22 de desembre 2011

Després de la pluja. #aigüestorm



Ja tenim els efectes secundaris de la pluja d'idees sobre el Parc Nacional d'Aigüestortes, #aigüestorm No és fàcil innovar en una tipologia turística molt fràgil i massa previsible. Ja saben: caminar, passejar, admirar i poca cosa més. Aquestes són algunes de les propostes més singulars que ha deixar el brainstorming sobre el Parc. Els assessors del #teet01 escolliran les tres millors idees, però vostès també poden opinar en els comentaris. I ja saben: Una idea porta a una idea que porta a una idea que porta...

Globus amb fons de vidre. Sobrevolar el Parc amb un globus aerostàtic amb el fons transparent, com els vaixells amb fons de vidre de les Medes. No apte per a persones amb vertigen.

Hotel de fang. El fang és un material tradicional en les construccions del Pirineu. Un petit hotel de fang, gairebé camuflat en la natura, permet viure l'experiència de la nit al Parc i de la textura orgànica del material.

Natura i moda. El PN. pot ser un excel·lent escenari per a les presentacions de col·leccions de dissenyadors locals i internacionals. Fer d'Aigüestortes una referència obligada en la presentació de catàlegs vinculats amb la moda, preferentment amb materials naturals.

Cinc sentits. Una experiència del Parc basada en l'estímul dels sentits: sentir el Parc, olorar el Parc, "degustar" el Parc i palpar el Parc. Descobrir que la natura és molt més que bones vistes.

Rutes solitàries. Un dispositiu amb GPS ofereix a cada visitant un recorregut únic i irrepetible, que té la intenció de posar en valor àrees desconegudes, fomentar la fidelització (cada visita és nova) i sobretot oferir als visitants el valor del silenci.

Làser 3d. Adaptació dels paintballs amb dispositius làser, que no generen cap efecte negatiu a l'espai natural, i ulleres 3D que permeten incorporar la realitat augmentada (óssos, esllavissades...). Adrenalina en el Parc, amb un baix impacte ambiental.

Boy scout training week. Programa de formació orientat al públic infantil. Durant una setmana, un equip de monitors formen els aspirants en orientació, els "senyals" de la natura, els rastres, la flora i la fauna...

Aigüestortes Film Commission. Convertir el PN. en la destinació més preparada per a la filmació d'exteriors de pel·lícules ambientades en espais naturals. Cada pel·lícula seria una excel·lent promoció del Parc.

"Trobem l'animal?". Orientats per un guia, un grup de visitants ha de trobar un animal pel Parc (una vaca, una ovella), en una zona delimitada, a partir dels rastres que va deixant. L'activitat es porta a terme de dia i també de nit.

Turisme de son. Producte orientat a facilitar que els visitants puguin descansar, fer cures de son, en un entorn natural, que combini el contacte amb l'entorn i un cert grau de comfort. 

El Parc de nit. Excursió guiada i en silenci pel Parc, amb l'ajut d'un guia especialitzat i d'una llum molt feble, que permeti viure l'experiència de la foscor. Els dies de lluna plena es caminarà sense cap llum artificial.

El bosc de la por. Ambientació del Parc, en la que es poden reviure alguns dels mites ancestrals de la cultura occidental situats en els boscos. Una experiència teatralitzada, amb l'ajut de sons i imatges, que permeti alliberar les nostres pors més ocultes.

Parc naturista. Creació d'una ruta en un sector allunyat del Parc, que permeti atreure el segment naturista. Viure la natura sense roba permet connectar millor amb la nostra condició animal.

Plataforma. "Ara hi caic". La plataforma, situada fora del perímetre del Parc, permet en primer lloc contemplar el paisatge des d'una alçada a la que s'hi accedeix mecànicament per l'interior; després, un joc de tobogans interiors fa baixar els visitants de forma sobtada.

El Parc en ruc català. Més que una visita en cavall, la visita en un ruc català ofereix una altra perspectiva, una marxa molt més relaxada i posa en valor una espècie autòctona.

Aprenent de pastor. Un producte turístic de varis dies, en el que uns pocs visitants poden experimentar el ritme del temps i el pas de les hores de la vida del pastor. 100% Slow tourism


32 comentaris:

Jose R. ha dit...

Pel moment jo faria un parell:

- Eliminar l'absurda norma que prohibeix fer vivac (no dic acampada) sinò vivac al Parc. En tota la resta del Pirineu inclòs el francés un muntanyer pot fer vivac sense acampar per sobre dels 2.000 m. Fins i tot a Parcs Naturals i Nacionals.

- Baixar la cota a la que poden pujar els "taxis". És un crim que puguin pujar tant amunt des d'Espot. Trobar turistes per sobre dels 2.300 no hauria de ser potenciat. Parlem d'alta muntanya, no de passejos per Collserolla o el Turó de l'Home. Allà hi mor gent.

- Lo del làser 3D jo flipo... no podem anar amb gossos perquè poden estressar els animals, no podem fer vivac perquè podem trepitjar al dormir flora autòctona, etc.. i volem fer paintball al Parc? És que no hi ha suficient "camp" a Catalunya per fer-ne a llocs on les externalitats negatives no siguin tant bèsties.

- Sobre lo de nanos orientant-se pel Parc és de traca... o bé les zones fàcils es troben hipermassificades i trilladíssimes (faries orientació urbana al Passeig de Gràcia o bé a un barri antic d'una ciutat?), o bé NO VOLEM que hi passi gent per dos motius: mantenir el mantell vegetal lo més intacte possible (per això preferim que hi vagin per camins) i perquè la gent a alta muntanya donant voltes es pot fer molt mal.

Lo de les "Rutes solitàries" al PN és o bé un fet impossible o un acte d'irresponsabilitat temerari. El PN es troba saturat de visitants a l'estiu, si sumem els que fan els Carros de Foc i els alpinistes allò és can pixa.. solitari només trobaràs alguns racons de la Vall Fosca i poc més, pretendre fer-ho es enviar a gent sense experiència a rutes poc transitades (i al PN he vist de tot-tot-i-tot) o bé a vies que no poden fer o que els hi dongui per fer caminates en racos poc transitat en invernals. NO HIJO NO. Les rutes poc transitades que les facin qui les pot fer, sinò estarem tot el dia fent rescats i lamentant-nos d'accidents evitables.

José Antonio Donaire ha dit...

Com havia dit en un altre post, #aiguestorm és un exercici d'imaginació per a la creació de nous productes. El seu objectiu no és fer propostes solvents, sinó estimular la imaginació i intentar sortir-se'n dels camins de sempre.

Els estudiants de turisme ja fan moltes pràctiques relacionades amb la planificació dels espais naturals i t'asseguro que tenen completament assumit els criteris de capacitat d'acollida, sostenibilitat, impacte...

Aquest exercici és una altra cosa: Un esforç per inventar-nos nous productes.

José Antonio Donaire ha dit...

Però deixa'm afegir alguns comentaris al to del teu escrit.

1. La major part de les activitats es poden portar a terme en espais perimetrals. Per exemple, els camins solitaris poden posar en valor la infinita xarxa de senders que va molt més enllà de la Vall de Boí.

2.- De fet, els Camins de Foc que tant et molesta transita en la seva major part per camins perimetrals, fora dels límits del Parc. Per cert, aquests camins de foc permeten ocupar les RCP de l'entorn fora dels caps de setmana i afavoreixen que la gent que intenta treure un rèdit econòmic del parc pugui substitir.

