Deu preguntes sobre finançament

És la paraula de moda en les tertúlies, en les portades dels diaris i en les partides de casino: finançament. Tinc la sensació, si m'ho permeten, que de vegades tots plegats frivolitzem el debat. Que estem estancats en tòpics i que, de vegades, perdem perspectiva. Aquestes són deu interrogants sobre el finançament que sempre havien qüestionat i que, potser, mai va gosar preguntar.

1. Com es regula el finançament de les comunitats autònomes?

L'article 157 de la Constitució espanyola marca les regles del joc del finançament de les comunitats autònomes, unes regles prou genèriques com per acceptar sistemes molt diversos. En aquest punt, hem d'agraïr que la Constitució redactés un marc tan ampli, que admeti moltes possibles fòrmules.

Les regles del joc van ser precisades en una Llei Orgànica molt coneguda, la LOFCA. La LOFCA és una llei que privilegia el sistema redistributiu del sistema, per tal d'evitar les desigualtats entre les comunitats, i que fixa una sèrie de topalls en els tributs propis. Aviat s'evidenciaren els problemes de la llei: (a) les competències de les comunitats creixen més ràpidament que els seus recursos, (b) desatèn el principi de responsabilitat fiscal i (c) els mecanismes de solidaritat no estan delimitats, de manera que les comunitats amb balança negativa tenen problemes en les seves hisendes.

La Llei va ser parcialment modificada el 1996, gràcies a un acord entre el PP i CiU. Però el principal canvi del model es va produir el 2001 novament com a conseqüència d'un acord entre el PP i CiU, que es concreta en la Llei 7/2001 que és l'actualment vigent.

2. Com es va pactar el model actual?

Tirar d'hemeroteca permet combatre l'amnèsia i, a més, atorga un plus de perspectiva. Hem de fer un petit viatge en el temps i situar-nos el 2000. Aznar governa amb una còmoda majoria absoluta i els vots addicionals de CiU, en justa correspondència al suport del PPC a CiU a Catalunya. Des de l'estiu de 2000, l'executiu de Pujol reclama una millora del finançament pactat el 1996, perquè havia demostrat la seva ineficàcia. No hi ha acord, però malgrat tot "per responsabilitat" CiU decideix votar a favor dels pressupostos que presenta el PP tot i que no incorpora l'acord de finançament.

Les negociacions es van estirar fins a l'estiu. Tot i que el Conseller Homs considera que no s'ha de donar cap xifra, el Conseller en Cap Artur Mas situa el llindar en 400.000 milions de pta. La manca de coordinació porta a Homs a posar el seu càrrec a disposició del President. El resultat de la negociació va rebaixar l'estimació fins als 220.000 milions, que s'haurien de recaudar quatre anys més tard. El Govern va iniciar llavors una campanya de promoció, encartada en els principals diaris en la que exposava les bondats del nou acord. Malgrat tot, Homs reconeixé que el nou model no inclou cap sistema de revisió, de manera que es condemna sine die les hisendes catalanes a un sistema pactat en un context d'evident feblesa.

3. Quines són les principals característiques del model?

El finançament de les comunitats quedava fixat, com en els anteriors models, per dos criteris: els tributs cedits i la participació en els impostos estatals. Els tributs cedits són el 33% de l'IRPF, el 35% de l'IVA, el 40% de determinats impostos especials (hidrocarbrus, alcohol, tabac) i la totalitat de l'impost de successions i donacions, sobre el patrimoni i sobre transmissions patrimonials. Sobre aquests tributs, la Generalitat assumeix capacitat normativa, és a dir, pot ampliar o reduir la pressió fiscal. Recorden, per exemple, el famós cèntim sanitari?.

Les comunitats també obtenen els seus recursos per la participació en els impostos que recapta directament l'Estat. L'assignació es realitza a partir del fons de suficiència, el fons de compensació interterritorial i les assignacions per anivellament. Aquest complex mecanisme d'assignació es basa essencialment en la població de les comunitats, més altres factors de correcció (superfície, dispersió, insularitat...).

4. Per què no funciona el model?

El model actual ha situat les finances públiques catalanes en un atzucac. Amb la perspectiva dels darrers exercicis podem identificar els principals problemes:

a. El model de 2001 fixa una garantia de mínims, de manera que si l'aplicació del model comporta la reducció dels seus ingressos, el fons compensarà la diferència.
b. El model fixa també unes modulacions que actuen com a topalls del creixement, de manera que cap comunitat pot incrementar els seus recursos per sobre d'uns determinats índexos.
c. El sistema fixa un Fons de Compensació Interterritorial (FCI), que incrementa la dotació de les comunitats amb una renda per càpita per sota de la mitjana.
d. El Fons també preveu una assignació extraordinària per escassa densitat, que afavoreix les comunitats d'Aragó i Extremadura.
e. I, el més important, es pren com a referència la població de 1999. Això perjudica de forma evident les comunitats que han crescut demogràficament, com en el cas de Catalunya que ha passat de poc més de sis milions a set milions i mig d'habitants.

