PSC 2.0
Bones notícies. El socialisme català està en crisi. Temps per pensar, per reconstruir, per escoltar, per llegir, per compartir, per proposar i per somiar. Ha arribat el moment de proposar la nova versió beta (beta permanent, és clar) del socialisme català.
Crec que el socialisme català que ve serà el resultat del contacte inestable entre les molècules diverses que el composen. Molècules que de vegades s'associen, de vegades es dissocien i molt sovint creen unitats superiors com els polímers. Molècules socialistes, afins, progressistes, però també molècules allunyades del PSC. Permeteu-me la meva aportació molecular.
1. Un altre partit, una altra política
El 2006 la revista Time declarà que el personatge de l'any era "You". Tu, tu, i tu també. Tots nosaltres. Si fa quatre anys Time qüestionà el concepte de lideratge, no em sembla que la decisió més trascendent ara sigui qui substitueix José Montilla. Francament, no em preocupa massa.
La forma de fer política és una herència del XIX, adaptada a la irrupció dels grans mitjans durant el segle XX. Una estructura envellida que és vista per la major part de la població amb els mateix ulls que miren els dirigibles, les màquines d'escriure o els documentals sobre la febre de l'or. O canviem essencialment això o aplaçarem la decisió més trascendental. La qüestió no és qui ha de ser el nou maquinista, sinó com serà el nou tren.
Hem de saber deconstruir els processos de gestió i decisió política. Jo aposto decidament per una política 2.0, entès no com un canvi tecnològic sinó com una forma nova de relacionar administració i administrats. Hem de transformar la política generalista en una política de la diversitat, perquè Perelman ja demostrà fa temps la mort de l'audiència única. Hem d'apostar per una democràcia deliberativa, en el que l'important no són les decisions sinó els raonaments. Hem de contraposar al depotisme il·lustrat del "govern dels millors" el neodemocràtic "govern de tots". Escoltar, deliberar, enraonar, abolir els eslògans, millorar la representativitat... Tenim molta feina per endavant.
2. Federalisme
Cada partit és la suma de moltes idees, però hi ha una idea nuclear, una idea força, que li dota d'identitat. Que permet distingir aquella formació de qualsevol altra. El PSC és un partit d'esquerres, socialdemòcrata, catalanista, progressista... I també és un partit federalista. Segurament, el federalisme és l'element identitari més rellevant de la formació socialista. I aquest hauria de ser el quadern de ruta del PSC.
Els estats nació són un artifici del segle XIX i han sobreviscut durant el XX, però tenen una data de caducitat. Hi ha dos reivindicacions de la societat 2.0 que col·lisionen amb la idea clàssica de l'estat - nació. En primer lloc, la societat 2.0 reclama una nova arquitectura del poder que recuperi la idea del bottom - up. En segon lloc, els individus mantenen vàries identitats de forma simultània, que no són excloents, sinó complementàries. Intueixo que la concepció federal està molt més preparada per a administrar el nou escenari
En primer lloc, una Espanya federal. Crec que la discussió sobre el grup propi del Congrés és una falsa discussió, perquè amaga el principi essencial de la proposta del PSC: Una Espanya diferent. El programa del PSC passa per les aliances amb altres comunitats, per la reforma de la Constitució (una Constitució federal), per la reforma del Senat i per una nova arquitectura de l'Estat. Aquest és l'horitzó.
Mentrestant, el PSC ha de mantenir una relació federal amb Espanya, que no vol dir ni ruptura ni assimilació, sinó cooperació: "Això millor ho faig jo, això ho farem millor plegats". L'arquitectura de l'Estat no pot ser una subhasta, un intercanvi de competències per vots. L'arquitectura de l'Estat ha de ser una imatge, una foto finish, que ens permeti dibuixar un escenari de coopetència, de cooperació en la competència.
En segon lloc, una Catalunya federal. L'arquitectura de la Generalitat pateix de mixomatosi, un centre immens que anul·la la capacitat de gestió dels territoris. De vegades, Barcelona és molt lluny. Lluny de Portbou, de Batea, de Vielha, d'Ulldecona, de La Seu. Les vegueries han de crear un sistema de govern descentralitzat, que apropi les decisions de l'administració als administrats. Posats a somiar, voldria una Catalunya federal, formada per vegueries que poden administrar recursos propis, que poden ser més eficients en la gestió directa dels pressupostos públics.