3.- Potser sí hi ha una marabunta de visitants al PN. Les estadístiques diuen que és un dels menys visitats de l'Estat, però en fi. Fixa't, un Parc Nacional estatal mig no arriba als 300.000 visitants anuals; un PN. nord-americà supera els 5 milions, ep!, amb pernoctació i alimentació inclosa. A més, en els parcs es paga una entrada d'uns 10 dòlars de mitjana.

4.- Això vol dir que els territoris es barallen per tenir un espai natural. Sens dubte, és un cas extrem. Però el que fem aquí es situar una immensa campana de vidre en el territori i fem tot el possible per a què hi vagi el menor número de visitants, duramt el menor temps possible. I de fet, la Vall de Boí no viu del Parc, sinó de les esglésies romàniques i, en menor mesura, de l'estació d'esquí.

5.- Entenc perfectament que la seguretat va davant de tot. Encara més que la funció essencial d'un parc nacional és la preservació. Però tal i com contempla la mateixa definicio de Parc Nacional de la UICN, també hem d'atreure visitants per a què tinguin una funció recreativa del Parc. Aquesta funció recreativa és la que genera activitat econòmica, afavoreix que la població es quedi en el territori i que la protecció sigui vista com un factor de dinamització del territori.

6.- Sovint, i ja sé que no és el teu cas, tendim a considerar els espais naturals com a espais tancats on només una elit molt preparada hi pot accedir-hi. És una forma de buidar els territoris i de convertir-los en museus naturals deshumanitzats, per al consum de metropolitans que odien els altres metropolitans.

Jose R. ha dit...

"La Vall de Boí" és lo més petit del PN, que és per a tú "l'àmbit perimetral". El Parc Nacional els accessos són molt verticals, la zona perimetral pot ser la Vall d'Aran sencera, la Vall Fosca, mitg Pallars... vers a saber. Ja hi ha "equipaments turístics" a llocs molt propers al Parc, hi ha l'intent d'obrir més pistes d'esquí per la zona i tots ells bastant qüestionables amb l'ús com a Parc Nacional. Pensa un moment, Espot ja mateix es troba "a tiro piedra" del PN, tiris per on tiris termines anant al PN. Estem parlant de zones que verticalment evolucionen molt, però que horitzontalment tenen molt poca distància.

Per cert, suposo que saps com va terminar tot el projecte turístic en la "zona perimetral" de la Vall Fosca.


Sobre la Carros de Foc, fins i tot aquesta zona perimetral és una zona d'alta muntanya. Fer volar coloms en aquestes zones és no entendre l'entorn del que parlem. La CF té un problema de sobresaturació dels refugis, uns refugis que no estan pensats per acollir centenars de persones, amb unes necessitats que els refugis es queden curts i la degradació és bastant gran, i els accidents que es produeixen quan fa una mica malt de temps massa poc asumibles.

No es que em molesti la gent que fa CF, de fet tinc clar que a l'estiu no puc pernoctar en cap refugi. El problema és que el PN prohibeix el vivaquejar en qualsevol de les formes. Aquest problema fa que hagis d'anar a refugi vulguis o no, uns refugis saturats. El mateix projecte de CF (que no és la Ruta de Pedals de Foc que sí que va per la zona perimetral) ha sigut positiu per dinamitzar l'economia dels 12 guardes de refugi, però no sé quin efecte econòmic real ha tingut a la zona. En canvi sí que es pot dir que l'efecte a l'ús raonable de la muntanya de forma sostenible l'ha apropat al màxim nivell de saturació.

No "aboliria" la CF, però sí, per exemple, obligaria als guardes de refugi a mantenir un % petit de llits que no es puguin reservar amb setmanes d'endevant, amb l'obligació d'acollir a qualsevol que arribi de nit encara que sigui als menjadors i eliminaria la prohibició de vivac (cap turista mai ho faria, fa molt fred per la nit a alta muntanya). El que no és de rebut és que un dia de malt temps la gent de muntanya que arriba com pot a la zona no pugui utilitzar els refugis per al seu sentit original.

- "Les estadístiques diuen que és un dels menys visitats de l'Estat" Clar! estem parlant d'alta muntanya no d'uns estanys que es poden recorrer en bicicleta, no fotis! És no entendre de quin entorns parles, el PN a l'hivern és intransitable sense coneixement bàsic d'alpinisme i alta muntanya, algú que no sap ni possar-se unes raquetes i uns crampons no anirà, l'hivern no hi ha PN a la pràctica per als turistes. Però, mentre que 500 persones pul·lulant per Doñana ni es troben, a Aigüestortes aquesta mateixa quantitat és una saturació.

- "un PN. nord-americà" Sí, parlem d'extenssió? parlem també de la diferència entre l'alta muntanya i el canyó del Colorat? I també a llocs com el "Gran Capitán" s'estan produïnt seriossos problemes de saturació i d'accidents.

- "la Vall de Boí no viu del Parc" La Vall de Boí NO es parc, és parc a partir de l'estany de Caballers, allà no hi puja més enllà com a turista "ni el tato". Compara això amb l'entrada d'Espot. Quantes persones pujen a l'estany de Sant Maurici i quantes patejen per Comalesbienes? Crec que tens una petita confusió de veure el PN i pensar en Boí, ningú que el conegui ni té en consideració Boí.

Jose R. ha dit...

" Però tal i com contempla la mateixa definicio de Parc Nacional de la UICN, també hem d'atreure visitants per a què tinguin una funció recreativa del Parc"

Els oscencs s'ho munten millor. Tenen el Parc de Possets-Maladeta, molt més complicat d'accedir-hi i no fan barrabassades com transformar la muntanya en un parc de visitants. Per sobre de 2.000 m. jo no facilitaria l'accès a cap turista, mai. És espai per senderistes i muntanyers, que tinguin un mínim de coneixement per anar-hi, que l'esforç físic sigui un tope per no trobar-nos amb "marrons" gratuits com els que s'han anat trobant. Allà, enlloc d'intentar fer el ronso pujant avis i excursions a més de 2.300m, però possant obstacles a l'ús alpinista de la muntanya, t'entrevisten en punts d'entrada, et demanen que faras i quin material hi portes i et donen consells si veuen que estas mal informat o et recomanen fer enrera si hi ha malt temps.

- "tendim a considerar els espais naturals com a espais tancats on només una elit molt preparada hi pot accedir-hi"
Si això es fes una mica més no patiríem aberracions que s'hi donen. Les estadístiques de rescataments d'alta muntanya seria bó que es mirès una mica amb lupa. Grups d'escoltes que són portats per adolescents o joves sense cap coneixement i es queden sense aigüa, gent que es perd o cau en llocs on no haurien de ser-hi per manca ja no de coneixement o d'experiència sinò ni tan sols de consciència d'on son. I per sort molts dels llocs on hi ha problemes de saturació ja hi ha cert descarte per l'esforç físic que és necessari per arribar-hi (sinò els problemes de saturació del Perdido, Pica d'Estats, Canigó o Aneto serien encara molt més grans), actualment tal i com esta concebut el PN d'Aigüestortes és una aberració. Un vell estil d'entrendre la muntanya heretat dels suïssos que perforaren l'Eiger per ficar un cremallera i envien gent a pelo a més de 3.000m.