La situació heretada per CiU és, en essència la següent: Un sistema de finançament catastròfic i sense possibilitats de revisió.

5. Per què podem invertir la situació?

L'element que permet reclamar un nou marc és l'aprovació de l'Estatut de Catalunya. Sense Estatut i en el context d'una forta crisi, el règim de finançament de les comunitas autònomes hauria estat aplaçat i les finances públiques de la Generalitat afrontarien un període molt complicat. Això evidencia quelcolm que ja anuncià Maragall: El temps farà bo l'Estatut.

6. Quines són les regles del joc que planteja l'Estatut?

L'Estatut suposa un nou marc de joc, que queda recollit en un dens i complex capítol, el capítol sisè. L'article en el que es detalla el nou model és el 206, al que ja havia dedicat varis posts durant el procés de debat de l'Estatut. Poden consultar la llarga sèrie de reflexions: I, II, III, IV i V.

Cada substantiu i verb del 206 té un sentit i la seva explicació precisaria de molta més extensió. Els detallo els tres epígrafs més importants:

206.3. Els recursos financers de què disposi la Generalitat es poden ajustar perquè el sistema estatal de finançament disposi de recursos suficients per a garantir l'anivellament i la solidaritat a les altres comunitats autònomes, a fi que els serveis d'educació, de sanitat i altres serveis socials essencials de l'estat del benestar prestats pels diferents governs autonòmics puguin assolir nivells similars al conjunt de l'Estat, sempre que portin a terme un esforç fiscal també similar

La solidaritat entre comunitats se centra en sanitat i educació (els serveis universals fixats per la Constitució) i els serveis socials. Molt rellevant l'acotació final: "sempre que portin a terme un esforç fiscal similar".

206.5. L'Estat ha de garantir que l'aplicació dels mecanismes d'anivellament no alteri en cap cas la posició de Catalunya en l'ordenació de rendes per capita entre les comunitats autònomes abans de l'anivellament

Es reconeix el principal d'ordinalitat, però amb les rendes per càpita i no amb els recursos per càpita. Que no és, ni de llarg, el mateix.

206.6. S'ha de tenir en compte, com a variable bàsica per a determinar les necessitats de despesa a què fa referència l'apartat 1, la població, rectificada pels costos diferencials i per variables demogràfiques, en particular per un factor de correcció establert en funció del percentatge de població immigrant. Així mateix, s'han de tenir en compte la densitat de població, la dimensió dels nuclis urbans i la població en situació d'exclusió social.

Aquest epígraf és capital i respon al principi maragallià: "Pagar per renda i rebre per població", que em sembla el més equitatiu possible i el més consistent.

7. Quins són els efectes de l'Estatut sobre les inversions?

Vull reivindicar la disposició addicional tercera de l'Estatut. Aquesta disposició no apareix en el redactat aprovat el 30 de setembre al Parlament, sinó que s'hi incorpora en el Congrés. Com saben, la disposició preveu que durant set anys la inversió de l'Estat a Catalunya serà l'equivalent al pes del PIB català sobre el PIB estatal.

Això suposa que en un any s'ha invertit en infrastructures el mateix que la invesió de quatre anys de l'aliança PP - CiU. Cojunturalment, aquesta inversió compensa parcialment la crisi del sector de la construcció. Estructuralment, la inversió suposa un salt sense precedents en la dotació d'infrastructures del país, que es complementa amb la sobreinversió del negociat de Joaquim Nadal. Ja sé que això els hi sona a propaganda política, però la història econòmica del país destacarà aquest període (2007-2013) com el període del take off de la xarxa viària i ferroviària catalana.

8. Calia votar els pressupostos de l'Estat?

Jo crec que ha estat una bona opció. Veiem-ho:

1. Un no als pressupostos suposa la convocatòria d'eleccions anticipades. ERC o CiU poden votar en contra perquè el seu vot no té cap efecte real. Però el vot en contra del PSC vol dir donar en safata al PP una presidència nefasta pels interessos del país.
2. Un no als pressupostos implica trencar el procés de negociació encara obert. Votar contra els pressupostos és votar contra el nou acord de finançament.
3. Un no als pressupostos vol dir renunciar a les inversions previstes a l'Estatut d'acord amb el que preveu la disposició addicional tercera.
4. Un no als pressupostos crea un marc d'incertesa política i inseguretat en un context de crisi en el que cal estabilitat.
5. Hi ha, finalment, un argument en positiu. Aquests pressupostos són uns pressupostos socials que es posen del costat dels més necessitats en temps de crisi, ja siguin de Mataró, de Xàtiva o d'Almendralejo.

9. Per què s'amplia l'acord a la resta de comunitats?

Crec novament que és l'opció més lògica:

a. L'acord ha de ser fidel al que preveu l'Estatut de Catalunya, però també el que preveuen la resta d'estatuts, que per cert tenen moltes semblances amb el català.
b. L'acord haurà de modificar la LOFCA i seria impensable una modificació progressiva per a cada acord estatutari.
c. L'acord ha de perdurar en el temps. Per això, és necessari que també el PP accepti les regles del joc, ja que és la principal garantia de la seva supervivència.

