Trobada de la
Convenció del futur a Girona, una explosió d'idees i de reflexions sobre la política, la societat i el futur. Veus ponderades, imaginació, deja vu, nous horitzons, velles paraules... Exposo en cinc minuts la meva idea de la política. Percebo una mirada incòmoda en alguns presents, que es concreten en crítiques durant el torn de paraules. M'agrada la discòrdia: m'obliga a qüestionar-me allò que tenia tan clar. I ara que dubto sobre la política 2.0 crec que anem pel bon camí.
La política en brailleLa societat líquida de Bauman, la societat postmoderna de Harvey, la societat de la informació de Castells, la societat de l'accés de Rifkin (o de l'hidrogen), la societat Mcdonalitzada de Ritzer... No és fàcil definir què és la societat contemporània; però és més senzil saber què no és. Des dels 80, s'han esmicolat les grans narratives. Hem perdut la capacitat d'explicar de forma coherent el món. Ja no hi ha una veu vertadera, una única veu possible. És l'era de la polifonia.
No es tracta només de fer la política dels joves, la política de les dones, la política de la gent gran... El mosaic de lectures no és només dels objectes, sinó també (sobretot) els subjectes. Per a què m'entenguin, no només cal una política de les dones. Cal una política femenina. Hem de feminitzar la política. Això és la política en braille. Si som capaços de traduir els missatges polítics, les idees, la lectura ideològica al braille, haurem començat a construir una nova política.
Hi ha un sistema de fotografia que s'anomena
HDR, que em té fascinat. Vegin per exemple aquesta
imatge de Barcelona. Aquesta tècnica captura diverses imatges des d'un mateix punt, amb intensitats diferents; després, es combinen les llums per aconseguir l'efecte desitjat. Aquesta és la política necessària: aquella que sap combinar diverses mirades de la mateixa realitat per obtenir una síntesi adequada.
La política dels individusLes grans narratives estaven construïdes per a les masses. Però les masses no existeixen. La societat està formada per individus. No per illes tancades, sinó per individus que es relacionen més que mai, que estableixen enllaços i que connexions en totes direccions, però no renuncien a la seva condició d'individus. L'esquerra (comentava amb encert un participant) ha caigut en el parany de contraposar individu i societat, i en realitat són dos elements complementaris. No hi un sense l'altre. La política ja no pot adreçar-se a les classes, a les masses. Ho ha de fer a l'individu. De la tercera persona del plural a la segona del singular.
Aquesta
nova política ha de ser 2.0. És a dir, els individus han de passar de ser els receptors de la política a ser els emissors. Veuen la naturalesa del canvi?. Constructors de les idees. Responsables de les responsabilitats col·lectives. I no es tracta només de la revolució tecnològica, de la
cíberpolítica. Es pot fer política 2.0 amb les reunions veïnals dels
pressupostos participatius, com a Santa Cristina d'Aro. Alguns polítics es queixen "No ens hem explicat prou bé". I penso que el problema és un altre: no han sabut escoltar prou bé.
La política fora de la políticaHi ha una part de la política, una part significativa, que s'ha de fer fora de la política. De la política convencional, vull dir. És cert que hi ha un divorci entre societat i polítics, però no el detecto entre la societat i la política. Al contrari. Detecto un cansament de la política exhibicionista, dels eslògans, les banderetes, els somriures, les promeses, les campanyes, les baralles simulades. Tinc la percepció que en Truman fa temps que s'ha adonat que tot això és un decorat i que la sang és suc de tomàquet. Fins i tot els polítics parodien els polítics i ZP s'autoimita. I Montilla anuncia que "vostès tenen un problema".
La nova política s'ha de fer fora de la política. Això no vol dir renunciar els partits polítics. Vol dir simplement resituar-los. Dels únics protagonistes de la política a uns actors principals. O potser secundaris. És l'hora dels ciutadans. Els hi proposo el darrer dels eslògans: "Abolim els eslògans".