El major fracàs de la transició ha estat l'afebliment del poder local i, de retruc, l'enorme capacitat transformadora del municipalisme de la transició. L'administració local vol dir proximitat, major capacitat d'acció col·lectiva, democràcia deliberativa. Aspiro al model escandinau, en el que els municipis gestionen els serveis públics bàsics, d'acord amb els seus propis criteris. Amb poc més del 15% dels recursos públics, l'autonomia local palesa la feblesa de la via federal a Catalunya.
Més Europa, més municipi, més descentralització, un estat federal i una Catalunya federal. Aquesta és l'agenda del federalisme i, em fa l'efecte, aquest és el camí per adaptar els fòssils decimonònics dels estats-nació del XIX a la complexitat de la societat 2.0. Sortim del fals debat Catalunya - Espanya.
3. La nova esquerra
L'esquerra es guia per tres principis essencials, que formen part del seu ADN ideològic: la llibertat, la igualtat i la solidaritat. Però hem de saber adaptar aquests principis nuclears a la lògica de la nova societat. Llibertat no vol dir el mateix el 1880 que el 2012. Hem de saber també que una part del programa socialdemòcrata a Europa s'ha consolidat: l'ensenyament universal, la sanitat pública o els serveis socials ja no es discuteixen, I, per tant, necessiten una segona generació de l'estat del benestar.
D'entrada, redefinim igualtat a partir del principi de la igualtat d'oportunitats. Ho explica molt millor que jo Roger Senserrich: Un país té igualtat d'oportunitats quan les condicions socials i econòmiques dels pares condicionen molt poc les espectatives dels fills. I això vol dir com a mínim dos coses. Un estat del benestar molt gran (sanitat, pensions, educació...) i un estat del benestar molt eficient. Escoles amb recursos, d'acord; però escoles (i beques, és clar) que premiïn l'esforç sense que importi la longitud del cognom del teu pare. Igualtat d'oportunitats vol dir afrontar de veres, amb els ulls a la cara, la insolent desigualtat de gènere. Tenim un sistema tan ineficient que prescindeix de la meitat de la població.
En segon lloc, redefinim la solidaritat. El principi rector és conegut per tots: Des de la perspectiva de l'esquerra, la qualitat de vida de la societat no es mesura a partir de les condicions mitjanes, sinó de les més baixes. Estadísticament, podríem dir que el llindar de qualitat el fixa el percentil 5. Això vol dir destinar recursos per aquells que no poden portar a terme una vida digna, des de la normativa d'accés a espais públics per a persones discapacitades a la Llei de l'Autonomia personal. Les societats nòmades adaptaven el seu ritme de marxa a les possibilitats dels membres més desvalguts del grup.
Però la solidaritat ha de tenir uns límits. Sé que és molt difícil marcar la frontera, però la solidaritat ha de ser definit a partir de les condicions particulars i també a l'esforç. Hem de saber definir la frontera entre solidaritat i subsidi, perquè hi ha aportacions il·lògiques i, sobretot, profundament insol·lidàries.
I, per sobre de tot, llibertat. Llibertat de culte, de pensament, d'orientació sexual, llibertat d'acció, de reunió, d'intercanvi, de mobilitat... Persones lliures en una societat lliure. Algunes de les pràctiques de l'esquerra són profundament reaccionàries, des de les llicències dels taxis a la quota obligatòria de les cambres, feliçment retirada. I no, no té res a veure amb la limitació de la velocitat a les entrades de Barcelona.
El PSC que ve
Política deliberativa, federalisme, igualtat d'oportunitats, municipalisme, política 2.0, política de la diversitat, solidaritat "equitativa", llibertat... Aquestes serien les primeres peces del núvol de tags del nou PSC. Quines són les teves?
Crec que el socialisme català que ve serà el resultat del contacte inestable entre les molècules diverses que el composen. Molècules que de vegades s'associen, de vegades es dissocien i molt sovint creen unitats superiors com els polímers. Molècules socialistes, afins, progressistes, però també molècules allunyades del PSC. Permeteu-me la meva aportació molecular.
1. Un altre partit, una altra política
El 2006 la revista Time declarà que el personatge de l'any era "You". Tu, tu, i tu també. Tots nosaltres. Si fa quatre anys Time qüestionà el concepte de lideratge, no em sembla que la decisió més trascendent ara sigui qui substitueix José Montilla. Francament, no em preocupa massa.