Per entendre'ns el PN és considerat pel món de la muntanya un terreny sacrificat a l'altar del turisme, com Núria, per exemple (encara que aquí, fins i tot, les coses no són tant greus). Molt a prop la zona del Cetarscan i el Montroig és el que podria continuar sent el PN.

Un exemple del que es pot fer bó, seria la zona de Pont d'Espagne, a molt baix hi ha un espai per famílies, per senderisme molt senzill. Hi ha un telecabina que et puja al primer dels estanys, però no més enllà... cap pista que et derivi a alçada, cap camí obert i gran que et faci anar cap amunt, a les Oulettes de Gaube accedeixes per un camí ja més difícil, només per a muntanyers i senderistes. No convida a caminar en mocasins, i molt menys un 4x4 et porta. Al llac, bar, tumbones, camins oberts, més amunt, camí d'un punt molt i molt maco del pirineu, la nord del Vignemale, només camins de muntanyers. Perquè sinò a les Oulettes allà sobre els 2.300m on moren els glaciars de la nord del Vignemale i es veuen els darrers seracs pirinencs no hi podria sostenir més que unes quantes decenes de persones. Es divideixen els espais d'ussos, una mica com a Núria on es canalitza al turista a fer passejades pel camí de les creus o a fer lleus caminates per les valls però no hi ha amples pistes que hi pugin més.

Jo marcaria un límit raonable. A 2.000m tot és alta muntanya, ja només per seguretat desincentivem que hi pugi ningú que no estigui preparat o conscient del que va a fer. Per sota de 2.000m permetem més activitats.

Jose R. ha dit...

Una altra cosa, qüestió pràctica els globus no els deixen volar per sobre dels 2.500m, ho tenen prohibit, però a més no sobrevolen muntanyes, les corrents i els gradients de temperatura són massa perillossos. Poder terminar estimbat contra el llum d'una muntanya és massa perillòs. Per tant a la pràctica anar per globus pel PN amb alçades mitjanes de més dels 2.300m i punts cimals per sobre dels 3.000m (Punta Alta) i moltes barreres de cims de més de 2.800 i 2.900m és molt poc viable.

Joan Gou i Campamar ha dit...

Salutacions a tot hom,
com que es tracta de escollir-ne tres, tampoc cal fer un memorandum, aixo us pertoca als estudiossos i estudiants.
les trio per coherencia amb el meu taranna, pensament , formacio y disfuncio sesgada.
no hi criteris ni plantejaments propis, ja que desconec el producte en si mateix i les seves possibilitats.
No hi ha millor negoci que aquell que transforma els sommnis i desitjos en realitat.

sense desmereixer cap de les propostes jo pren partida per ordre de importancia:

1 aprenent del pastor
2 Turisme del son
3 cinq sentits

desitjantvos a tots unes bones festes y una millor taxa nova 2012.

cordialment des de la Costa Brava

A.H. ha dit...

Benvolgut senyor Donaire

En primer lloc, moltes gràcies per usar l'exemple de la Vall de Boí en els seus exercicis. Algunes de les idees podrien ser aplicades i em semblen interessants.

Lamento que alguns es dediquin sistemàticament a posar pegues a tot. Patim una responsable del Parc que ha convertit el parc en una gàbia buida de persones. Es molt sintomàtic que les dues propostes del savi Jose siguin fer vivac, o sigui cost zero, i limitar l'accés, o sigui la muntanya per uns pocs. Fa molt de mal aquesta visió del parc, que curiosament només defensen persones que no tenen res a veure amb la vall i que volen un parc per a ús selectiu. Com be diu, la vall no viu del parc, gràcies a aquesta visió.

Marc Teixidor ha dit...

Jo també n'escollo tres:

1. Turisme de son (Genial!)
2. El bosc de la Por (crear un producte turístic d'històries vora el foc... Històries encestrals i buscar-ne les connexions amb L' actualitat)
3.Rutes solitàries. (armats amb un GPS i un cop acabat el recorregut, deixar-lo per futurs visitants i poder-te endur el tracking imprès a casa. Emmagatzemar el recorregut sota un username i poder fer la ruta que ha fet una altre usuari)

Aquesta és la meva tria

Ivan ha dit...

Bon dia, José Antonio!

La meva tria va molt en la línia del Joan Gou, i està relacionada amb els sentits, que per a mi és un dels grans eixos que mou el turisme.

No són originals, però per sort tenim un país que, tot i ser tan petit que quan el sol se'n va a dormir mai no està prou segur de haver-lo vist, també és molt variat i ofereix la possibilitat de viure i sentir desenes, centenars d'experiències arreu.

La meva tria és:

- Aprenent de pastor (al Priorat es fa una activitat similar tot aprenent a veremar)

- Turisme de son (m'encanta la filosofia slow i quilòmetre zero aplicat no només a la gastronomia)

- Cinc sentits (ideal perquè la gent visqui experiències úniques).

Felicitats per la bona feina, que des de les comarques del Sud seguim amb atenció.

Bones festes i millor entrada d'any...tot i que pintin bastos ;)

Ivan (@irodon)

Jordi Bou ha dit...

Bon dia José Antonio,

Sense disposar de gaires més detalls dels enunciats i explicacions que relaciones al teu post... el meu pòdium és:

1er Hotel de Fang. Penso que pot funcionar tenint en compte èxits de propostes similars (salvant les distàncies en alguns casos) que mica en mica es van consolidant i ampliant (hotel de gel o hotels iglú)

2n Rutes Solitaries. Crec que tot el què sigui introduïr i vincular el turisme amb les noves tecnologies, pot funcionar, sobretot a l'hora de captar l'interès del mercat... cada vegada més avesat a disposar de gadgets de tot tipus per us domèstic i professional. Si tinc un smartphone, una tableta o un GPS que faig servir per feina... perquè no fer-lo servir per oci i lleure també?

3er Aprenent de pastor. Vagi per endavant que d'altres opcions que no comento (Cinc sentits i Coneix l'animal) em semblen també bones, però un producte que cerca l'autenticitat com intueixo que pot ser aquest, m'agrada i penso que té bona part dels ingredients que es pot demanar a un producte turístic actual: respectuós amb el medi que l'acull (sostenible), que doni l'opció de fer una estada mitja-llarga al territori (negoci), es pot fer durant bona part de l'any (desestacionalitzador), per a tots els públics

D'altra banda, així agafats 'al vol' se m'acudeixen alguns altres temes que potser (segur vaja!) heu tingut en compte...

- Posar mitjans o condicions per que el parc sigui un espai d'inspiració per artistes. M'imagino per exemple que pot ser una bona eina de màrqueting disposar d'un recull de poemes o qualsevol altra obra que 'vengui' els encants del Parc.

- Com a evolució de la proposta d'Aprenent de pastor, se m'acut que es pot utilitzar la idea que ja sembla que cualla a llocs com París o Berlín... on persones d'aquestes ciutats fan d'acompanyants dels visitants i turistes per fer-los descobrir el seu territori segons el seu punt de vista.

- Com a evolució també d'una proposta de la llista, en aquest cas del producte Rutes Solitaires, penso que es podria ampliar proposant una versió més 'competitiva', amb la introducció dels clàssics 'jocs de pistes', (no estic inventant res!) vinculats per exemple amb un GPS o un smartphone per desxifrar codis QR (aquí la cobertura 3G és clau!) incentivat tot plegat amb un petit premi per si s'aconsegueix l'objectiu.

