29 de novembre 2007

Post-its

En Marc Vidal, l'home orquestra més creatiu de la catosfera, ha llençat una proposta al vent cibernètic: la convenció catosfera, una immensa kedada, un gran beers & blogs per connectar, aprendre, debatre i sobretot interactuar. Anotin a les seves agendes: Del 25 al 27 de gener. Vindrà Khalo?

Cada vegada m'agrada més la iniciativa de 1001 ideas, el portal creat des de Propolis per a intercanviar, millorar, testar i opinar sobre la gestió de l'administració pública. És una mena de brain storming gegantesc, un entorn 2.0 al quadrat.

Estic fascinat amb el nou anunci de Freixenet. Un exercici interessant de cinema dins el cinema, que és alhora un anunci, un curtmetratge, un homenatge, un trailer i un making off. Una forma més d'il·lustrar els vasos comunicants entre alta i baixa cultura, entre ficció i realitat, entre art i mercaderia.

Gràcies a musicbcn (Qmenta) i a Pau (estratega) per nominar aquest blog en la categoria de blog solidari.

Responc un meme de Naya. Quina és la meva finestra secreta, l'espai infinit de la meva geografia personal. Els hauria de parlar de Sant Feliu de Guíxols, un joc de tetris urbà encaixat enmig d'un croisant de roca. El Salvament, Canyerets, S'Adolitx, Pedralta, Montecalvari, el Monestir, l'estació antiga, el mirall del port, el Passeig, Sant Pol... Però he de fer públic la meva traïció. L'espai en el que he sentit per un instant la violència de la bellesa, la síndrome d'Stendhal, ha estat la visió de l'Alhambra des de la zigazaga de l'Albaicín.

Invencions

Llegeixo a La Contra de La Vanguardia (un dels cims del periodisme català) una entrevista a Mariano Pérez, autor de La invención de los trastornos mentales. La seva tesi essencial és que les malalties mentals (o disfuncions que les anomenem ara) són processos normals elevats a la categoria de problema per les multinacionals farmacèutiques.

Algú s'anima a escriure el llibre La invención de los transtornos políticos?. Quants problemes polítics que ara anomenem problemes no són en realitat una invenció?. Quants processos normals són elevats a la categoria de problemes?. Hi ha política més enllà de la política inventada?.

27 de novembre 2007

ZP 2.0

M'agrada el portal 2.0 de ZP. No. No es tracta d'uns minuts de publicitat. No és una cunya electoral. Confesso que m'he apropat al nou portal de ZP amb la desconfiança del carter que entra en un jardí amb un immens rètol de Gos perillós. I m'he trobat un sistema nou, decididament nou. Els explico les aplicacions que m'han agradat:

1. M'ha agrada el domini. Un portal que es diu La mirada positiva (l'eslogan oficial) és molt més atractiu que ZapateroPresidente.es, RodrigezZapatero.es o qualsevol altre domini asèptic com la butaca d'un dentista.

2. Ha creat un grup a facebook, el sistema que es consolida com a portal de les xarxes socials. Facebook funciona perquè combina la revindicació de l'individu i la creació de connexions (links) personals i socials. I em sembla un encert que la política 2.0 entri en aquest entorn, perquè posa en valor els individus.

3. Utilitza de forma massiva els RSS, com per exemple a l'apartat de preguntes o de novetats. No es tracta, per tant, d'una web estàtica amb informació 1.0 sinó d'un format que neix amb la voluntat d'actualització permanent.

4. Demostra un ús modern de les imatges (penjades en el flickr), que estan associades a conceptes. Un exemple és l'apartat "Sus gestos".

5. Introdueix un banner de la blogosfera socialista, que apropa la veu particular dels blogs progressistes.

6. Disposa d'un bon catàleg de recursos que es poden descarregar, com videos, pdf o aplicacions bàsiques.

7. M'ha agradat molt l'apartat "Preguntas a Zapatero". Els usuaris realitzen preguntes directament a l'equip de ZP, que donen lloc a un debat entre l'equip i els usuaris.

8. El millor: Permet que els usuaris proposin idees ordenades en diversos àmbits temàtics i permet també que els usuaris comentin i votin aquestes idees com si fos un digg. Excel·lent!

9. >És un entorn que demostra una altra sensibilitat i un primer intent d'apropar-se al model de la política 2.0. Els suggereixo que facin un petit tour i que deixin la seva emprenta. La política 2.0 precisa de ciutadans 2.0. Si ens obren les portes de la participació, hauríem d'entrar-hi. Ja em diran què els ha semblat.


