30 de juny 2007

Alba

Després de vagar pel laberint quotidià de blogs, Alba va cercar curiosa el seu nom en el Google. En un lloc destacat, va trobar una entrada de la wikipèdia d'una persona que tenia el mateix nom que ella i també els mateixos cognoms. De seguida, va descobrir que en realitat ella era la protagonista de l'entrada.

El text seguia amb una precisió absoluta tots els detalls de la seva existència: la mort del seu pare, les primeres crisis d'angoixa, el viatge secret a Menorca, el seu primer petó, les notes de la carrera de biologia i, fins i tot, una transcripció literal de la novel·la que havia perdut quan li robaren el portàtil. De cada petita anotació hi penjava una constel·lació d'enllaços que detallava tots els fragments de la seva existència. Podia resseguir l'itinerari del seu darrer viatge a Cartagena de Indias, podia saber quants cafès havia demanat en el bar de l'Estació o quantes vegades havia entrat en la pàgina d'autoajuda. L'entrada permetia conèixer els seus pensaments o els malsons que a penes recordava. Totes les entrades, tots els canvis i, fins i tot, totes les discussions estaven signades per un enigmàtic Gregor.

Quatre dies després, Alba no havia sortit encara de la seva habitació. Amb els ulls anegats i el gest tremolós, movia el ratolí entre una immensa pira de burilles. I fou en aquell instant quan ho descobrí. Aquella entrada s'havia anat modificant. Ara detallava, amb la precisió d'un rellotger, totes les pàgines visitades, tots els enllaços que havia obert, totes les vegades que havia plorat i xisclat, totes els dubtes i els neguits, i les petites dosis d'admiració... S'havia convertit en el narrador del seu present, el transcriptor de la seva quotidianeïtat. Una mena de diari permanentment actualitzat per aquell Gregor que mai contestava els correus electrònics, ni responia els comentaris.

Va ser probablement a principis de l'any passat quan constatà un altre canvi. Poc a poc, la wikipèdia començà a descriure el seu futur. Primer van ser petites anotacions sense importància. De seguida, però, l'entrada secreta l'anticipava els principals esdeveniments de la seva existència: L'accident a Londres, l'article publicat a la Biological Enquires, l'adopció d'en Guillem, la càtedra a Dublin, la seva primera novel·la. Tot allò que preveia la seva biografia es reproduia amb una increible precisió, amb el detall de les narracions de Balzac o de Baroja. Alba ja no sabia si les entades eren realment les finestres del futur o simplement si ella es limitava a seguir les instruccions que li marcava el seu destí, com el guió d'un artista secundari.

Però el dia que Alba va llegir la data de la seva defunció sentí que se li gelava l'ànima. La tarda del 22 de febrer seria enterrada en el vell cementiri de Glasnevin, tan lluny de casa, pensà. A mesura que s'apropava la data, experimentà una estranya sensació de pau; potser per això, el dia 22 va menjar rutinàriament a la taverna de Cork St., va rellegir alguns poemes de Benedetti a Marlay Park i finalment, s'encaminà cap a Glasnevin resseguint les traces de la boira baixa. Després de dues hores d'espera, Alba va veure com uns quants desconeguts introduïen una caixa de faig en el forat mentre alguns deixaven anar una tímida llàgrima. Quan el darrer dels afligits abandonà el cementiri, s'apropà furtivament fins a la làpida, on es podia llegir "Gregor Samsa. 1968-2007".

En la biblioteca de la Universitat, Alba va constatar les seves sospites. No va trobar cap entrada amb el seu nom a la wikipèdia. Potser havia arribat el moment de tornar a Barcelona. Potser.

28 de juny 2007

efindex 07. ¿El fórum de la e-formación?

Hace poco más de un año, el efindex representó una de las mayores concentraciones de cíbertalento del país. Ahora, en la sala de máquinas de Las ideas, César Calderón está preparando el menú del efindex 2007. Pero si queremos llevar la cultura 2.0 hasta sus últimas consecuencias, debemos abrir el debate sobre el fondo y la forma del efindex 2007.

En este año, hemos avanzado un poco en el debate sobre la política 2.0, sobre el periodismo ciudadano o sobre el e-gobierno. Pero aún no hemos entrado a fondo en el ámbito de la e-información. La duda se podría plantear de la siguiente manera: ¿Cómo enseñar a la generación del google y de la wikipedia?.

En estos momentos, estoy preparando las asignaturas del curso 2007 - 2008 y me he aventurado en la selva de la docencia 2.0. Como todas las exploraciones, tiene sus peligros, sus sombras, sus precipios y sus terra incognita. Pero me siento como Admunsen en el Puerto Gjoa, antes de empezar la travesía.

Primero, están los medios. Entiendo que los blogs son un utensilio muy eficaz. Pero no el único. Me interesan los sistemas de comunicación directa, como el twitter, el jaiku o casi mejor el pownce. Los diggs facilitan la participación de los estudiantes en el sistema de aprendizaje y el portal noticia.es se me antoja un medio eficaz. Los wiki son una solución imaginativa, que permite también el trabajo cooperativo. Con una compañera de la Universidad, estoy testando las posibilidades docentes del Second Life. Y tengo en la agenda una docena de aplicaciones más como JustFreeBooks, el gestor de proyectos SantexQ o DecisionStreet, la comunidad Qype, todas las aplicaciones de la cartografía 2.0 (de Google Earth a Troovy)...