La forma de fer política és una herència del XIX, adaptada a la irrupció dels grans mitjans durant el segle XX. Una estructura envellida que és vista per la major part de la població amb els mateix ulls que miren els dirigibles, les màquines d'escriure o els documentals sobre la febre de l'or. O canviem essencialment això o aplaçarem la decisió més trascendental. La qüestió no és qui ha de ser el nou maquinista, sinó com serà el nou tren.
Hem de saber deconstruir els processos de gestió i decisió política. Jo aposto decidament per una política 2.0, entès no com un canvi tecnològic sinó com una forma nova de relacionar administració i administrats. Hem de transformar la política generalista en una política de la diversitat, perquè Perelman ja demostrà fa temps la mort de l'audiència única. Hem d'apostar per una democràcia deliberativa, en el que l'important no són les decisions sinó els raonaments. Hem de contraposar al depotisme il·lustrat del "govern dels millors" el neodemocràtic "govern de tots". Escoltar, deliberar, enraonar, abolir els eslògans, millorar la representativitat... Tenim molta feina per endavant.
2. Federalisme
Cada partit és la suma de moltes idees, però hi ha una idea nuclear, una idea força, que li dota d'identitat. Que permet distingir aquella formació de qualsevol altra. El PSC és un partit d'esquerres, socialdemòcrata, catalanista, progressista... I també és un partit federalista. Segurament, el federalisme és l'element identitari més rellevant de la formació socialista. I aquest hauria de ser el quadern de ruta del PSC.
Els estats nació són un artifici del segle XIX i han sobreviscut durant el XX, però tenen una data de caducitat. Hi ha dos reivindicacions de la societat 2.0 que col·lisionen amb la idea clàssica de l'estat - nació. En primer lloc, la societat 2.0 reclama una nova arquitectura del poder que recuperi la idea del bottom - up. En segon lloc, els individus mantenen vàries identitats de forma simultània, que no són excloents, sinó complementàries. Intueixo que la concepció federal està molt més preparada per a administrar el nou escenari
En primer lloc, una Espanya federal. Crec que la discussió sobre el grup propi del Congrés és una falsa discussió, perquè amaga el principi essencial de la proposta del PSC: Una Espanya diferent. El programa del PSC passa per les aliances amb altres comunitats, per la reforma de la Constitució (una Constitució federal), per la reforma del Senat i per una nova arquitectura de l'Estat. Aquest és l'horitzó.
Mentrestant, el PSC ha de mantenir una relació federal amb Espanya, que no vol dir ni ruptura ni assimilació, sinó cooperació: "Això millor ho faig jo, això ho farem millor plegats". L'arquitectura de l'Estat no pot ser una subhasta, un intercanvi de competències per vots. L'arquitectura de l'Estat ha de ser una imatge, una foto finish, que ens permeti dibuixar un escenari de coopetència, de cooperació en la competència.
En segon lloc, una Catalunya federal. L'arquitectura de la Generalitat pateix de mixomatosi, un centre immens que anul·la la capacitat de gestió dels territoris. De vegades, Barcelona és molt lluny. Lluny de Portbou, de Batea, de Vielha, d'Ulldecona, de La Seu. Les vegueries han de crear un sistema de govern descentralitzat, que apropi les decisions de l'administració als administrats. Posats a somiar, voldria una Catalunya federal, formada per vegueries que poden administrar recursos propis, que poden ser més eficients en la gestió directa dels pressupostos públics.
El major fracàs de la transició ha estat l'afebliment del poder local i, de retruc, l'enorme capacitat transformadora del municipalisme de la transició. L'administració local vol dir proximitat, major capacitat d'acció col·lectiva, democràcia deliberativa. Aspiro al model escandinau, en el que els municipis gestionen els serveis públics bàsics, d'acord amb els seus propis criteris. Amb poc més del 15% dels recursos públics, l'autonomia local palesa la feblesa de la via federal a Catalunya.
Més Europa, més municipi, més descentralització, un estat federal i una Catalunya federal. Aquesta és l'agenda del federalisme i, em fa l'efecte, aquest és el camí per adaptar els fòssils decimonònics dels estats-nació del XIX a la complexitat de la societat 2.0. Sortim del fals debat Catalunya - Espanya.
