
I en contar d'alguna opinió, jo sí penso que la feina ben feta sí que és notícia. No es tracta que us felicitin als membres de la comissió per la feina que feu bé, sinó que sigui notícia i sigui difosa als mitjans per la seva importància. Des del meu punt de vista, molt superior a la importància de la traducció dels nassos.
Ara, dit tot això, no renuncio a pensar que un altre periodisme és possible. I aquesta il·lusió és la que, de moment, encara em manté en una facultat de ciències de la comunicació per formar futurs professionals, i que tinguin criteri. Per sort, cada vegada hi ha més finestres per fer periodisme sense haver-nos de sotmetre necessariament als interessos de l'empresa periodística i els seus directius.
Ànims!

Anònim ha dit...

I ara te n'adones que Catalunya només és utilitzada per llençar-se els plats pel cap?