Pero está claro que la e-formación es mucho más que nuevos medios. Supone también cambiarlo casi todo: el acceso a la información, el trabajo en equipo, la relación estudiante - profesor, la noción de tiempo docente, la opinión on line sobre el proceso de aprendizaje, los mecanismos de evaluación, el fomento de la curiosidad...

Como ven, hay mucho de lo que hablar. Por eso, me atrevo a formular una pregunta: "¿Qué temas se deberían tratar en una mesa del efindex sobre e-formación?". Lanzo esta cuestión a algunas personas que llevan tiempo trabajando estos temas, como el impresionante Rafael Robles, el químico extremeño Francisco Muñoz, Aníbal de la Torre, la incombustible María Barceló, Elías Fernández, el químico computacional Miquel Duran, autor de un blog magnífico, el digg docencia.es, la comunidad del Bloc de blocs, el matemático andaluz Juanma Díaz, el sinpar Ramón Castro, y naturalmente los visitantes habituales, incluídos los trolls de guardia.

P.D. Tengo en la nevera un post de don Ricardo sobre impuestos. No es que rehuya el envite, es que me estoy leyendo las obras completas de Hayek, Tamames y el otro Ricardo, que tampoco es cuestión de hablar por hablar.

26 de juny 2007

Els altres


Els altres hi són, però no els veiem. Fa temps que saben que generen por i generen odi. Per això, no els veiem. Viuen en la foscor, a les palpentes de la ciutat fingida. Viuen entre els enfonyalls de les clavagueres o en el fons de les escales. Diuen que la llum del dia no pot tocar la seva pell fosca.

Però un dia esclaten uns trens i omplen el matí de sang i de llàgrimes. I en el recompte de les víctimes, hi apareixen els altres. I un altre dia, un ascensor secciona la vida d'un pressumpte lladre, que en realitat era un treballador invisible. I el dia que s'enfonsa un aparcament per la mirada boja del terror, troben entre les restes del desastre els cossos de dos d'ells. I si un vehicle militar esclata a l'altra riba de la Mediterrània, els altres figuren en la trista llista de baixes.

Els altres hi són. Molesten. Fan por. Generen odi. Però quan surt a la llum la desgràcia, ells hi són. I és llavors quan descobrim que els altres som en realitat nosaltres.

24 de juny 2007

Que me asista el doctor Montes

Mi muerte es mía. Y de los míos.
Respeto a quien, en el último momento, quiere conservar la consciencia. También hay parturientas que rechazan la epidural. A mi, personalmente, la consciencia de mi dolor y de mi muerte no me aporta nada constructivo. Hace muchos años que descubrí que el dolor duele y que el sufrimiento hace sufrir.
En España existe una normativa sobre el sacrificio de animales. En todos los casos (excepto en los rituales religiosos), los animales deben estar aturdidos antes de ser sacrificados; para ello, se utiliza una pistola de perno cautivo, el aturdimiento eléctrico y más recientemente la concentración de CO2. A mi personalmente me gustaría que en el último instante me tratasen como a una vaca. Esto es, que me ahorren un sufrimiento innecesario.
Por eso, solicito que me asista el doctor Luis Montes. ¿Recuerdan?. Es ese salmantino de mirada dura y dulce a la vez, que fue acusado por el Gobierno de la Comunidad de Madrid de practicar la eutanasia y que fue despiadadamente descuartizado por los medios guardianes de la moral. Ahora, la Audiencia ha desestimado el caso. Mientras tanto, gracias a la gestión del ínclito Lamela y sus vociferos de la Cope, en Madrid se muere peor.
Insisto. Que cada cual muera como quiera. Yo ruego que no me hagan sufrir. Por eso, como Berlín, como don Royo, como César Calderón, como Carmen Sánchez, como Luis Solana, como Jose Carlos, como el díptero, como a capela, llegado el penúltimo instante, por favor, que me asista el doctor Montes.

20 de juny 2007

Alcaldesses

No hi ha manera. Les dones no ocupen el seu espai en la política. Potser per això no acaba de funcionar. La política catalana necessita urgentment la mirada femenina: el terreny del matís, la sensibilitat, la complexitat, la intuïció, els espais invisibles i la complicitat. Estic cansat de la política masculina, primària, previsible, egoista, empipada, insensible i exhibicionista. Sense dones, sense més dones, no hi haurà política 2.0.

La constitució dels ajuntaments catalans ha estat una nova versió de la política de l'after shave. Només un 12,5% dels ajuntaments catalans estan regits per una dona. És una versió del fracàs col·lectiu. O si volen, gairebé nou de cada deu ajuntaments està dirigit per un home. Els resultats no milloren si ponderem la població: el 13% dels catalans i catalanes estan governats per una alcaldessa.



Els valors per demarcacions afavoreixen lleugerament Barcelona, amb un 14,8% sobre el total i deixen en molt mal lloc la demarcació de Lleida, amb un 10,4%. Tanmateix, les diferències entre uns i altres no són massa sensibles.

En canvi, sí hi ha diferències significatives si estudiem la població de les localitats. Les localitats amb menys de 5.000 habitants (la més freqüent) són les úniques que se situen per sota de la mitjana: un 11,2% d'alcaldesses. No vull assajar la llista de tòpics sobre les dues catalunyes i les diferències entre la sociologia catalana rural i urbana, però és evident que la rellevància política de les dones és molt inferior en les localitats més petites. Curiosament, el percentatge més alt no es dóna entre les ciutats més grans: hi ha un 17% d'alcaldesses en les localitats amb més de 50.000 habitants. L'espai de referència són les ciutats entre 10.000 i 20.000 habitants, on el percentatge arriba al 25,5%.