3. La nova esquerra
L'esquerra es guia per tres principis essencials, que formen part del seu ADN ideològic: la llibertat, la igualtat i la solidaritat. Però hem de saber adaptar aquests principis nuclears a la lògica de la nova societat. Llibertat no vol dir el mateix el 1880 que el 2012. Hem de saber també que una part del programa socialdemòcrata a Europa s'ha consolidat: l'ensenyament universal, la sanitat pública o els serveis socials ja no es discuteixen, I, per tant, necessiten una segona generació de l'estat del benestar.
D'entrada, redefinim igualtat a partir del principi de la igualtat d'oportunitats. Ho explica molt millor que jo Roger Senserrich: Un país té igualtat d'oportunitats quan les condicions socials i econòmiques dels pares condicionen molt poc les espectatives dels fills. I això vol dir com a mínim dos coses. Un estat del benestar molt gran (sanitat, pensions, educació...) i un estat del benestar molt eficient. Escoles amb recursos, d'acord; però escoles (i beques, és clar) que premiïn l'esforç sense que importi la longitud del cognom del teu pare. Igualtat d'oportunitats vol dir afrontar de veres, amb els ulls a la cara, la insolent desigualtat de gènere. Tenim un sistema tan ineficient que prescindeix de la meitat de la població.
En segon lloc, redefinim la solidaritat. El principi rector és conegut per tots: Des de la perspectiva de l'esquerra, la qualitat de vida de la societat no es mesura a partir de les condicions mitjanes, sinó de les més baixes. Estadísticament, podríem dir que el llindar de qualitat el fixa el percentil 5. Això vol dir destinar recursos per aquells que no poden portar a terme una vida digna, des de la normativa d'accés a espais públics per a persones discapacitades a la Llei de l'Autonomia personal. Les societats nòmades adaptaven el seu ritme de marxa a les possibilitats dels membres més desvalguts del grup.
Però la solidaritat ha de tenir uns límits. Sé que és molt difícil marcar la frontera, però la solidaritat ha de ser definit a partir de les condicions particulars i també a l'esforç. Hem de saber definir la frontera entre solidaritat i subsidi, perquè hi ha aportacions il·lògiques i, sobretot, profundament insol·lidàries.
I, per sobre de tot, llibertat. Llibertat de culte, de pensament, d'orientació sexual, llibertat d'acció, de reunió, d'intercanvi, de mobilitat... Persones lliures en una societat lliure. Algunes de les pràctiques de l'esquerra són profundament reaccionàries, des de les llicències dels taxis a la quota obligatòria de les cambres, feliçment retirada. I no, no té res a veure amb la limitació de la velocitat a les entrades de Barcelona.
El PSC que ve
Política deliberativa, federalisme, igualtat d'oportunitats, municipalisme, política 2.0, política de la diversitat, solidaritat "equitativa", llibertat... Aquestes serien les primeres peces del núvol de tags del nou PSC. Quines són les teves?
Comentaris
Preguntes quins tags cal introduïr en el núvol d'aquest nou pensament d'esquerres. I la meva reflexió és la següent: si el que es pretén és fer simplement un moviment ampli i transversal, socialdemòcrata i catalanista, serà un error perque per això, ja hi ha Convergència. Si, a més a més, s'incorpora un nou pensament sobre dues questions fonamentals en el segle XXI com són els reptes del desenvolupament sostenible i la millora de la qualitat democràtica, les possibilitats d'enriquir el debat i transformar la societat són molt esperançadores.
De cada un d'aquests reptes penjen molts continguts que, per questions d'espai, ara no sóc capaç d'afinar més. En el teu escrit, n'has apuntat molts. Els subscric tots però vaig més enllà de la raó científica a l'hora de parlar-ne. Afegeixo que cal, també, una mirada feta des de la subjectivitat, des de la percepció, des de l'empatia i amb una sensibilitat més afinada per comprendre i incorporar la diversitat de cultures i territoris que històricament, dia a dia, estan enfrontant les seves relacions amb el medi natural i social per aconseguir més oportunitats econòmiques i més representativitat política.
Natura, cultura i societat són tres grans conceptes que donen sentit a la política
Salutacions i endavant.
Jordi
Amb aquest discurs el resultat de les eleccions hauria estat un altre.
Com di el Jordi, Salutacions i endavant.