- Finalment, trobo a faltar algun producte que pivoti direcament sobre la gastronomia local. Tots sabem que omplir la panxa és una vella tàctica per motivar al turista. Quantes vegades hem vist que quan un familiar arriba de viatge i se li pregunta què tal li ha anat les vacances... una de les primeres preguntes que surt és... i què? heu menjat bé?... Em permeto suggerir als responsables i coordinadors de l'#aigüestorm, integrar o tenir en compte un projecte en el qual he participat i que proposa la descoberta del formatge de l'Alt Pirineu i la Val d'Aran, a través de visites als tallers obradors repartits arreu de 6 comarques, i els restaurants i punts de venda on es poden trobar (www.pirenissim.org). La idea del projecte és ampliar-ho a d'altres productes alimentaris de l'Alt Pirineu i la Val d'Aran.

Endavant #aigüestorm

Salut i turisme!

José Antonio Donaire ha dit...

Uf, Jose, quin to tan pujat. Anem a pams.

1. Comencem pel principi. Això és una pràctica de creativitat per a pensar nous productes en espais naturals, sense considerar les limitacions del lloc. Primer les idees, i després els peròs. El principi també és "una idea que porta a una idea que porta a una idea".

2. No pateixis. Els estudiants són formats en gestió d'espais naturals i tenen molt clar els principis de la gestió sostenible del turisme en entorns naturals. Que no és la teva visió, però que evidentment no és la que es projecta de la simple lectura de les idees.

3. Conec perfectament l'espai. Estem col·laborant en un projecte de dinamització turística, hi he anat molt sovint i l'he estudiat amb detall. Sé perfectament quins són els límits del Parc, els de la Vall de Boí i totes les àrees geogràfiques veïnes.

4. També conec perfectament els productes de Carros de Foc i de Pedals de Foc i he tingut la sort de conèixer el seu responsable. És una persona molt responsable (i un gran amant de la muntanya), que orienta els clients i sovint desaconsella el producte a aquells que no estan preparats. No és un boig, sinó un gran professional.

5. Si et fixes, hi ha una contradicció quan en un comentari afirmes que el Parc està ple de gent i en un altre admets que no hi ha massa gent, perquè és un espai d'alta muntanya. O hi ha gent o no hi ha gent.

6. I aquí entraríem en el camp que els meus estudians coneixen molt bé, que és el de la gestió. Entre el campi qui pugui i la campana de vidre hi ha sistemes de gestió, que permeten una situació equilibrada. I aquí hem d'aprendre dels qui més saben, que són els australians i els nord-americans.
T'equivoques en dues coses sobre Yosemite (un PN que conec molt bé, perquè l'he estudiat a fons). En primer lloc, el Yosemite Valley té una extensió inferior al PN d'Aigüestortes i, en segon lloc, els estudis anuals (molt rigorosos) sobre el PN demostren que l'impacte sobre el medi és molt limitat.

7. Què hem après dels nord-americans?. Tres coses. Primera, que pots concentrar els fluxos en una àrea i deixar espais lliures a la major del parc. Segon, que pots desenvolupar activitats en espais perimetrals, fins i tot fora del pre-parc, aprofitant la imatge de marca del Parc. I tercer, que si el parc no genera activitat econòmica, està empobrint el territori protegit.

Mira, el Yosemite cobra una entrada de 10$ i té més de 5 milions de visitants. Però a més, té sis allotjaments i concessions d'activitats. Hi treballen dins el Parc unes 3.000 persones a l'estiu. I genera uns efectes directes sobre l'àrea d'infuència immensos. Per això, aquest espai perdut camí de Nevada és un espai dinàmic. Per això, la gestió del Parc (29 milions $ anuals) es cobreix amb la pròpia gestió.

8. Em sobta comentaris com ara "sacrificat a l'altar del turisme". Et diré una cosa : Ets turista quan vas al Parc. Ja sé que és dur assumir-ho, però ho ets, em sap greu.

La teva via turismofòbica es podria resumir així: Jo, que sóc un gran expert en muntanyes, i els qui som com jo, som els únics que estem capacitats per anar als parcs. Un parc que limita la capacitat econòmica del lloc, però que no pot generar cap aprofitament, ni tan sols una trista entrada. Naturalment, nosaltres no volem emprar allotjaments de la zona (vivac) i no volem massa gent. La costosa gestió del parc ha de ser gestionada amb els diners de tots per al gaudi d'uns pocs. I la manca d'activitat condemna la regió al seu despobablement, el que té efectes molt greus sobre el territori dels que ens podem ni imaginar. No em convenç, Jose. I crec que als habitants de la Vall tampoc,

Iolanda Bustos ha dit...

la que més m'agradat ha estat:
El bosc de la por. un apropament de mites i llegendes dels boscos i les valls pirinenques... m'encanta la idea! sobretot no us descuideu les bruixes de la Vall!

En segón lloc i per la relació genètica que tinc amb la ramaderia, he viscut i tinc coneixements del que és ser pastor i donar a conèixer aquest ofici i trobo fantàstica la idea:
Aprenent de pastor afegint-hi la relació amb el gos de pastura.

i també m'agrada la idea dels Cinc Sentits, sobretot si parlem de menjar-nos la natura, d'ensenyar tots aquells coneixements etnobotànics que s'han perdut d'una generació a unaltra i els usos que se'n feien de la flora silvestre a la cuina... sabors perduts de muntanya són el que podrien descobrir els qui visitesin aquesta opció!

Moltes gràcies per compartir les vostres idees i molt bones festes a tots!
iolanda bustos
www.iolandabustos.com

Cinc sentits. Una experiència del Parc basada en l'estímul dels sentits: sentir el Parc, olorar el Parc, "degustar" el Parc i palpar el Parc. Descobrir que la natura és molt més que bones vistes.

Jaume Marín ha dit...

Bon dia,

Primer de tot que agraeixo aquesta pràctica on-line amb estudiants, que d'altres persones del sector poden compartir, i tal i com he vist els comentaris enriquir. Moltes gràcies per no parar d'innovar i ajudar-nos a seguir el camí que vas marcant.

Segon. Estic totalment d'acord amb la teva resposta als comentaris sobre l'ús del parc. Em sembla totalment incoherent els comentaris "elitistes" i poc realistes sobre l'ús del parc i la seva gestió que un company ha realitzat aquí. Hi ha models de gestió sostenibles de parc, tal i com a mencionat el professor Donaire. Els que ens dediquem al turisme, tenim la formació i som conscients del gran respecte que hem de tenir al medi ambient i als espais naturals. No entendre que aquest és un pilar clau sobre el que pivota qualsevol formació i gestió, ens portaria pel mal camí. Cal agraïr, públicament tota la feina que ha fet la Universitat en aquest sentit. Personalment he vist l'evolució dels estudiants en aquest tema, hi cal a dir, que estan hiper sensibilitzats. Felicitats públicament, i en veu molt alta, a la Universitat i els seus professors.