La darrera variable és l'adscricpió política. Les dades demostren que el 19% dels ajuntaments governats pel PSC (o per UPM) estan encapçalats per una alcaldessa, mentre que a ERC (o AM) baixa fins l'11,9% i a CiU se situa en el 10,3%, molt per sota de la mitjana. No és cap consol que el PSC tingui una major representativitat: M'agradaria pensar que en les properes eleccions municipals, la paritat no només fos un criteri en la confecció de les llistes, sinó que tingués la seva lectura en el govern dels municipis. Insisteixo: la política 2.0 precisa de la mirada femenina.

19 de juny 2007

Kill a tourist

Ho he aconseguit. He trobat un punt de trobada entre les dretes i les esquerres. Entre el liberalisme i el neomarxisme. Entre els nostàlgics conservacionistes i els postmoderns reciclats. Entre els bloggers i els periodistes. La sentència unànime és la següent: El turisme està desfigurant Barcelona. Per això, Xavier Trias afirmava que volia una ciutat per viure més que no pas per veure i Imma Mayol obria la proposta de limitar el número de turistes de la ciutat. Tots els mals de Barcelona (fins i tot probablement la derrota a la Lliga) s'expliquen per la presència de turistes a la ciutat. Aviat apareixeran els primers escamots anti-turístics, que reclamaran el tancament parcial del Prat i de Sants a tots aquells que arribin a la ciutat amb fins recreatius. Barcelona para quien se la trabaja.


Els hi proposo un viatge per les principals crítiques anti-turístiques. Pugen?

La ciutat fingida

La ciutat dels turistes no és la ciutat real. Aquesta és la tesi de l'ideòleg de l'anti-turisme, l'antropòleg Manuel Delgado, autor de sentències tan contundents com "Barcelona és una mentida per l'exportació" o "el turisme cultural és un pleonasme". Delgado ha llegit a Baudelaire i a Benjamin, però no ha fullejat McCannell i això és un forat negre en el seu discurs. Poden seguir el rastre d'aquest discurs en moltes altres obres i blogs.

És veritat que la ciutat dels turistes no és la ciutat real. Però és que cap ciutat no és una ciutat real. Els turistes han construït uns itineraris urbans que segueixen com un ritual, malgrat la seva percepció de llibertat. És cert que els turistes consumeixen un fragment de la ciutat i el prenen per un tot: els turistes que transiten per Girona en realitat només transiten per uns pocs carrers del Barri Vell de Girona. Però els gironins han creat també la seva geografia urbana particular, i si resseguim els seus passos, veurem un gran buit, espais ignorats pels propis residents. Totes les ciutats viscudes són necessàriament una minúscula part de la ciutat real, que en realitat no existeix. Ni tan sols és la suma dels fragments.

Però la crítica contra la ciutat fingida té una segona variant. Alguns diuen que el turisme ha creat una realitat virtual, que s'ha allunyat de la identitat de Barcelona. Dirien que el turisme cultural ignora la veritable identitat de la ciutat i ha creat una versió light, senzilla, immediata i falsa. Però, quina és la identitat de Barcelona?. I, encara més, qui és el cronista acreditat d'aquesta identitat?. Delgado veu la "veritat" en el conflicte social i per això constata més vida fora del MACBA que a dins. Jo crec que la Barcelona dels okupes, dels locutoris i de les whiskeries no és necessàriament la ciutat real. Com tampoc ho és la ciutat burgesa, monòtona i anestesiada de Pedralbes. Ha arribat el moment de rellegir l'excel·lent tesi de Joel Feliu i reiterar una evidència: No hi ha identitats, no hi ha cultures. Ambdues són construccions socials.

L'error essencial de la crítica contra el turisme és pensar-se que existeix una ciutat de veritat, real, al marge dels fluxos turístics. La identitat de la ciutat és en realitat una construcció social. I el turisme és un agent més (un agent important) en la construcció d'aquesta identitat. Com ho pot ser el cinema, la literatura, l'experiència personal o l'evocació. El turisme no és un agent contra la identitat de Barcelona, sinó que és un element més d'aquesta identitat. Primer, perquè contribueix a crear-la i difondre-la. I segon perquè els turistes formen part del paisatge urbà: són una peça més de la realitat.

Els turistes ignorants

Des dels inicis del turisme fordista, els amfitrions han considerat que els hostes són estúpids. És una de les poques lleis universals del turisme: el menyspreu envers el turista. Si Arévalo encara estigués actiu, ja no faria acudits sobre gais o subnormals (perquè ara seria políticament incorrecte), sinó que els faria sobre turistes. Volen una mostra?. Llegeixin: "Lo peor de cada casa aterriza, día sí y día también, en el aeropuerto de Girona. Su sustento alimenticio pasa por ser paellas congeladas, acompañadas por cerveza caliente o sangría. Se le reconoce en la calle por tomar prestadas 'tradiciones' de tanto peso en el ecosistema barcelonés como el 'gorrito mejicano', y ante todo por donde pasa deja su inconfundible marca: el vomito".