25 de novembre 2007

Shopping 2.0

Ja coneixen la meva devoció pel 2.0. La política 2.0, la Universitat 2.0, el periodisme 2.0, la societat 2.0. Soc un col·leccionista d'iniciatives col·laboratives i un addicte als gadgets del wwhat's new?. Per això, quan vaig veure un anunci d'un centre comercial que es presentava com a shopping 2.0 vaig sentir l'emoció de l'entomòleg davant d'una Oreophoetes peruana. Ràpidament he començat a buscar els indicis 2.0 de l'invent, però d'entrada només trobo un anunci de 20 segons en el que els clients són avatars de Second Life. Després d'una exhaustiva recerca, he constatat que l'única iniciativa 2.0 del centre comercial ha estat un concurs d'idees entre els clients. La idea guanyadora (que no ha estat la més votada, sinó la més original) és un aparcament d'homes. Quatre sofàs, una televisió i un parell de diaris esportius configuren l'espai home del centre comercial 2.0.

És el primer símptoma que la decadència del 2.0 arriba abans que sigui una realitat. Vivim una societat estranya, que gasta els noms abans que les coses. Un antecedent il·lustre és la sostenibilitat. Des de la Cimera de Rio, tot és sostenible: guerres sostenibles, camps de golf sostenibles, abocadors sostenibles, urbanitzacions sostenibles, assassins en sèrie sostenibles... Em temo que ara li ha arribat el torn a la societat 2.0. Abans que es comencin a instal·lar els primers canvis a la docència, a la democràcia, a l'administració o a les empreses, tot serà 2.0. O sigui que res serà 2.0. Em recorda els calendaris d'esportistes despullats. La primera vegada és sorprenent; la segona és curiosa. Però el calendari de les jugadores de bàsquet de Villaarriba realitzades pel cosí de la capitana i retocades amb Photoshop ha perdut qualsevol rastre de glamour.

En tot cas, jo crec que el centre comercial peca de prudent. Si s'ha de fer un aparcament d'homes i llençar per la finestra 30 anys de lluita contra els tòpics, fem-ho bé. Quatre sofàs (i quan dic quatre, vull dir quatre) i una pantalla plana no són suficients. És evident que l'espai no acaba de funcionar. Impagable la sinceritat d'un dels usuaris de l'espai home del centre comercial quan li pregunta el periodista. "-Vostè per què està aquí?" "-Jo treballo aquí i el jefe m'ha dit que faci d'extra, perquè sinó l'espai es veu buit". Proposo un espai Homer Simpson amb una dotzena de sofàs, una programació 24 hores de futbol, revistes per adults, una nevera carregada de cerveses, una tel de fum de cigar i un parell de taules per fer timbes de pòquer. I naturalment aquest espai podrà ser contemplat des de l'exterior gràcies a un ampli aparador, en el que les dones constataran horroritzades les misèries de la condició masculina. No serà un espai 2.0, certament, però si hem de retornar als tòpics homes - dones arribem fins el final, què carai.

19 de novembre 2007

Nova política

Trobada de la Convenció del futur a Girona, una explosió d'idees i de reflexions sobre la política, la societat i el futur. Veus ponderades, imaginació, deja vu, nous horitzons, velles paraules... Exposo en cinc minuts la meva idea de la política. Percebo una mirada incòmoda en alguns presents, que es concreten en crítiques durant el torn de paraules. M'agrada la discòrdia: m'obliga a qüestionar-me allò que tenia tan clar. I ara que dubto sobre la política 2.0 crec que anem pel bon camí.

La política en braille

La societat líquida de Bauman, la societat postmoderna de Harvey, la societat de la informació de Castells, la societat de l'accés de Rifkin (o de l'hidrogen), la societat Mcdonalitzada de Ritzer... No és fàcil definir què és la societat contemporània; però és més senzil saber què no és. Des dels 80, s'han esmicolat les grans narratives. Hem perdut la capacitat d'explicar de forma coherent el món. Ja no hi ha una veu vertadera, una única veu possible. És l'era de la polifonia.

No es tracta només de fer la política dels joves, la política de les dones, la política de la gent gran... El mosaic de lectures no és només dels objectes, sinó també (sobretot) els subjectes. Per a què m'entenguin, no només cal una política de les dones. Cal una política femenina. Hem de feminitzar la política. Això és la política en braille. Si som capaços de traduir els missatges polítics, les idees, la lectura ideològica al braille, haurem començat a construir una nova política.