Tercera, en quan als productes. Em sembla que alguns d'aquests productes estant molt ben pensats. I d'altres són idees. Però el principal repte que poden tenir (o que tindrien) seria la comercialització i gestió. Alguns d'aquests productes s'han estructurat en diferents zones de Catalunya, i no s'han dut a terme per la seva poca rendibilitat. Alguns fins i tot (per exemple caminar i pintar que suggeria un comentari), estaven perfectament estructurats i en catàleg de ttoo britànics, i NO han trobat cap agent receptiu que els hi pogues gestionar el producte en el territori (!!!)

Dit això, els més factibles, i que poden aportar quelcom de valor afegit, segon el meu punt de vista són:

1.El producte cinc sentits. Pot fer veure amb un guiatge molt didàctic i ENTRETINGUT, una manera diferent de veure el parc. (per mi un referent a nivell internacional es Planes de Son)
2.Parc de nit. Pot haver-hi quelcom més emocionant que fer una activitat de nit? interessant, molt interessant. Fa poc, personalment, vaig poder fer submarinisme / snorkelling de nit, i va ser una experiència totalment diferent, amb molta emoció, i el més important memorable. Per què no ho reproduïm en altres activitats?

3.Aprenent de pastor. Em sembla un bon producte, autèntic i experiencial. Dependrà molt del pastor. L'única recança es que probablement només es pugui fer en l'idioma que parli el pastor. Una experiència similar es realitza a l'Alt Empordà, amb una pastora que es llicenciada en Belles Arts. Simplement exquisit.

Els altres productes, estant ben pensats, però hi coses que em costen de veure implementades fàcilment, i que la seva gestió, operativitat i sobretot comercialització seria complexe.

gràcies un cop més al professor Donaire, als estudiants, i a tots els que participen en aquest enriquidor debat.

Salut!

Jaume M

Anna ha dit...

Jo faré un petit comentari. Crec que és molt exagerat, Donaire, fer una comparació del PN d'Aigüestortes amb el PN de Yosemite. No per la grandaria, sinó per l'interès en anar al PN. La geologia que ofereix un parc i la geologia que ofereix l'altre parc, crec que és INCOMPARABLE!

BONES FESTES!

Creci Morales ha dit...

M’ha agradat molt aquest exercici sobre creació de producte en un espai determinat. Jo també estic fent una pràctica similar amb els meus alumnes però a la Vall de Llémena.
Entenc la dificultat que pot tenir crear nous productes en zones protegides però de les idees presentades tot i la dificultat que pot tenir portar-les a terme trio:
1r.- Cinc sentits: crec en les emocions com a eix vertebrador d’un producte turístic
2n.- Rutes solitàries: a la gent li agrada ser únics i tenir una experiència única
3r.-El bosc de la por: m’agrada la idea de lligar producte amb llegendes de la zona per fer-la més atractiva i a més no perdre les creences de la gent de la zona.

Bones Festes

Creci Morales
Professora Escola d'Hostaleria i Turisme de Girona

Jose R. ha dit...

"Yosemite"

Hombre uno cubre un área de 3.081 km2 y en cambio el de Aigüestortes 141 km2

http://es.wikipedia.org/wiki/Parque_Nacional_de_Yosemite
http://es.wikipedia.org/wiki/Parque_Nacional_de_Aig%C3%BCestortes_y_Lago_de_San_Mauricio

La ratio por km2 y visitante anual es mejor en Aiguestortes: 2300 en Aigüestortes y 1050 en Yosemite. Lo cuál indica que la presión al conjunto es menor. Ahora bien, centrémonos en que la mayor parte de visitantes se quedan en el Valle de Yosemite que es muy pequeño.

Este es el modelo por el que abogo. Y me explico. El PN de Ordesa y Monte Perdido es parecido en configuración al PN de Aiguestortes. Con una salvedad, siendo del mismo tamaño tiene el doble de usuarios.

Eso sí, se restringen la mayoría a las zonas bajas (pradera de Ordesa, p.ej. y todos los valles por debajo de los 2.000m). La propia configuración del terreno hace difícil acceder a esa altura, pero sería factible construir caminos y pistas que llevaran al balcón de Pineta, o bien alargar la carretera que deja por encima de la senda de cazadores hasta el refugio de Góriz. Al estilo de las pistas que llegan hasta los lagos en altura en Aigüestortes.

El tema es que el ejemplo que pones, precisamente tiene unos usos muy parecidos a los que estoy abogando para el PN Aigüestortes.

No facilitan el acceso por encima de la pradera de Ordesa (y vamos, que la faja de las flores, la norte del Perdido, la cueva helada o la brecha de Rolando es más impresionante que Sant Maurici y els Encantats), no lo prohiben o ponen impedimentos a que acampes en altura. Junto a un uso intensivísimo de media montaña y senderismo por diversos valles y rincones, existe una zona por encima de los 2.000m que solo utilizan los montañeros y alpinistas, porqué "no les lleva allí un 4x4". Hay saturación en la vía normal al Perdido, como la hay en la vía normal a la Pica o como la hay en el Aneto. Pero esta saturación no es la que habría de tener directamente un 4x4 que te llevara al Ibon Chelat, por poner un ejemplo de barbaridades que se podrían hacer en esta vida.

El tema es que St. Maurici se pueden hacer zonas dedicadas al turismo con todos los inventos que quieras, pero no facilitar los accesos con 4x4 a zonas altas. Me explico, por ejemplo, el 4x4 de Espot , no le dejaría subir por encima del estan y de Sant Maurici. Igual que ocurre en otras zonas de lagos en francia (Bullosses) y la visita al resto de lagos podrías hacer actividad turística para guiar familias en caminatas de pocas horas, por poner ejemplos. El problema es que los envían muy arriba, y claro, la gente quiere caminar.. se ponen a pasaera ya no por senderos o pistas sinó por caminos de montaña y en una zona jodida. Si por ejemplo, te pilla una tormenta de verano, un accidente o hipotermia, en las pistas el problema es menor, un 4x4 del servicio de rescate en montaña de Bombers puede llegar facilmente, hay mucha gente que te puede ayudar y la capacidad para volver por tu propio pie es mayor. Que te pille el marrón a hora y media de donde te deja el 4x4 en el refugio de Amitges ya es harina de otro costal que si te ocurre a hora y media de pista del refugio de Ernest Mallafré.

Sobre otros aspectos prefiero contestarte en un post. Entre otros los juicios de valor que introduces.

PD: Creo que los montañeros dejamos más pasta en zonas deprimidas como la Vall Fosca o en Espot que otro tipo de actividades. Entre otras, nosotros repetimos, y cuando bajamos queremos comer como cualquiera, pero eso es algo que se puede discutir y debatir. Solo un par de cuestiones: ¿cuanto dinero se ha perdido en la Vall Fosca en las instalaciones turísticas? ¿Cuanto nos cuesta a los catalanes mantener abiertas la pista de esquí de Espot?

José Antonio Donaire ha dit...

1. No hombre, no. Yo no he hablado de Yosemite Park, sino de Yosemite Valley, el valle glaciar que tiene 12 km. de largo por una amplitud media de 1,6 Km., por lo que es bastante más pequeño que el PN de Aigüestortes.

Lo bueno del Valley es que concentra la mayor parte de los flujos de visitantes, con lo que se concentra el impacto en una zona. Hay también tres puntos de concentración, por lo que la mayoría del parque está exenta de visitantes. Aquí tienes los datos sobre frecuentación.