És inútil intentar compensar els tòpics. Es podria dir, per exemple, que està estadísticament demostrat que els turistes que utilitzen vols de baix cost no tenen un baix nivell cultural o econòmic, sinó tot el contrari. Però no és aquest el centre del debat. Hem de saber explicar què és un turista i quins són els trets que el defineixen:
  1. Un turista és una persona que es desplaça temporalment, amb la clara voluntat de retorn. La relació entre turista i lloc és fugaç, instantània. Això no vol dir necessàriament que sigui banal: és transitòria.
  2. Els turistes es desplacen per una funció recreativa. La mateixa definició de turisme implica la recerca de l'oci per part del turisme. No és un antropòleg, ni una ONG, ni un investigador social. És un turista, és a dir, la funció darrera de l'acte de viatjar sempre és lúdica.
  3. El turisme implica un cert grau de transgressió. El turisme té una funció carnavalesca: és una transgressió dels valors socials, culturals i fins i tot sexuals, com ho és també el Carnaval que estudià Caro Baroja. Els turistes modifiquen (modifiquem) els seus codis de conducta i sovint els inverteixen.
Estic cansat de l'exemple dels barrets mexicans. Cap turista es compra un barret confós amb els paràmetres culturals de Barcelona. No es compra un barret perquè es pensa que és "típic" de Barcelona. El motiu és un altre: Els turistes es disfressen, juguen. No hi ha un acte d'afirmació cultural hispana, sinó un pur joc carnavalesc, un espai liminal. Passegin, però, per les Rambles un dia qualsevol: el senyor que es passeja en pilotes, la dama extreta del Crepuscle dels Déus o l'avi hippie són també disfresses urbanes en el gran teatre de la ciutat.

En tot cas, no existeixen "els turistes" com tampoc existeixen "els residents". No és el mateix un anglès adolescent que ha arribat a la ciutat en viatge de fi de curs amb les feromones ballant un sirtakis que els ocupants del BassiBus, a la recerca de la "Barcelona real".

La ciutat buida

"El turisme buida les ciutats de residents i la converteix en un espai museu, un parc temàtic per al consum turístic" ens diu Delgado. Crec que hi ha atribució causal equivocada. Els centres històrics de la ciutat han estat durant el XIX i bona part del XX els receptacles de la misèria, els espais underground de les capitals europees. El procés de rehabilitació dels centres urbans (iniciats a Itàlia) han invertit aquesta situació i freqüentment han expulsat els residents cap a noves perifèries. Però allò que ha substituït els residents no han estat els turistes, sinó uns nous residents.

La desertització dels centres de moltes ciutats europees s'ha donat per un procés de gentrificació i no per un procés de turistificació. El Barri Gòtic no s'ha buidat per la presència de turistes, ni tampoc per la competència de sòl dels establiments turístics. La cartografia dels hotels de la ciutat de Barcelona demostra una notable dispersió: Contràriament a d'altres ciutats europees, Barcelona no ha creat un barri turístic on es localitzen la major part dels establiments hotelers. Els hotels formen part del paisatge urbà com els mercats, les immobiliàries, els sex shops o les franquícies de cafès.

La ciutat limitada

La darrera crítica contra el turisme contraposa la ciutat turística a les altres ciutats possibles. Ahir vaig sentir en una tertúlia "España corre el riesgo de ser un país de camareros y paletas". El turisme seria una mena de cranc americà que foragita totes les opcions vitals de la ciutat, com en una ruleta russa: O tot o res. Si la ciutat és turística ja només li resta assumir la seva condició exhibicionista i foragitar la resta d'activitats econòmiques que ja no tenen cabuda. Excepte les fàbriques de barrets mexicans, és clar.

Curiosament, aquesta crítica no afecta les immobiliàries, els bancs, els locutoris o els quioscos. Sembla ser que el turisme és una activitat econòmica que es diferencia de la resta perquè nega qualsevol altra forma de desenvolupament. I si les estadístiques sobre la ciutat constaten que el pes del turisme sobre el PIB de la ciutat es pot situar a l'entorn del 14% que és, més o menys, el mateix pes que té en el conjunt de Catalunya, deu ser que estan equivocades. En tot cas, m'agradaria fer tres constatacions finals:
  1. Tot i que estic en contra del monocultiu turístic (i de qualsevol altra forma de monocultiu), és interessant constatar la correlació entre el pes del turisme en el PIB i el nivell de renda mitjana. Com sabem, les Illes Balears tenen un pes turístic directe i indirecte proper al 75% del PIB i tenen una renda mitjana molt elevada. I el mateix podem dir de l'altre espai insular.
  2. No existeix el turisme. Barcelona atreu molts turismes, amb intensitats i efectes molt diferents. Ignorar el pes del turisme de creuers, el turisme esportiu, el turisme mèdic o el turisme de negocis i els seus efectes en altres subsectors és una temeritat.
  3. Les principals ciutats del món han après que la imatge turística és una bona ambaixadora. Situar la ciutat en el mapa de les destinacions mundials no només té efectes positius per l'atracció directa de turistes. En un mercat global de les ciutats per captar residents, empreses, agències, tecnologia o universitats, la carta turística és una excel·lent carta de presentació.
Epíleg

Turisme de Barcelona és un model universal. És una estructura 2.0 en la que el 60% del poder de decisió està en mans de les empreses privades. El cas Barcelona és un paradigma en les anàlisis sobre el turisme urbà.

El turisme de Barcelona és un espai d'innovació i vanguàrdia. Hi ha una llarga llista d'èxits (petits i grans) en la biografia turística recent de la ciutat: el bus turístic, la Film Commission, l'Any Gaudí, el Barcelona Walk, el Biketour, el Barcelona scooter, el Barcelona visió, el projecte de turistes locals o més recentment el Barcelona Creativa. Una acumulació de projectes, de fragments i d'iniciatives que superen el tòpic de l'anglès amb barret mexicà al final de la Rambla.