Hi ha un sistema de fotografia que s'anomena HDR, que em té fascinat. Vegin per exemple aquesta imatge de Barcelona. Aquesta tècnica captura diverses imatges des d'un mateix punt, amb intensitats diferents; després, es combinen les llums per aconseguir l'efecte desitjat. Aquesta és la política necessària: aquella que sap combinar diverses mirades de la mateixa realitat per obtenir una síntesi adequada.

La política dels individus

Les grans narratives estaven construïdes per a les masses. Però les masses no existeixen. La societat està formada per individus. No per illes tancades, sinó per individus que es relacionen més que mai, que estableixen enllaços i que connexions en totes direccions, però no renuncien a la seva condició d'individus. L'esquerra (comentava amb encert un participant) ha caigut en el parany de contraposar individu i societat, i en realitat són dos elements complementaris. No hi un sense l'altre. La política ja no pot adreçar-se a les classes, a les masses. Ho ha de fer a l'individu. De la tercera persona del plural a la segona del singular.

Aquesta nova política ha de ser 2.0. És a dir, els individus han de passar de ser els receptors de la política a ser els emissors. Veuen la naturalesa del canvi?. Constructors de les idees. Responsables de les responsabilitats col·lectives. I no es tracta només de la revolució tecnològica, de la cíberpolítica. Es pot fer política 2.0 amb les reunions veïnals dels pressupostos participatius, com a Santa Cristina d'Aro. Alguns polítics es queixen "No ens hem explicat prou bé". I penso que el problema és un altre: no han sabut escoltar prou bé.

La política fora de la política

Hi ha una part de la política, una part significativa, que s'ha de fer fora de la política. De la política convencional, vull dir. És cert que hi ha un divorci entre societat i polítics, però no el detecto entre la societat i la política. Al contrari. Detecto un cansament de la política exhibicionista, dels eslògans, les banderetes, els somriures, les promeses, les campanyes, les baralles simulades. Tinc la percepció que en Truman fa temps que s'ha adonat que tot això és un decorat i que la sang és suc de tomàquet. Fins i tot els polítics parodien els polítics i ZP s'autoimita. I Montilla anuncia que "vostès tenen un problema".

La nova política s'ha de fer fora de la política. Això no vol dir renunciar els partits polítics. Vol dir simplement resituar-los. Dels únics protagonistes de la política a uns actors principals. O potser secundaris. És l'hora dels ciutadans. Els hi proposo el darrer dels eslògans: "Abolim els eslògans".

16 de novembre 2007

Catalans emprenyats?. Els finesos també

Jo em pensava que a Finlàndia les coses funcionaven bé. Però després de veure aquest vídeo no ho tinc tan clar.


Coro de quejas de Helsinki (subtitulado) - ZappInternet

Dedicat a Narcís Sastre, of course

15 de novembre 2007

Sí a Bolonya

Escric aquestes línies mentre veig des de la finestra uns estudiants cantant "Bolonya no", "Els estudiants no som mercaderia" o "Boti, boti, boti, bolonyès el qui no boti". Com en aquelles pel·lícules en les que la càmara deixa veure l'esquena del malvat que mira els aldarulls per la finestra mentre maula un gat. Fa uns quants anys, jo estava aquí baix cantant "Otan no" o "Universitat pública i de qualitat". M'agraden les manis. M'agrada veure els estudiants amb ganes de canviar el món o, almenys, un pedaç del món.

Ningú no m'ho ha preguntat. I la meva opinió és irrellevant. Però jo, en aquest cas, no hi estic gens d'acord. Estic a favor del procés de Bolonya. Estic a favor de l'Espai Europeu d'Ensenyament Superior (EEES).

Què és Bolonya?

El Procés de Bolonya és un acord entre els representants universitaris de 29 estats europeus. L'objectiu és crear un marc únic europeu que permeti l'equivalència entre les titulacions i fomenti la mobilitat dels estudiants. Es basa en tres principis: (a) la creació dels crèdits ECTS, és a dir la quantificació de les hores que teòricament ha de destinar un estudiant per a superar el crèdit, (b) la reforma d'estudis en graus i postgraus, que elimina el model diplomatura / llicenciatura i (c) la creació d'un suplement europeu del títol, que garanteixi la seva validesa en l'espai europeu.

Per què m'agrada?

La Declaració de Bolonya és en realitat un document marc molt simple. Després, s'han acordat altres declaracions igualment trascendents com ara el Comunicat de Praga de 2001, el Comunicat de Berlin de 2003 o el Comunicat de Bergen de 2005 i el Comunicat de Londres de 2007. La música dels comunicats sona bé:

1. Crea un espai universitari europeu, que és l'única via per garantir la supervivència de les nostres universitats

2. Homogeneïtza la informació dels estudis universitaris, un requisit necessari per a l'intercanvi d'estudiants (Erasmus)

3. Estimula l'orientació de la formació basada en competències

4. Potencia la Universitat de portes obertes i la idea de l'aprenentatge al llarg de la vida

5. Guanya en flexibilitat, de manera que es podrà cursar un postgrau des de graus molt diversos. Jo puc iniciar els estudis de geografia i decidir especialitzar-me en gestió cultural.