2. Por lo tanto, es exactamente al revés de lo que dices. En un espacio mucho más pequeño hay 15 veces más visitantes.

3. La segunda parte de tu escrito la suscribo punto por punto y, de hecho, el modelo Yosemite es perfectamente exportable, no solo por la limitación de visitantes en altura, sino por la "expulsión silenciosa" de los visitantes del parque. Hay muchos visitantes que se sienten satisfechos con la proximidad al parque y no necesitan el acceso a. Eso mejora los ingresos en las zonas circundantes, normalmente bastante deprimidas, y limita los impactos. Muchas de las propuestas que se hacen pueden ser aplicadas a estas zonas circundantes.

4. Sobre el esquí, introduces un tema muy espinoso. Aunque la mayor parte de los habitantes de la Vall de Boí están convencidos que viven del esquí (y no hablo de Espot, sinó Boí-Taüll), lo cierto es que el principal recurso de la Vall no es la estación, pero tampoco el parque, sino las iglesias románicas.

5. Estamos lllevando a cabo varios estudios en el Vall de Boí. Creo que te pueden interesar y me gustará mucho conocer tu opinión. En todo caso, los resultados hasta la fecha demuestran que el factor crítico que distingue el clúster que deja recursos respecto al resto es el alojamiento: Quien duerme en un alojamiento gasta de media mucho más que cualquier otro visitante. Bastante lógico, por otra parte.

Me alegra ver que al fin y al cabo, coincidimos bastante. Un saludo y buena entrada de año

Jose R. ha dit...

1) Hasta la tercera aclaración no has hablado del Yosemite Valley sino de "PN de los EEUU" y luego "el PN de Yosemite"... está bien que lo aclares. Ahora bien, lo que me describes es PN de Ordesa a lo gordo... y es el modelo que abogo. Limitación de acceso a la mayor parte del parque y focalizar los visitantes a una zona (Padrera de Ordesa y Valle de Pineta).

2) No es al revés de lo que yo digo. En un PN como en el de Ordesa con el doble de visitantes del PN de Aigüestortes los concentra en dos zonas concretas. Por otro lado, lo que en Pradera de Ordesa no es saturación, en la escupidera del Perdido sí. A ver si nos entendemos 20 personas en el paso del Mahoma es un atasco, 20 en la valle de Pineta es no ver ni al tato.

4) Hablar de explotación de pistas de esquí o crear nuevas cuando van a, progresivamente, ser menos rentables por tener menos meses abierto es algo absurdo... la climatología va a hacer irrentables nuevos proyectos. Pero que el amigo A.H. siga creyendo que vive de las pistas de Boí.

5) He aclarado que me refiero a valles deprimidos que viven solo del P.N. y de la agricultura, como la Vall Fosca. A largo plazo somos más rentables. ¡Y que manía! Pensar en St. Maurici e inmediatamente ir solo y de forma sistemática a la Vall de Boí es tener menos imaginación que una zapatilla, y conocer poco el entorno... Es como pensar en Barcelona y solo hablar del Rabal.

Por cierto, el post respuesta está aquí:
http://www.joserodriguez.info/bloc/?p=5106

José Antonio Donaire ha dit...

1. Volvamos al principio. Como he repetido 1000 veces, esto es un ejercicio de clase para hacer volar la imaginación sobre creación de nuevos productos. No es un informe ejecutivo de aplicación inmediata. Claro que los productos tienen incovenientes y son inaplicables. Habría que testar mil cosas, muchas más de las que nos planteamos (mercados, costos, impactos...). Pero no es un trabajo final de grado ni un plan de empresa, sino un modesto trabajo de una asignatura de seis créditos.

2. El objetivo es sólo creatividad. Solamente. Y has entrado aquí: "No, oigan, esto no puede ser, esto es imposible, esto es un desastre, esto inaplicable...". Y de repente, el debate ya ha derivado a modelos de gestión. Pues reitero: No va de eso, Jose. No es el conflicto entre integrados y apocalípticos, el típico debate en turismo que no lleva a ninguno sitio.

3. Si sigues mi hilo, verás que cuando he dicho PN he dicho PN y cuando he dicho Valle he dicho Valle. Eres tú quien los has confundido, no yo.

4. Yo creo que en esencia defendemos lo mismo. Evitar las zonas más frágiles, concentrar los visitantes en zonas de frecuentación con impactos controlados, activar los espacios perimetrales y extender la marca del parque más allá de sus límites. Por lo demás, seguir las pautas de los parques naturales norteamericanos por lo que hace a la tensión visitantes - preservación. Decimos lo mismo y, por tanto, no hace falta que le demos mil vueltas a lo mismo.

5. Si hablo del Valle de Boí es porque es la zona que estamos trabajando y es solo un ejemplo. De ahí la expresión "por ejemplo", que quiere decir que no es lo único que hay que hacer sino una de las posibles cosas que se puede hacer.

En cambio, leo tu post y, en fin, no tengo palabras. Que de mis intervenciones deduzcas que soy un hipoprotector me deja sin hipo. Adulteras todo lo que he dicho e intentas nuevamente fijar una frontera entre dos modelos que yo no veo por ningún lado. Si te parece bien, para no aburrir más la audiencia, lo dejamos aquí.

Daniel Gutiérrez ha dit...

Realment la proposta #aigüestorm m'ha semblat molt interessant, tant des del punt de vista de la creació d'accions com de la focalització i conceptualització d'un territori. M'agrada!

Em quedo amb tres propostes:
- Cinc sentits
- Aprenent de pastor
- Turisme de son

Evidentment això és una pluja d'idees que cal anar matissant, com ja es diu en els comentaris. Ha estat un exercici molt positiu!

També trobo interessant la discussió generada, no tant en si pels conceptes proposats, sinó per la discussió en si. Crec que és cabdal que els alumnes puguin copsar que la realitat és més complexa que el marc teòric. El paper tot ho aguanta i la realitat és diferent. Cal tenir "cintura" i capacitat per adaptar-se a visions diferents a les proposades per un projecte. És el dia a dia en la gestió de territoris i recursos.

Felicitacions a totes les propostes!

Arkpadoc ha dit...

Benvolguts,

Valorem l'esforç de l'alumnat en la recerca de productes innovadors que girin entorn de l'experiència del Parc, fet que, sense dubte, comportarà no només un gaudi sino també un coneixement i un respecte per l'entorn més profunds.

Si haguéssim d'escollir, i més enllà de les limitacions jurídiques o legals de les activitats, ens quedaríem amb:
Globus amb fons de vidre; Boy Scout training week; Trobem l'animal. El criteri que ens mouria és el d'aconseguir vivències poc comunes, que requereixen atenció directa i ús dels sentits.Una pluja d'idees no deixa de ser un primer pas cap a una elaboració major i més ajustada a la realitat a abordar.

Agraïm al professor Donaire i el seu alumnat l'oportunitat de participar en el debat generat i desitgem que es puguin repetir experiències similars d'anàlisi.

Bon any per tots!

-Equip d'Arkpadoc SC. Arqueologia, Patrimoni i Documentació-
@Arkpadoc

Anònim ha dit...

He estat un parell de vegades en Aigües-tortes i crec que es magnífic. Em va agradar tant i tant això de caminar i arribar a un alberg i al dia següent un altre i després un altre i fer tants kilòmetres per la muntanya.

Vaig a lo pràctic i em quedo amb:

* Cinc sentits, El Parc de nit, Aprenent de pastor i El Parc en ruc català.