15 de juny 2007

Insomnis

  • Ara que en Marcel·lí Puig ha estat considerat Diputat de l'any no gosa confessar la seva narcolèpsia.
  • Mil anys després, l'alquimista ha trobat la pedra filosofal. Ja és capaç de transformar la pedra en or. Es diu Conrad Méndez i és un constructor de Castelló.
  • Avui he rebut un sms. Era una esquela: dep sc. No sé es refereix a en Simó Cruanyes o al sentit comú.
  • Carles Martín ha guanyat catorze euros mentre esperava la seva xicota a les Rambles, davant del Liceo.
  • Una maleta ha perdut el seu propietari. La companyia la compensarà amb una nova viatgera i 1.300 euros.
  • L'informàtic d'en Frank Gehry ha arreclat finalment l'Autocad. Ara les línies rectes ja no es torcen més.
  • El seu pare se'n va anar fa sis anys a comprar tabac i va desaparèixer sense deixar ni rastre. Ahir va tornar. Diu que ha deixat de fumar.
  • El 2065, els parcs temàtics seran els zoos de les cultures.
  • La veritat, si és que hi ha una veritat, només es troba a les hemeroteques, entre aquelles fulles grogues de diari que ha sedimentat el temps.
  • Avui han acomiadat a en Marc Casp per haver perdut l'autobús. No recorda on el va aparcar ahir.

13 de juny 2007

Ariadna

Ayer compartí cafés y confidencias con Ariadna. Hacía tiempo que quería conocer a esta joven escritora, tan lúcida como extravagante. Ariadna escribe una bitácora a la que sólo se puede acceder con una búsqueda muy precisa en el Google. No se esfuercen. No la hallarán en technorati, ni en ningún blogroll. Deben encontrar la combinación precisa de palabras que abra la puerta de su blog. Sólo la encontrarán si la buscan.

Ariadna me explicó sorprendida que una de sus narraciones había aparecido literalmente entre las páginas de un conocido escritor de relatos breves. Les transcribo el texto en cuestión.

Digamos que Lucien sólo había acertado a escribir dos frases en tres meses. Primero fue “Vuelve. Te perdono”, una y otra vez en el correo electrónico sin recibir respuesta. Luego fue “Vuelve. Te lo imploro”. Tres meses sentados frente al Outlook, esperando un mensaje que nunca llegó. Sólo despertó del letargo cuando su editora le recordó el compromiso: En una semana debería entregar el manuscrito.

Digamos que Lucien sólo tuvo fuerzas para vagar por la red, de texto en texto, hasta que lo encontró. En un blog anónimo, casi clandestino, halló la obra que cerraría su obra. Dicen que cuando el alma está helada, las normas morales se confunden y el mal parece bien. En realidad, Lucien pensó que una obra discreta nunca llegaría a manos de un blogger invisible.

Digamos que Lucien firmaba su best seller en la Feria del Libro. Dos horas y media de dedicatorias vacías, casi miméticas. Dos horas y media de sonrisas forzadas y elogios excesivos. Sólo cuando recogió sus papeles y se dirigió hacia el hotel reparó en ella. Estaba aferrada al libro como si estuviese cosido a su menudo cuerpo. Cuando abrió la primera página advirtió que ya estaba dedicada. Era un brevísimo “Gracias”.

No hay duda. El texto y el post son idénticos. Ariadna me comentó que había escrito un correo al escritor. Fue breve como una dedicatoria: “Sí, vuelvo”.

10 de juny 2007

Municipals (I)

Mentre vostès estan fent la migdiada amb la banda sonora de Montmeló o pensant que Maradona s'ha reencarnat en Messi (aprofito per recomanar, vist el que hem vist, que el jugador blaugrana no faci cap anunci contra la droga), en diversos punts del país uns senyors i unes senyores negocien. Des d'una certa alçada, aquests jocs de mans del gran Tamariz semblen el ball d'acoblament d'un ànec mascle i d'altres semblen una partida de pòker, amb aquell fum, aquelles mirades i un senyor molt alt i molt gras a la porta, amb cara de mala llet. Poca broma. Es decideix el govern municipal pels propers quatre anys.

Els amenaço amb un estudi sobre els pactes post-electorals, basat en els municipis de més de 5.000 habitants. Però hauran d'esperar fins a finals de juny, perquè abans s'hauran de confirmar els acords anunciats i s'hauran d'escenificar els acords no anunciats. Vull anticipar el debat: Devaluen els pactes post-electorals el sentit del vot?. Crec que mai com ara els pactes post-electorals han generat una sensació tan agra. Molta gent percep que ells voten i després els partits decideix què fan amb el seu vot.

El problema


Les eleccions municipals són l'elecció lliure, universal, secreta i directa d'un partit polític. Es basa en la Llei de Règim Electoral General de 1985, que traspassa el model electoral general al local. Així, cada votant selecciona un equip. Però en absència d'una majoria absoluta (o d'una majoria molt àmplia), el futur de l'Ajuntament depèn de la política de pactes. I en aquesta part transcendental del resultat final, els votants no hi entren.

Per això, es pot donar una situació en la que un votant no estigui d'acord amb l'efecte directe del seu vot: "Jo no he votat al Partit dels Amics dels Lèmurs per a què facin alcalde al cap del Partit dels Pelleters Sense Escrúpols". I si aquest sentiment no és individual, sinó que afecta una part important dels votants, ens podem trobar amb un significatiu divorci entre el sentit del vot i el govern municipal.