6. Estableix un sistema europeu de títols per a què un llicenciat a Lleida o Granada pugui exercir a Bucarest o Londres

7. Fixa unes regles del joc clares, ja que explicita la dedicació real que han de realitzar els estudiants per cada assignatura

8. Fomenta l'intercanvi d'experiències i iniciatives entre universitats

9. Innova en els processos clàssics de transmissió del coneixement, amb la incorporació de nous models

10. Marca una política universitària comuna, que té en compte el context internacional

Per què s'oposen els estudiants

Els estudiants basen la seva oposició a l'EEES en tres grans idees:

1. La millora de la qualitat que reclama Bolonya es traduirà en una privatització de la Universitat, en un increment de taxes o en un desiquilibri públic - privat. És possible, però no podem basar la supervivència dels serveis públics en la seva baixa qualitat. El que han de reclamar els estudiants no és una mala Universitat, sinó una bona Universitat (Bolonya) i un increment dels recursos per a la seva execució.

2. El pas de grau a postgrau implicarà la privatització de la Universitat. Crec que aquí hi hagut una confussió terminològica. Els postgraus de Bolonya no tenen res a veure amb els màster i postgraus que s'ofereixen ara, certament a preus sovint molt elevats. Els dos cicles d'ensenyament superior (grau i postgrau) s'oferiran a preu públic.

3. La mobilitat dels estudiants europeus afeblirà la presència del català a la Universitat, perquè es tendiran a usar llengües més conegudes com l'anglès o el castellà. La supervivència de la llengua i la cultura catalanes no es pot basar en una actitud hermètica, defensiva. Aprenem dels holandesos, dels danesos o dels finesos.

Bolonya ens obre la porta a Europa. És la clau d'una universitat 2.0, més oberta, més flexible, més connectada, més dinàmica i molt més interessant que la Universitat contemporània. Jo m'hi apunto.

12 de novembre 2007

Allà fora

Si els museus s'omplen poc a poc de farsants, l'art es multiplica allà fora.
Si avui m'ha avorrit la música de l'ipod, el trompetista del metro m'ha fet plorar.
Si la columna de la Torres ha perdut l'enginy, el bloc de referència llença esclats de paraules.
Si els consells de direcció llustren les sabates del director, les idees graviten en l'anonimat d'un garatge.
Si l'aire condicionat m'ofega amb l'aire de plàstic, el vent bufa suau allà fora.


Si la política sembla rovellada entre les màquines antigues, les ideologies es reformen allà fora.

11 de novembre 2007

L'incident

La veritat no existeix. És un mirall que es va trencar en mil pedaços i cadascú tenim el nostre pedaç de veritat. Aquest és el meu. Ai!. Ja m'he tallat...

És Aznar un feixista?.

En absolut. Aznar accepta les regles del joc democràtic. És un genocida, perquè ha participat en la invasió militar d’Irak. És un mentider, perquè va intentar ocultar els veritables autors de l’atemptat de l’11-M. I és un traïdor, perquè es dedica a desprestigiar el país i les seves institucions cada vegada que li apropen un micròfon. Però certament no és un fatxa.

Pot Chávez considerar que Aznar és un feixista?.

Naturalment. De la mateixa manera que l’ex-president ha posat el dit a l’ull de Chávez, Morales o Ortega, escollits democràticament. El foc creuat dialèctic entre l’extrema dreta i l’extrema esquerra ve de lluny. Vull recordar que un alt dirigent del PP va desitjar la mort de Fidel Castro.

Calia que el president defensés l’ex-president?

Sí. En un gest que l’honora, el president espanyol va recordar que efectivament Aznar havia estat escollit democràticament i que, per tant, la imputació de feixista era incorrecta. Va fer una defensa institucional del Govern espanyol necessària. I, el més important, va utilitzar un to exquisit, propi d’un alt dirigent.

Pot Chávez interrompre el president?

No pot. No es tracta només de les regles del joc diplomàtiques, sinó de les mínimes normes d’educació. El president de Veneçuela agredeix verbalment el president espanyol, no el deixa parlar i es comporta com en Kiko Matamoros en un debat sobre els amants de la Pantoja.