10. Cal un acord abans del 31 de desembre?

Cal un acord ràpid i bo. Ara bé, posats a triar entre un acord ràpid i un bon acord, jo opto per un bon acord. Hem patit set anys de mal finançament entre CiU i PP. Ara estem sentant les bases per un acord que hauria de perdurar en el temps i que hauria de canviar les regles del joc previstes a la LOFCA. Val la pena dedicar-hi tot el temps precís. Hi ha molt en joc.

Ah. I bones festes, és clar.

Comentaris

Anònim ha dit…
Sobre el punt 2 et diré que tens raó en el que descrius, i si ens vols dir que l'acord pactat entre Pujol i Aznar va ser negatiu, segur que se'n poden fer moltes lectures però sí, crec que va ser negatiu.

El que em sembla una absoluta demagògia per part dels socialistes és tota la cantarella entonada especialment per Zaragosses i Icetes que ens vol fer creure que tots els mals del finançament català venen d'aquell acord, quan saps i sabeu que el dèficit fiscal brutal que patim ve de molt abans d'aquell pacte.

Entenc que l'únic objectiu de molts polítics és el de la maximització dels vots en el termini de temps més breu possible, però heu d'entendre que no som imbècils i si no ho podeu entendre feu com si ho entenguessiu i no ens hi tracteu. Molts us ho agraïríem i potser un dia podríem tornar a creure en la política.
Donaire ha dit…
Benvolgut Jaume

1. El problema no és només que va ser negatiu, sinó que va tancar qualsevol possibilitat de revisió. Convé tenir-ho present per avaluar la història recent. El Govern de l'Estat no tenia cap necessitat de modificar el pacte, perquè va ser signat per a no ser canviat.

2. Els mals venen d'antic és cert, començant per la LOFCA que esmento. Fixa't que en la meva història no començo pel pacte, sinó que començo per la Constitució.

3. Ara bé, el que em molesta és la indulgència plenària amb què es tractà i es tracta a CiU. Ells es van equivocar, van votar a favor dels pressupostos (a canvi no de més recursos, sinó de la governabilitat a Catalunya) i no recordo ni tertúlies ni el milió de veus cridant "Botiflers, botiflers"

4. M'interessa el contrast d'arguments. M'interessa saber quina és la millor fórmula de finançament segons el teu parer i quina és l'estratègia de negociació que et sembla més oportuna. Ara bé, tot allò dels vots, dels imbècils i demés no ho entès. T'ho dic de veres
Anònim ha dit…
Estic d'acord amb els dos primers punts i en part amb el tercer. Sobre el tercer tens raó en el tema de la indulgència amb el que es tracta a CiU i la millor manera de combatre-ho seria primer denunciar-ho i després actuar de forma diferent, per exemple vetar els pressupostos, i si no ho pots fer no amenacis i accepta el teu poc marge de maniobra.

Per mi la primera estratègia passava per la unitat, com en el tema de l'Estatut, però mentre els partits us n'ompliu la boca la trenqueu tan bon punt podeu en funció d'interessos partidistes o de l'obtenció de resultats ridículs i curtterministes. Quan veig que qui em representa es comporta així, perdona la meva vehemència, però em sento tractat d'imbècil. Potser m'equivoco i l'únic que gasteu és un cinisme que espanta.

També sento que em prenen el pèl quan a Madrid no només no fan complir l'Estatut sinó que se salten a la torera qualsevol termini. Però això ja no em preocupa, són així. El que em preocupa de debò és la nostra posició de debilitat, la nostra incapacitat d'actuar conjuntament i la impossibilitat de prendre mesures més contundents que demostrin que som aquí i que realment estem disposats a defensar allò que és nostre, i m'és igual que siguin els de CiU, els del PSC, els d'ERC o els d'ICV. Els meus sou tots i el que veig és un acomplexament brutal en la defensa dels nostres interessos. Ja sé que no podeu trencar la baralla, però mentre a Madrid sàpiguen que CiU es mor per tocar poder, qualsevol, que el PSC no s'atrevirà a contradir el grup socialista i que ERC són quatre il.luminats incapaços de res no hi ha res a fer.

Una altra cosa que no comprenc és perquè cal estar permanentment en tanta història negociadora. Us passeu (ens passem) dos anys negociant l'Estatut, bàsicament per fixar el finançament, i ara resulta que cal anar a Madrid a negociar, altra vegada, el finançament. Prèviament el Conseller Castells ha de negociar amb la resta de grups del tripartit una posició comuna i s'ha de negociar amb CiU un compromís d'unitat (que ja no existeix). I mentrestant aneu fent tots declaracions atacant-vos els uns als altres, acusant-vos de trencar la unitat i amenaçant el govern de Madrid sabent que les amenaces són buides. No em diràs que tot plegat no és de conya.

Entrades populars