A les darreres eleccions municipals, aquesta situació s'ha vist agreujada per tres factors complementaris:
  1. La fragmentació del vot, que sovint exigeix pactes entre tres o més forces.
  2. L'emergència de partits transversals que poden justificar fàcilment un pacte amb partits diferents. És el cas d'Esquerra, que pot utilitzar el vessant nacionalista o progressista per avalar un o altre pacte. Però és especialment evident en els nous partits de caràcter local.
  3. La coincidència històrica de fi de cicle en determinats ajuntaments, que ha propiciat pactes per a desallotjar del govern un partit que portava molts anys en el Consistori.
Les solucions

Pactes a priori

Una primera via seria explicitar els pactes abans de les eleccions. Aquesta ha estat la tesi d'en Villatoro en el seu duríssim llibre L'engany. Aquesta obra apocalíptica (que augura per Catalunya totes les plagues bíbliques juntes) defensa que els tres partits de l'Entesa havien d'haver ensenyat les cartes abans de les eleccions. Per cert, en Villatoro no ha criticat el cas oposat: la campanya d'Esquerra a Barcelona sempre ha deixat clar que apostava per una reedició de l'entesa. I no és que jo pensi que el senyor Villatoro sigui partidista. En absolut.

Aquesta proposta té un problema essencial: els pactes estan molt condicionats pels resultats. No és el mateix pacte si un partit obté 5 i regidors i l'altre 4 que si n'obtenen 8 i 1 respectivament. Totes les variables dels resultats són rellevants: qui ha guanyat, qui ha incrementat més els seus vots, qui ha estat més castigat, quin és el repartiment de regidors... Cadascuna d'aquestes variables afecta necessàriament la política de pactes i, per tant, excepte en condicions molt particulars no té sentit que un partit defineixi de forma explícita la seva política de pactes abans de les eleccions.

La llista més votada

La solució que més ràpidament ens ve al cap és fer alcalde al cap de la llista més votada. Podria ser una forma fàcil de resoldre les tensions. Qui guanya serà alcalde. Això és el que ha proposat recentment el responsable de Convergència i Unió.

Però aquest model ignora el sentit de la Llei de Règim Electoral General. Els electors voten partits que trien l'alcalde i aquest delega funcions en els regidors. Imaginem un exemple. A Villaarriba hi ha tres col·lectius: el Partit Campi qui Pugui (PCP) proposa ampliar la superfície construïda del municipi en un 2000% i construir 6 camps de golf; el Partit del Creixement Moderat (PCM) preveu una revisió del POUM i un increment del 5% de la superfície construïda, mentre que el Partit del Creixement Zero (PCZ) no vol ampliar el sòl urbà. Imaginem que el PCP obté el 40% dels vots (5 regidors), el PCM el 35% (4 regidors) i el PCZ arriba al 25% (3 regidors). Si l'alcalde és el representant del PCP, el model de ciutat que s'implantarà estarà en contra de l'opinió majoritària del 60% de la ciutat que desitjaria un creixement moderat o nul.

En un sistema de representació com aquest, imposar la llista més votada és un frau del propi sistema. Molts electors poden votar al PCP esperant que puguin suavitzar les propostes del PCM, de la mateixa manera que molts votants d'ICV desitgen que els regidors ecosocialistes implantin determinades propostes en un govern progressista. Hi ha molts electors que voten accents. En tot cas, es fàcil veure que un pacte entre PCM i PCZ s'adequa més al sentit del vot que un govern del PCP en solitari.

I en tot cas, tant en el cas dels pactes a priori com en el cas de la llista més votada el sistema seria molt inestable. Imaginem que finalment el cap del PCP és escollit alcalde. Serà alcalde en minoria (perquè el sistema no pot obligar un partit a pactar amb un altre). Tots els plens municipals seran un pim pam pum de l'oposició. Ni Pla General, ni pressupostos, ni grans inversions.

Llistes obertes

És una de les opcions que més sento en les tertúlies i debats. En realitat, les llistes obertes no solucionen el conflicte dels pactes post-electorals, sinó que afecten a altres debats igualment rellevants. "Votar les persones i no les idees" seria la consigna del model de representació directa, tot i que és evident que darrera de les persones sempre hi ha idees. Jo veig molts problemes en un sistema en el que cada persona vot tenir el seu propi model de ciutat: si ja és complicat explicar quina ciutat vol un determinat partit, com es poden explicar 21 programes?.

És veritat que indirectament les llistes obertes poden contribuir a dibuixar possibles pactes. En l'exemple anterior, un votant de PCZ vot fer un vot simbòlic al representant del PCM per a atorgar un 33% del seu vot a la segona llista que l'inspira més confiança. El model té les seves ombres. Imaginem que el PCM té quatre candidats molt brillants, mentre que el PCZ només en té dos, de brillants. Es podria donar el cas que els dos del PCZ obtinguessin més vots que cap altre dels quatre del PCM tot i que la suma de vots totals a representants del PCM fos molt més gran que la suma de vots totals a representants del PCZ.

Es podria explorar un sistema que ignoro si té alguna implantació en el món. Cada votant introdueic una papereta en tres urnes i pot votar el mateix partit en els tres casos o pot votar a un partit en cada cas (o un i dos, és clar). Els resultats de les eleccions al Senat ens demostren que en la pràctica no hi ha a penes diferències amb el model convencional.