És lícita la reacció del Rei?

És absolutament impresentable. En la forma i en el fons. La reacció tavernària del Monarca és un excés que ens rebaixa al nivell de Chávez. En primer lloc, assenyala amb el dit el president veneçolà com un nen petit empipat i ha de ser aturat pel president (“Espera”). I després, enmig d’una Cimera Internacional, escup aquest “¿Por qué no te callas?” impropi d’un alt mandatari.

Pot Ortega criticar les empreses espanyoles?

Prenem els dos extrems. A un costat de l’extrem, les multinacionals espanyoles han entrat en alguns estats sud-americans en unes condicions gairebé colonials. A l’altre extrem, alguns governants han utilitzat l’argument de les “empreses imperialistes” per amagar la seva pròpia incompetència. Els dos ingredients es barregen constantment.

Hem de defensar les empreses espanyoles?

La condició d’espanyol no és garantia de res. Algunes empreses han abusat de determinats governs i han imposat condicions drakonianes; i això ha col•laborat a mantenir una situació de misèria social indigna. Tenim dret a exigir la responsabilitat social de les empreses, independentment de la seva condició d’espanyoles. La major part dels governs americans, fins i tot els més conservadors, coincideix a criticar el comportament d’algunes multinacionals de capital espanyol. Ser espanyol no eximeix de res.

Pot el Rei aixecar-se d’una reunió internacional?.

El Rei representa els ciutadans, no Unió Fenosa. Aixecar-se d’una cimera internacional com si fos Isabel San Sebastián a 59 segundos o Karmele a Dolce Vita és absolutament lamentable. Impresentable. Humiliant. I el més trist és que no podem decidir col•lectivament que el Rei no està capacitat per exercir la seva funció; no podem castigar el seu comportament a les urnes.

Què ha fet el PP?.

Un partit seriós, respectuós, mínimament decent hauria agraït el president del govern la defensa que va fer Zapatero de l’ex-president. Que és tot el contrari del que fa Aznar: criticar el govern en tots els escenaris internacionals possibles. Però el PP demostra una vegada més que no tenen ni un mil•ligram de decència i acusa el president de l’incident.


09 de novembre 2007

Post delictivo

Un día, el gobierno chino limitó el uso de Google pero como yo no soy chino me hice el ídem. Otro día, un Tribunal condenó a alasbarricadas.org por un comentario ofensivo contra el Rey del Pollo Frito, pero como yo soy vegetariano no me di por aludido. Ahora, otro Tribunal ha fallado (nunca mejor dicho) a favor de la SGAE y contra la frikipedia por publicar una entrada ofensiva y como yo no soy friki...

¿Pues Saben qué?. Que ha llegado el momento de decir basta. Y por eso me adhiero la campaña a favor de la frikipedia que inició taikochu y que han seguido entre otros mostica o davidarcos. Publico la captura de pantalla del artículo de Frikipedia sobre la SGAE (que por cierto se encuentra en el caché de Google, de manera que el autor intelectual de este post es Google Inc.). Animo a todos los lectores de esta bitácora a publicar en sus blogs el susodicho artículo y, de paso, colaboren con el pobre Vicente Herrera, cabeza visible de Frikipedia, que debe pagar una indemnización al club SGAE.




Por mi parte, además me comprometo a editar nuevas entradas de la frikipedia. Había pensado en Schuster, Marina d'Or, Superlópez, Ciutadans per Catalunya y, por supuesto, Carlos Hidalgo.

Y ya les diré a qué dirección deben enviarme los cartones de tabaco.

Actualización

Secundan esta acción (y, por tanto, han reservado plaza en Carabanchel) los quijotescos Moscas en la sopa, Todos mienten menos yo, edad futura, dirana, Ni lo sé ni me importa, enlatados, De percebes y tortugas, putasgae, Jaime Martín, picallo, salegre, peloton69, jaichachu, BlogoBlus, com.es y otras gentes de mal vivir.


06 de novembre 2007

Sinergia macramental

Una de las aportaciones semánticas más relevantes del efindex (dejando a un lado las metáforas de Marc Vidal) ha sido la sinergia macramental de Loretahur. Hablan de ello la propia Loreta, Mack Gregory, Julen (que lanza un meme al respecto), Nacho, Chiqui, Ramon, pasapues, Sergio Monge o Carlos Guadián, entre muchos otros. De bat a bat, conscientes de su papel de servicio público, ha realizado una presentación sencilla que aclarirá definitivamente las diversas acepciones del vocablo.