Crec que son de fàcil implementació per oferir-los com serveis en "packs" o separats.

El "Boy scout training week" també crec que pot tenir "futur" en estiu per als nens.

Gràcies per deixar opinar.

Josep Maria Rispa ha dit...

Primera part...
Després de fer una lectura serena per les propostes i els comentaris, si m’ho permeteu, des del territori, m’agradaria aportar algunes reflexions desitjo també que serenes.

Les pluges d’idees son un exercici contemporani força utilitzat. Interessant, creatiu, emprenedor, trencador... ens aporta noves formes de veure quelcom. Ara bé, la realitat sobre la que es parla s’hauria de conèixer i contrastar més, en profunditat, des d’una perspectiva més multifuncional. I crec, amb tot el respecte per les hores de feina que ha suposat aquest treball de síntesi, que no es el cas! Si us sembla farem un petit repàs prudent a alguns d’aquests "exercicis d’imaginació" com els anomena el responsable de l’estudi.

• Plantejar-se volar en globus, amb o sense vistes, pel Parc es posar en perill tots els anys de tasques de protecció i conservació de les principals espècies de rapinyaires i carronyaires que encara nidifiquen en aquests territoris pirinencs (ex. trencalòs o àguila daurada) que sortosament fins ara s’han mantingut protegits d’aquelles actuacions i activitats que pretenen "tematitzar-los" com a valors naturals de fireta, i atenció! no parlo de recursos naturals sinó de valors naturals! que es molt diferent. Aigüestortes no es un parc temàtic! És un dels més ben conservats d'Europa potser sí! per una gestió ferma però afegiria harmònica amb el que significa ser un "parc nacional". Per tant, a peu! caminant pels més de 300 km de camins senyalitzats, com feren els primers pirineistes que arribaren allà pel segle XVIII, és com s’ha de visitar el Parc i cercar noves idees (per cert, Carros de Foc i no Camins de Foc, passa íntegrament per l’interior del Parc i la zona perifèrica, i és la Pedals de Foc -es fa amb bicicleta- la que dóna vida a les cases de pagès de la zona d’influència). En resum, volar es cosa d’aus i d’ocells!

• Hotels de fang. Fang! Fang? Potser el granit, les pissarres, les calcàries, la neu... serien, en aquest cas sí, recursos educatius més interessants. També les formes, les textures, els colors de les fulles del arbres caducifolis o de les coníferes. També els noms, els costums, les adaptacions dels animals que neixen, creixen, es reprodueixen i moren al Parc i als Pirineus. La pròpia toponímia dels rius, muntanyes, valls i estanys. De tots aquests recursos, efectivament, podríem fer hotels, albergs, càmpings i cases de turisme rural senzillament posant-los-hi el seu nom, els seus colors, les seus formes... El fang, com la neu, es molt interessant, per exemple, per treballar la descoberta de fauna, “no d’ovelles i vaques” sinó de tota aquella fauna “salvatge” excepcional com l'incansable isard, el discret ermini, la curiosa marmota o l’espavilada guineu. Fang? El fang, en tot cas, es força interessant per descobrir les trepitjades i rastres de la fauna salvatge, repeteixo, un dels espectacles naturals més sublims de l’espai pirinenc.

• Practicar el naturisme pel Parc i/o voltants! La veritat es que no està prohibit. Està regulat el bany als estanys, rius, barrancs, cascades i altres zones humides per lògica aplastant (els estanys no son piscines, son estanys, espais de biodiversitat que donen nom al Parc!) però la pràctica naturista no té cap tipus de restricció que jo sàpiga més enllà de les que puguin marcar les ordenances municipals dels ajuntaments que tenen territori al Parc Nacional i/o a la zona perifèrica. Bé, de fet si que pot haver-hi una restricció: els propis Pirineus, un territori on acostuma a fer fresqueta durant les diferents estacions de l’any però bé, potser això no es gaire important!

• Laser 3d: Adrenalina al Parc amb un baix impacte ambiental. Sense comentaris!

Josep Maria Rispa ha dit...

• Boy scout training week: Durant els darrers vint-i-cinc anys el Parc ha participat en programes de voluntariat nacional, estatal i europeu en la línia del que es proposa, centrats molts d’ells en la existència del campament de Toirigo, gestionat pel Parc i situat a la vall de Boí, que actua como a centre receptor d’aquestes activitats. També darrerament, es treballa amb molt d’èxit el programa Júnior Ràngers que pretén apropar a la gent jove estudiant les tasques de protecció i conservació de la natura. Per tant, ja existeix! Ja es fa! Potser es veritat que moltes de les activitats i tasques que es fan al Parc no es coneixen prou i potser caldria millorar la política de comunicació.

• Aigüestortes Film Commission: Des de fa anys el Parc acull assíduament filmacions d’anuncis publicitaris i de pel•lícules. Tanmateix sempre s’ha d’estar molt a sobre per evitar possibles impactes ambientals col•laterals. No se si heu tingut la oportunitat d’assistir a alguna gravació però realment els recursos que es malgasten son impressionants. Un mal exemple per la societat contemporània!

Josep Maria Rispa ha dit...

El darrer comentari també és meu

José Antonio Donaire ha dit...

GRàcies pels sis comentaris Josep Maria

Lamento no haver poder transmetre el sentit d'aquesta pràctica. Em repetiré. Novament. Tantes com calgui.

1.- A la Facultat de Turisme, fem cinc assignatures sobre planificació relacionades amb els espais naturals. Els estudiants ja estan formats en sostenibilitat, PRUGs, PORNs, ZEPAs, i tots els acrònims de la gestió d'espais naturals.

2.- El que has llegit és un mer brain storming. Normalment, els professors ens inventem un espai (com ara Urbània, Naturàlia), però en aquest cas li vaig posar un nom, que és el d'Aigüestortes. Per què?. Només per a tenir un marc concret.

3.- La pràctica era una pluja d'idees. Com saps, una pluja d'idees parteix del no res. Es fa un llistat d'idees i després es contrasta amb la realitat. Es fan aquests productes?. Són viables?. Són possibles?. Són recomanables?. Tenen mercat?. Cadascuna d'aquestes preguntes mereix una pràctica detallada. Però en aquest cas, ens quedàvem només al primer punt: Imaginem i punt. Pensa que és una simple pràctica de les cinc que han fet d'una assignatura quatrimestral.

4.- Llegir les propostes com si fossin projectes acabats i criticar-les perquè no s'adeqüen a la normativa, perquè són perilloses o perquè ja es fan no té sentit, si m'ho permets. Són només això: El resultat d'una pluja d'idees. Potser (i dic potser) una idea pot portar a una altra idea que pot portar a una darrera que acaba generant un producte que és l'origen d'una iniciativa solvent.

5.- La tècnica de la pluja d'idees parteix de la manca de constriccions. La idea és pensar i imaginar sense "peròs" ni restriccions. Això és el que han presentat els estudiants, amb la major de les il·lusions. I honestament, les teves crítiques no es corresponen en absolut amb el sentit de la pràctica. Ho he intentat explicar en tots els comentaris i veig que no me'n surto. Espero haver estat més clar aquesta vegada.

José Antonio Donaire ha dit...

Tot i que el nom és #aiguestorm l'objectiu explícit és pensar iniciatives turístiques en espais naturals. Quins?. Qualsevol.