El model francès

El model electoral espanyol és una rara avis. Si mirem el mapa electoral europeu, descobrirem que a Itàlia, Alemanya, França o Gran Bretanya se segueix un règim molt diferent. I en alguns estats com Alemanya, la decisió del sistema electoral municipal és competència dels Länder, de manera que existeixen 17 models electorals

El model francès es basa en una doble votació. Si en la primera votació una formació obté la majoria absoluta, se li atorguen 3/4 parts dels regidors. En el cas que cap partit arribi al 50%, es realitza una segona votació a la que només poden presentar-se les llistes que han obtingut almenys un 15% dels vots. En aquesta segona volta, es poden explicitar els pactes i es poden integrar membres d'altres candidatures a les llistes pròpies. A qui guanyi aquesta segona volta, se li atorguen 2/3 dels regidors.

En síntesi, el model francès té dues avantatges: la doble volta facilita l'elecció entre dos o tres models (i no entre vuit o nou) i permet la creació d'ajuntaments molt sòlids. A més, les legislatures duren sis anys i no quatre. El principal problema és que el sistema minva la pluralitat (elimina els partits petits) i ofega la capacitat de maniobra de l'oposició.

El model italià

El model italià és més complex perquè implica dos voltes i dos eleccions: el consell municipal i l'alcalde. En certa manera, separa la funció legislativa i de control al govern (el Ple Municipal) i la funció executiva de l'Ajuntament.

Per tant, el dia de les eleccions els ciutadans voten a un alcalde i voten a una llista per al consell municipal. En el cas del consell municipal, si cap llista obté la majoria absoluta es realitza una segona volta que es guanya per majoria simple. La llista guanyadora obtindrà almenys el 60% dels escons. En el cas de l'alcalde, aquest ha de guanyar per majoria absoluta en la primera volta i per majoria simple a la segona volta. L'alcalde pot designar el seu equip (la delegació de les funcions) entre els regidors electes o entre persones que ni tan sols han concorregut a les eleccions.

Per tant, el model italià confia també en les dues voltes franceses i incorpora la diferència entre executiu i diguem-ne legislatiu (entre equip de govern i ple municipal).

Epíleg

A mi m'agrada el model italià. De fet, l'única reforma electoral proposada (pel PSOE) estava clarament inspirat en el sistema electoral italià. I també crec que la discussió sobre el model electoral municipal hauria de ser una competència autonòmica. No és el mateix Astúries que Andalusia.

En tot cas, el més important d'un joc és respectar les regles. Si abans de començar el partit sabem que les regles del joc són la Llei de 1985, no podem demanar un canvi de regles quan el partit està al minut 85 de joc. Descansin. En un parell de setmanes, els comento els resultats de l'estudi. Els anticipo que alguns dels comentaris polítics que podem llegir aquests dies són simplement falsos.

07 de juny 2007

El porqué de la tregua

Una de las ventajas más evidentes de los blogs es que minimizan el trabajo intelectual. A lo mejor ustedes se estarán preguntando porqué ETA ha roto la tregua. No lo hagan. Inviertan su tiempo en otros menesteres como estudiar para Mosso d'Esquadra: si son elegidos , podrán manifestarse y vigilar la manifestación (o sea, a usted mismo) simultáneamente, que tiene su gracia. O pueden asistir borrachos -cual Arrabal milenarista- a su juicio por conducir borracho, que no me negarán que es un ejercicio de coherencia personal... Pero no nos vayamos por las ramas.

Les decía que no hace falta que dediquen su materia gris a decidir porqué ETA ha roto la tregua. Alguien lo ha hecho por usted. Y ha dado con la clave: ETA ha roto la tregua por indicaciones directas del Presidente. Lean, lean.

Actualización. Si por un momento imaginaron que estas declaraciones sólo pueden caber en el underground blogger, se quivocaron. El ínclito Alcaraz se apunta a la tesis conspirativa.

Què és una pregunta?

En el llistat de recerques en Google que han arribat fins el De bat a bat en aquest mes de juny, em quedo amb aquesta:

Que es una pregunta?


06 de juny 2007

Crònica d'una mort anunciada

Mentre escric aquestes línies, en la clandestinitat d'una habitació tres persones estan dissenyant un assassinat. Realitzen els preparatius amb el mateix posat eficient d'un enginyer amb el seu Autocad. Els aprenents de Deu ja han decidit quin futur tenyiran de negre. I mentre apuren les cerveses que han comprat en el Caprabo de la cantonada, perden per l'aigüera les darreres restes de dignitat humana. I les seves rialles són, una mica, la seva pròpia mort.

Avui he pensat que només hi ha un antídot contra la bogeria: el silenci. Els sicaris de la mort s'alimenten del runrún dels diaris, dels teletips tacats de sang, del pim pam pum polític i del boca a orella de blog a blog. Per la meva part, no penso dedicar ni una paraula més als desertors de la raó i de la vida. Ni un insult. Ni un gest. Per la meva part, només silenci...