Humor intel·ligent

Ni Muchachada Nuí, ni Cámera Café, ni el Hormiguero. Si volen veure humor fi, diàlegs enginyosos, un atrezzo treballat, una posada en escena pròpia de La Fura dels Baus, si volen riure i somriure alhora, en definitiva, si volen grans dosis d'humor intel·ligent facin el favor de mirar aquest excel·lent vídeo de Hazteoir. L'humor assoleix els nivells més excelsos quan comparen un homosexual amb un mico.



Com diuen els seus promotors, humor intel·ligent i diàlegs enginyosos.

04 de novembre 2007

efindex (y VIII)

Si yo fuera Enrique Dans, les diría que estoy esperando en el aeropuerto antes de embarcar. Y la verdad es que es cierto. Después de un viaje de lujo con Marc Vidal, Ramón y Marta Castro, toca hacer balance. Les ahorro mi particular decálogo. Quizás es mejor que sigan ustedes el hilo de Ariadna de las jornadas en la web de efindex. Al fin y al cabo, eso es la sociedad 2.0. Llegó el momento de pensar en el efindex III.

03 de novembre 2007

efindex (VII)

Llegamos al clásico. Si alguna cosa son los blogs, son medios de comunicación. Y de la misma forma que no hay boda sin tío borracho o buffet sin chorizo Revilla, no hay jornadas de blogs sin sesión dedicada al periodismo. Preside Rosa JC, con una voz a medio camino entre el gallo Claudio y Joaquín Sabina a las 5 de la madrugada.

Abre la faena Chiqui de la Fuente. El nuevo medio permite conocer la intrahistoria de la historia. Permite disponer de un corresponsal en cada esquina, el ciudadano que activa el def con 4. Llama la atención sobre soitu.es. Seguiremos la pista.

Oscar Espiritusanto
nos ofrece una nueva versión de vídeo-conferencia, es decir, una conferencia basada en vídeo. Utiliza el ejemplo de la segunda guerra de Irak y del material que aportan los ciudadanos para ilustrar el tsunami del sudeste asiático o los atentados de Madrid y Londres. Afirma que el periodismo es conversación. Destaca bottup, periodismo ciudadano y el colectivo AtinaChile.

Javier Moya, de PRISA; defiende que el nuevo periodismo también se puede llevar a cabo desde los medios tradicionales. Sostiene que el periodismo es conversación. Debate con Chiqui sobre el concepto de participación: votar una noticia, enviarla, enlazarla, comentarla... Sería un nivel básico de la participación, pero igualmente necesario.

Pau Llop es el responsable de uno de los mejores medios ciudadanos internacionales, Bottup. Les invito a que lo conozcan y a que colaboren. Seguramente es la mejor concreción del periodismo 2.0. Uno de los retos de futuro es que los medios ciudadanos pasen de ser clubs cerrados a ser bares: entras y sales.

Se acaba con un nuevo fuego cruzado. Ahora son medios contra medios. Grupos contra grupos. Clásicos contra innovadores. Bloggers contra periodistas. ¿Balance?. Si hay tanto movimiento, será que la tierra se mueve. Brindemos por ello.

efindex (VI)

Empieza la sesión de la tarde, con un intersante experimento: un fast talk, una lluvia fina de ideas y comentarios en torno a una cuestión central: ¿Cuál es la influencia de la blogosfera?. Les transcribo las frases más destacadas, desde mi punto de vista.

Marta Pastor. Periodista Radio Nacional
  • "Un blog es el instrumento de comunicación más completo, más global y más importante en la historia de la comunicación"
  • "El blog rompe la relación clásica entre emisor y receptor"
  • "Los bloggers han creado la sociedad de la conversación"
Octavio Rojas. Agencia Edelman
  • "Los blogs son pasión"
Sebastián Molina. Emprendedor de Mundo al revés
  • "Estuve en el primer efindex y en este; vendré al tercero, pero el cuarto se hace en Bolivia"
  • "Los blogs han conseguido crear un espacio de pluralidad"
Álex del Castillo. Creador de Fresqui
  • "Uno de los problemas centrales del medio es la escala"
  • "La diferencia entre la primera y la segunda guerra de Irak es que en la segunda los medios sociales han permitido enseñar la realidad"
Pablo Aretxbala. Director General de VISESA
  • "La mayor parte de los bloggers no buscan ninguna influencia"
  • "El cambio más importante que genera el blog afecta más al escritor que al lector"
  • "El blog me ha enseñado elementos de mi mismo que tenía escondidos"
  • "El blog te agudiza la curiosidad y el pensamiento crítico"
Lorena Fernández.
  • "¿Notoriedad es que te lean mucho o que te lean bien?"
  • "¿Qué es influencia?. Un blog tiene influencia si llega al 95% de los interesados en sinergia macramental"
  • "La mayor parte de la gente no sabe lo qué es un blog"
Marta Castro. Diseñadora gráfica
  • "Detesto el egocentrismo blogger".
  • "Me molesta la parte económica de
  • "Mi alter ego no soy yo. Es un juego"
  • "Estoy desencatada de los blogs" (y eso que tiene cinco)
Arturo Paniagua. Director de Hipertextual
  • "Los lectores nos leen, nos corrigen o nos insultan"
  • "La clave de los blogs es el lenguaje"
  • "Ten el coraje de escuchar tu propia voz"