No es tracta d'estudiar el Parc, veure tots els productes gestionats des del territori, la normativa, les condicions ambientals, geològiques, naturals, climàtiques... i a continuació pensar propostes. És, ho reitero, imaginar iniciatives diferents en espais naturals. La immensa majoria són simplement impossibles, per motius ambientals, econòmics, turístics o empresarials.

El que vaig demanar els estudiants (que tampoc hi van dedicar tant d'esforç, perquè es tracta d'una simple pràctica en el context d'una assignatura, que és el #teet) és que pensessin sense partir de cap apriorisme. Que fossin el més lliure possible.

Espero haver trasmès ara el sentit d'aquesta pràctica.

Josep Maria Rispa ha dit...

Bon dia José Antonio,
Per una "torpesa digital" no he penjat la totalitat del text, amb la qual cosa passo a penjar de nou (espero amb èxit) la darrera part de la meua opinió i que, per tant, no es una contesta al teu missatge del que agraeixo la rapidesa amb que s'ha fet.
Segona part...
Podríem seguir així fins a analitzar totes les propostes que es fan. Però el que més dol és la manca d’informació que hi ha sobre les activitats que es fan ja des del Parc i de les quals gaudim milers de persones cada any. Cinc sentits? Des de finals dels anys vuitanta del segle passat, els serveis educatius del Parc (Cases del Parc de Boí, Espot; més recentment, els centres d’informació de Senet, Llessui i Estany Gento) desenvolupen amb personal especialitzat, activitats d’aquests tipus: itineraris de natura guiats, cursos, jornades, tallers. Trobem l’animal? Itineraris de descoberta de la fauna salvatge, cursos de rastres i petjades, censos de fauna. El Parc de nit! El Parc d’Aigüestortes va ser el primer espai natural en oferir als visitants sortides nocturnes, amb lluna plena, sense lluna, amb raquetes de neu (quan ningú feia ni raquetes!), nits de muixirecs... Aprenent de pastor! Però si a Llessui hi ha un Ecomuseu dels Pastors, del Parc Nacional, que es dedica a promoure aquestes i altres activitats envers la ramaderia de muntanya. Voleu, si us plau, consultar, descarregar o demanar-vos el programa d’activitats que semestralment treu el Parc? Voleu, si us plau, consultar, descarregar o demanar-vos la subscripció gratuïta a la revista El Portarró, amb més de 15 anys d’idees, informacions i projectes?

Després de llegir aquestes propostes entenc perfectament els comentaris realitzats per alguns usuaris del bloc on es qüestiona la regulació del bivac quan es podria fer “un joc de tobogans ni que sigui fora del perímetre del Parc”, qüestionar les restriccions de trànsit a l’interior del Parc quan es planteja “visitar-lo en globus” i altres normes que, evidentment son discutibles com tot en aquesta vida, però que han necessitat de molts anys de feina però sobretot de conscienciació i de canvi d’actituds, per tal de valorar i decidir quin tipus de Parc Nacional volem, què significa realment un espai natural protegit d’aquesta categoria.

Hi ha molta gent que fa molts anys que treballa en la protecció i la conservació del medi natural pirinenc. Enginyers, biòlegs, geòlegs, geògrafs, periodistes, economistes i molta més gent del territori i de fora d’ell han fet possible que, durant els darrers anys, Aigüestortes i Estany de Sant Maurici sigui un referent nacional, estatal i europeu. Tots plegats es mereixen, al menys, ser escoltats i, per tant, més respecte i algun reconeixement a la immensa feina feta!

Com a geògraf, com a guia interpretador dels Pirineus, com a persona que viu i treballa en aquests territoris, em sento, per dir-ho amb prudència, profundament desconcertat. Els Pirineus son un espai geogràfic únic i irrepetible que sortosament s’ha mantingut, contràriament als Alps, en un estat de conservació excepcional. Una conservació que, no ens enganyem, es responsabilitat de tots. Cal però entendre realment com funciona aquesta natura! Cal comprendre què és l’alta muntanya! Cal comprendre que són els Pirineus!

Les pluges (d’idees) son bons instruments per analitzar les nostres geografies particulars. Les pedregades (d’idees) també ho poden ser! Ara bé, de vegades aquestes últimes poden carregar-se la collita! Voleu viure coses autèntiques? Voleu gaudir de la natura amb veritables vincles emotius? Voleu participar en la gestió del Parc? Primer, veniu i descobriu-lo tal com és! Després ja raonarem! Ah! Per acabar: qui pensi que el Parc nacional no és el principal motor sòcioeconòmic de la vall de Boí s’equivoca!

José Antonio Donaire ha dit...

Ja havia entrat Josep Maria.

És una pena que reclamis que llegim, que entrem al web, que ens informem, etc. i en canvi que no llegeixis la meva resposta ni les anteriors. Crec que el teu comentari (tant en la forma com en el fons) està totalment fora de lloc.

Que després d'onze explicacions gairebé idèntiques, tornis a fer aquest comentari, em deixa absolutament impotent. Em rendeixo. Plego.

Josep Maria Rispa ha dit...

Tanmateix, moltes gràcies per les teves paraules que sí he llegit amb l'atenció que es mereix qualsevol opinió.

Salutacions cordials des dels Pirineus...

Gerard G. ha dit...

Bon dia, em van recomanar entrar en aquest apartat del blog, i després de veure les propostes que s’han fet voldria fer la meva aportació que destacarà activitats que s’hagin de fer amb la participació d’un guia (és la meva feina). Els coneixements i la sensibilitat del guia és el que farà que l’activitat deixi un bon regust o no.... Costa triar-ne només tres....

Cinc sentits: Totalment d’acord a fer servir tots els sentits, i fins i tot arrossegar-se per terra i menjar algun fruit del bosc o mastegar una herba (cal que el guia conegui quines són tòxiques).

Boy scout training week: Però no veig que hagi de ser exclusiu per a públic infantil... Pot ser més o menys fidel a la realitat i incloure l’uniforme complet de pantalons curts de pana, fular i barret de punta!

Plataforma. "Ara hi caic": Aquest m’ha fet molta gràcia per que és completament irrealitzable, però m’ha suggerit una nova idea: Entrem al Parc per un coll de muntanya i arribem als indrets més coneguts (Aigüestortes o sant Maurici) des de dalt, una perspectiva diferent.

Per altra banda estic d’acord amb el comentari de’n Jaume Marín sobre el problema que representa la comercialització. Moltes vegades les activitats guiades en espais naturals poden donar un valor afegit molt elevat a la visita però la realitat és que els turistes destinen molt pocs diners a contractar activitats guiades. Molts intents de crear activitats innovadores, des de la iniciativa privada, a l’entorn dels parcs, amb molta feina i il•lusió fracassen per manca de mercat.

Potser l’entrellat de tot és crear una supraactivitat que seria “Itineraris estranys: tria com vols conèixer el Parc (o els Parcs) i nosaltres ho farem realitat: Vine de nit, en pilotes, passa por, fes una migdiada, ves sol amb un GPS, busca un animal, fes de pastor, gravem una pel•lícula... “ i encara afegiria una altra activitat que a mi m’ha donat molt bon resultat: un itinerari per veure coses minúscules: Passar tot un matí caminant menys d’un quilòmetre, i anar mirant per terra amb una lupa potent per veure i entendre tot allò que normalment passem de llarg.