05 de juny 2007

Abstenció

Quan en Critó va trobar el mestre jugant amb uns Airgamboys no es va immutar el més mínim. El mes anterior, el mestre cantava cançons de Sopa de Cabra amb un kareoke i el gener portava la cara petonejada amb pintallavis, mentre de l'interior de la cova s'escapaven unes rialles molt femenines.
- "Mestre, pou de saviesa, vinc a veure-vos una vegada més per separar la veritat de la mentida, l'encert de l'error". Mentrestant, el mestre imitava el galop d'un cavall amb un pistoler a la mà.
- "Ja ningú va a votar, mestre. En Milquiades està segur que els ciutadans s'han cansat del debat essencialista de l'Estatut. En Xenofant opina que és un càstig perquè els polítics són incapaços de resoldre els problemes reals. I en Caront està convençut que la gent no a votar precisament perquè no n'hi ha de problemes. De problemes seriosos. Ahir, en Palíndrome va augurar que si no es pujava el nivell cultural dels ciutadans, l'abstenció creixeria com creixen els residents de l'Olimp. Ja ni a Delfos saben trobar-hi resposta".
- "Mestre, llum entre la foscor, per què la gent no va a votar?".
El mestre es gratà desagradablement l'interior del seu nas i adoptà una posició simiesca. Després, amb una sobtada solemnitat, alçà la veu:
- "A la ciutat de Corint hi habitava un pastisser excepcional. Diuen que tots els nobles d'Argos, de Tebes, de Delfos, o fins i tot d'Abdera i d'Apolònia sol·licitaven els serveis del bon pastisser. Sabia combinar en les seves proporcions justes la mel, el sucre, l'ou i el polsim de dàtil i ametlla. La seva fama s'havia escampat per tots els racons de l'Egeus fins als confins del món. Un dia de maig, però, un dels pastissos es va socarrimar.
El pastisser, amb la cara desencaixada, se'l va mirar. No tenia el color daurat de la resta de pastissos de la planxa. I expel·lia un inconfusible ferum. No hi havia cap dubte. S'havia cremat. Durant tota la tarda, el pastisser va intentar esbrinar perquè. Com era possible. Llegí, consultà a Internet, estudià el vol dels ànecs i fins i tot encarregà un estudi a un prestigiós estudiós.."
El mestre interrompí la seva narració i entrà a la cova amb aire decidit. Després, va sortir amb una bossa de festucs i una llauna de cervesa, que es va beure d'un sol glop. Precedit d'un sonor rot, el mestre reprengué la narració amb els ulls perduts:
- "El cas és que mentre el mestre pastisser estudiava perquè s'havia cremat aquell pastís, totes les altres safates del forn es van començar a cremar, i el foc va ser intens que es va cremar també el forn i la pastisseria i els tres edificis que hi havia al costat de la pastisseria..."
Dit això, el mestre es va dormir sobtadament. La boca oberta deixava veure la resta de festucs atrapada entre les dents grogues. Critó s'aixecà sigil·losament i intentà desxifrar le veritat revelada.
Quan havia iniciat el dur descens de la muntanya, la veu del mestre el va fer aturar:
- "Critó, Critó..."
- "Digueu-me, oh mestre"
- "El mes que ve porta'm el Circ dels AirgamBoys. I els AirgamBoys de l'espaiiii"

04 de juny 2007

Deu coses inútils

  • Els traductors automàtics. Imaginin que no saben anglès i que volen traduir una pàgina informàtica, per configurar la BIOS del seu PC, amb el traductor de El Mundo. Obrindran el següent: "Mientras a algunos usuarios les gusta usar el BIOS para pellizcar el sistema en la carrera como el jabón grasiento, durante una inicial lo construyen es lo mejor guardar al conservador de ajustes, que por lo general significa la salida ellos en sus faltas". Un consell: aprenguin anglès (o informàtica).
  • El 98% de les eines d'una caixa d'eines. Un martell, unes alicates i un trepant són més que suficients. Per a què necessitem un badaine, un banyot, un barlet, un cizell o un vis, si no sabem ni com s'escriuen?. Recordin que Bricomanía és una sèrie de ciència ficció i que amb quatre fustes i quatre colzes no es pot fer una persiana.
  • Els regals dels hotels. Siguem sincers. Quan anem a un hotels amb moltes estrelles, tots omplim la maleta amb els minixampús i microgels. Però sis anys més tard encara estaran donant voltes pel fons dels calaixos del quart de bany. A més, des de quan necessiten un gorret de bany per entrar a la dutxa?. Per cert, també caducaran els ketxups del McDonald's.
  • El teletext. En l'era d'Internet, aquestes pàgines pixelades tenen la vigència d'una màquina d'escriure. I si les piles del comandament s'estan descarregant, necessitaran dues hores per saber el resultat del Ponferradina - Salamanca B.
  • L'índex d'un diari. Tirant llarg, un diari té 50 planes, sempre ordenades de la mateixa manera. Al final, espectacles, cultura, esports i pàgines de contactes; al principi, nacional, internacional i opinions vàries. Per a què serveix l'índex?
  • Els manuals dels programes informàtics. Hi ha algú que tingui la paciència de llegir-los?. I encara més. Hi ha algú que a més de llegir-los els hagi entès?.
  • Les PDA. Jo ja ho fet i els invito a que ho facin. Cronometrin el temps que triguen en escriure una anotació en una agenda normal i ara provin a fer-ho amb una agenda electrònica. I entendran per què les PDA (de segona mà) són els regals més freqüents.
  • Les explicacions de seguretat dels avions. Quan m'adono que els meus estudiants no m'estan escoltant, em sento com les pobres hostesses explicant on es troba la sortida d'emergència amb una coreografia entre Que la detengan i Aserejé.
  • Els crèdits d'una pel·lícula. Les persones que es queden en les butaques després del The end són (a) espectadors dormits o (b) els que surten en els crèdits orgullosos com un jínjol, sense saber que només hi ha una altra persona en la sala, i a més està dormida.
  • (Molts) programes electorals, després de les eleccions. Ara que tothom parla de l'abstenció, proposo modestament un antídot: Portar a la pràctica allò que diu el programa. Fer un balanç anual d'allò que s'ha fet, allò que està pendent de fer-se i allò que no es farà.