efindex (V)

La sociedad 2.0 ha entrado también en el universo económico. Y se mueve con mucha más soltura que la administración. Me gusta mucho la iniciativa de abrir un wiki deliberativo sobre open business, de manera que la mesa lleva tiempo discutiendo virtualmente lo que ahora presenciamos.

Marc Vidal nos regala una presentación excelente. En la forma y en el fondo. Nos dibuja un pulso entre la economía 1.0 y la economía 2.0, o siguiendo sus palabras, entre la hiponomía y la wikinomía. El punto central de la nueva economía es la conversación. Parece una convención de naming: índice niebla, prosumidores, reliquias medievales... El concepto de open business se concreta en una empresa que les invito a conocer: wilogo, un portal colectivo para la creación de logos con la lógica 2.0. Acaba con un bonito oximoron: prevee un escenario de imprevisión. EL poder del desorden digital.


Ramon Sangüesa argumenta que en un contexto de cambio constante, de incertidumbre, la apertura es un factor de adaptación. La pregunta que planea es si el cambio es necesario, si vale la pena. Y, con buen criterio, no da una respuesta sino que plantea dudas. Les dejo con el final: "En el camino, la fauna que uno se encuentra, conjura zoológicos de lo más terrorífico y arrinconador: dinosaurios, jefes tóxicos, compañeros aún más tóxicos, zombies existenciales variados, zánganos de alto dinamismo... Basta toparse con sólo algunos de ellos en una empresa dada y empezar a preguntarnos esa empresa puede abrirse o tenemos que ser nosotros los que nos "abramos".

Cierra Julen Iturbe. Una verdadera explosión de ideas. Una de las cuestiones que plantea es si el open business no acabará invalidando la necesidad misma de las empresas. Una empresa abierta debería acabar con la autodestrucción de la propia empresa, como los mensajes de James Bond. Insiste (como los otros dos) en que el escenario y el futuro se resiste a ser planificado. Y cierra con una reflexión necesaria: ¿Podemos hacer una empresa sin tecnología?. En el modelo que propuse de la matriz herramientas 2.0 - desarrollo 2.0, sería una empresa participada.


En resumen: Bravo.

efindex (IV)

Se abre el telón del segundo día. Y, después de una tregua inicial, empieza el fuego cruzado. Hablamos de la administración 2.0 y se inicia el juego de ping pong. Entre el vuelva usted mañana y el ente público 2.0. Echo de menos a Carlos Guadián y a Alberto Ortiz.

David Cierco presenta el plan Avanza con un balance agridulce. Carlos Castro saca pecho por la situación envidiable de Extremadura. Carmen Heras, alcaldesa de Cáceres, apunta maneras y apuesta por una administración 2.0. José Manuel Lage gestiona un excelente blog; considera que debe transplantarse el modelo extremeño a Galicia. Cierra la mesa Inurrieta, presidente de la Sociedad Pública de Alquiler. Modera el sinpar Luis Solana, que mueve bien los hilos de la sesión.

Lo mejor llega en los comentarios. Nacho Campos dispara con bala. Una innovación: una de las preguntas llega vía móvil y su comentario se sustenta en un blog. Alberto se queja, me temo que con razón, de las limitaciones reales de la administración electrónica. Escribe en su blog su decepción por la mesa. José Luis Prieto continúa el asedio. Denuncia la sentencia contra el webmaster de alasbarricadas (que ya comenté en un post) o la nueva legislación italiana contra la blogosfera y pregunta: "¿Vais a hacer vosotros algo parecido?. Es para saber si vamos a ser amigos". Se baja el telón con un sabor agridulce.

02 de novembre 2007

efindex (III)

Tercer asalto del primer día: Blogs y educación. A pesar de la hora, la sala mantiene el tipo. Me siento extraño, como cronista y actor al mismo tiempo. Mientras hablamos, Santi Miajadas culega todas las presentaciones en la página de efindex.

