Aniversari
Avui fa un any (més o menys) que vaig iniciar aquest blog. 138 posts, més de 1.000 comentaris, 34.000 visites i molts amics virtuals. No recordo ja perquè vaig iniciar aquesta aventura, unes setmanes abans del bin bang blog socialista de novembre. Però avui, rellegint les pàgines que han sedimentat en aquesta bitàcola, com els calaixos de la memòria, sento que els darrers posts ja no tenen el regust dels primers assajos. Confesso que en algunes ocasions no em reconec entre aquestes paraules perdudes en el temps.
Hem parlat una mica de tot. Els hi he proposat algunes idees per pujar el número de visites del seu blog. Hem elaborat algunes sofisticades teories sobre el comportament humà. I hem reflexionat sobre la vida i la mort. Naturalment, hem parlat de política. He defensat el Consell Audiovisual de Catalunya, en un debat llarg i tens. He intentat explicat perquè l'Estatut és un bon estatut. Hem debatut intensament sobre el català. Hem estudiat les finances del text estatutari amb tot el rigor possible. Periòdicament, els hi he ofert els resultats dels estudis sobre la cíberpolítica. I inevitablement, he anat impregnant el quadern de les anotacions directes des dels sentiments: de l'emoció d'un comentari a la fascinació pels locutoris (com aquest del que els hi escric avui), de la sensació d'una pena infinita a la por de la por.
Avui he assistit a la presentació del Dietari 2003 d'en Joaquim Nadal. Ha confessat que des de fa 35 anys escriu cada dia unes notes breus, una mena de balanç sentimental. I en un exercici d'exhibicionisme que l'honora, el dietari ha pres la forma de llibre, presentat per en Pasqual Maragall i envoltat dels amics. El blog és inicialment un dietari. Un esforç inútil per deixar en pedra allò que lentament s'esvaix. Però hi ha una diferència substancial. Els blogs s'enllacen i es relacionen. Es creuen i es comenten. I un descobreix (i celebra) que les paraules es tornen anònimes i es confonen (i matisen) en aquesta llarga cadena, on ja no ets més que una petita anella. Feliçment. Gràcies a tots.
Hem parlat una mica de tot. Els hi he proposat algunes idees per pujar el número de visites del seu blog. Hem elaborat algunes sofisticades teories sobre el comportament humà. I hem reflexionat sobre la vida i la mort. Naturalment, hem parlat de política. He defensat el Consell Audiovisual de Catalunya, en un debat llarg i tens. He intentat explicat perquè l'Estatut és un bon estatut. Hem debatut intensament sobre el català. Hem estudiat les finances del text estatutari amb tot el rigor possible. Periòdicament, els hi he ofert els resultats dels estudis sobre la cíberpolítica. I inevitablement, he anat impregnant el quadern de les anotacions directes des dels sentiments: de l'emoció d'un comentari a la fascinació pels locutoris (com aquest del que els hi escric avui), de la sensació d'una pena infinita a la por de la por.
Avui he assistit a la presentació del Dietari 2003 d'en Joaquim Nadal. Ha confessat que des de fa 35 anys escriu cada dia unes notes breus, una mena de balanç sentimental. I en un exercici d'exhibicionisme que l'honora, el dietari ha pres la forma de llibre, presentat per en Pasqual Maragall i envoltat dels amics. El blog és inicialment un dietari. Un esforç inútil per deixar en pedra allò que lentament s'esvaix. Però hi ha una diferència substancial. Els blogs s'enllacen i es relacionen. Es creuen i es comenten. I un descobreix (i celebra) que les paraules es tornen anònimes i es confonen (i matisen) en aquesta llarga cadena, on ja no ets més que una petita anella. Feliçment. Gràcies a tots.
Comentaris
de res.
http://www.PoliticaCatalana.com
Moltes felicitats per l'excel·lent bloc que fas des de fa un anyet. Ets una referència en la bloquesfera socialista i la política en general.
Records!
Felicidades
Inés
mamanovata.net
Enhorabona...
Felicitats i gràcies perquè amb tu he après a "estonejar" quan la feina em desborda.