Tiscar Lara
hace una presentación sobre alfabetización de alfabetizadores. Apuesta por una concepción amplia de la alfabetización, que incluye no sólo el concepto de capacidad, de conocimiento, sino también el uso, la aplicación e incluso el sentido crítico. Me quedo con sus ideas sobre los conocimientos digitales básicos: análisis crítico, trabajo colaborativo, responsabilidad y trabajo social...

Aníbal de la Torre dibuja muy bien las posibilidades de los blogs en la enseñanza secundaria. Nos regala una docena de enlaces imprescindibles y aporta las dosis de ilusión necesarias para que las TIC entren en las aulas. Hay un comentario que me hace pensar: más allá del Messanger y del móvil, los estudiantes son aún analfabetos tecnológicos.

Mi intervención plantea los puntos que ya había presentado en un post precedente: la diferencia entre herramientas 2.0 y desarrollo 2.0, la espiral del aula 2.0 y los instrumentos de la asignatura donde hemos aplicado estas ideas: la red de blogs, el wiki, el twitter...
Jorge Gozalo demuestra las capacidades de los wikis en el ámbito educativo. Un grupo de docentes se han coordinado para poner a disposición de la comunidad una serie de materiales de alta calidad de geografía e hidstoria para la educación secundaria. Grandes dosis de profesionalidad y servicio colectivo.

Son las 10 de la noche. Un día redondo. Cincuenta portátiles retransmiten en directo las jornadas, no sólo en los blogs sino también en el ámbito inmediato de twitter. Y esto no ha hecho más que empezar.

efindex (II)

En cualquier otro lugar, la presencia del presidente de la comunidad en un foro como éste sería un acto protocolario. Un asesor, que quizás se llamaría Povedilla, escribiría un par de páginas sobre blogs y blogosfera que habría encontrado en Google y el presidente las leería con una cierta desgana.

Fernández Vara se siente muy cómodo en esta mesa. No lee, sino que explica. En primera persona, como su blog. Supongo que conocen algunos de los antecedentes de la ciberactividad del político extremeño. Fernández Vara abrió su blog durante la campaña, pero a diferencia de la mayoría de blogs políticos se ha mantenido después de las urnas. Podría explicar muchos ejemplos, pero me quedo con uno: El 26 de agosto, el Presidente escribe una entrada llamada "¿Me echáis una manita?", con 148 comentarios que completaron el 50% del discurso institucional durante el Día de Extremadura.

En directo, el Presidente me deja una docena de buenas sensaciones. Habla del paso de una política de liderazgo a una política cooperativa (léase política 2.0). Describe que los blogs
le ayudan porque los políticos no deben conocer sólo el voto de los ciudadanos, sino sobre todo debe conocer su opinión. Atención. Realiza un resumen semanal de los comentarios de los visitantes, un caudal de información que procesa, gestiona y, si puede soluciona. Una primicia. Ha anunciado una kedada con los redactores de comentarios para final de año. ¿Y saben lo más curioso?. Que me parece absolutamente convincente. Que se cree lo que está diciendo.

efindex (I)

Saludos desde Cáceres.

Les escribo desde el Centro Cultural de San Francisco de Cáceres, donde se celebra el efindex II. A pesar de que los dioses del transporte han conspirado para evitar que llegase a tiempo, finalmente me encuentro en directo en la inauguración de las Jornadas. Veo a unos cuantos bloggeros de postín retransmitiendo desde la sala (como José Luis Prieto, Pau Llop, Rosa Jiménez, Carlos Guadián, Mamá Novata, César o Daniel Vásquez) y disfrutando con la ponencia de Aravosis. Por favor, visiten su blog. Vale la pena.

Aravosis explica, con la pasión de un teenager y un acento newyorker, la capacidad de transformación de los blogs. No son sólo un instrumento de opinión, un foro de ideas, un think tank, sino también un poderoso agente de transformación. ¿Algunos ejemplos?
  • Aravosis descubre que Jeff Gannon, un periodista neocon, tenía un brillante pasado como prostituta de lujo.
  • Obama se relaciona con un violento homófobo y Aravosis logra una campaña - enjambre, que denuncia las opiniones de McClurkin.
  • Aravosis descubrió el violento antisemitismo de Henry Ford y publicó de forma periódica los contenidos de The International Jew
Moraleja. Los blogs permiten no sólo cambiar las opiniones, debatir o intercambiar ideas. Los blogs pueden ser también un agente de cambio social. En otras palabras. Si Karl Marx hubiera nacido en 1980, habría usado un blog. Y a lo mejor la historia habría sido otra.